L’ABRAÇADA DE L’ETERN

El passat cap de setmana me’l feia saludant al mar i gaudint de la tardor; del beneït silenci que es percep entre els pàmpols rogencs de les vinyes, sense fruit, però, amb el testimoniatge de vida dels sarments que, encara, parlen del que han estat.
Per tant i, sobtadament, vaig canviar de paisatge. Posades així les coses, ho veig ara, la relació entre l’una i l’altra. Tan avesats com som a un rostre trist de la mort, voldria i, de fet ho descobrí, posar-li un rostre amable. I n’és d’amable!
Tal vegada es faci més entenedor, si dic que vaig canviar l’estada al mar i a les vinyes, pel tanatori de Les Corts. Hi vaig ser quatre vegades; ens havien deixat dues àvies, molt properes, de 97 i 104 anys. L’una i l’altra amb vides ben viscudes i, fins els darrers moments, amb la bondat al cor.
Les dues havien format famílies nombroses, cadascuna de tarannà diferent; eren àvies-besàvies, i allà estaven tots, deixant ben palès l’amor amb què, temps enllà, els havien embolcallats, les respectives àvies i besàvies.
Aquest cap de setmana, quelcom diferent, ens omplí de pau. Pot semblar contradictori, però, crec, també, que la mort ens omplí alhora de vida, amb la bondat de les àvies al cor.
Es pot dir, senzillament, que tots estem en el mateix “pot”. Tots, en un moment determinat, hem passat o passarem, per circumstàncies similars. Abracem-nos! I si fos el cas amb mascareta.