Cercador
La Xerinola i la Teia
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
La Xerinola era una nina amb els cabells fets d'encenalls, una veritable allau de rínxols obra de ribot arrabassats del sac que el fuster es va endur un cop enllestit el revestiment d’una paret de la saleta. La Teia els li va enganxar amb pega potent i va perfumar-los amb colònia de te verd. Tant que marejava. Però almenys no li produïa aquella angúnia amb aquell cap pelat, amb lluentor incandescent de porcellana i de cosa antiga.
La joguina herència de la besàvia anava abillada amb un vestit blanc que grisejava, amorosit amb farbalans d'un groc ataronjat com el safrà, l'or vegetal, que deia l'àvia Lola, que n'afegia uns filaments quan feia l'arròs a la cassola dels dijous.
La Xerinola tenia braços i mans i cos fins a la cintura tan fina i femenina que no li calia cap cotilla. La Teia la feia aguantar-se sobre un pot de vidre de cafè soluble qualitat passa-com-puguis que la peça de roba llarga de la nina tapava. I quedaven contentes les dues. Després la col•locava a la tauleta al costat del llit, a tocar del diari personal que la nina tafanejava cada nit, perquè sabia on la Teia amagava la clau.
La Teia, no obstant, ho intuïa. Per això escrivia sobre la Xerinola com si fos ella mateixa amb aquell nom. Es traslladava a espais i llocs guiada per certeses ignotes i un neguit al baix ventre. La Xerinola, en aquelles pàgines, recuperada l'elegància i sent figura sencera, amb aquell recollit de cabells sedosos sensual, amb aquella piga que atzabetjava sobre el llavi superior a la dreta, amb indumentària i joiells preciosistes, passejava per jardins onírics on les orquídees i els lliris protagonitzaven escenes d'amor que causaven somriures d’embriaguesa; conversava amb personatges de la bohèmia que, amb llurs paraules, li mostraven imatges lluminoses d'històries dins d'històries que si no havien estat, serien; cantava amb simpàtics amfibis d'estany argentat regentat per la lluna, esquitxat de peixos submergits sota reflexos de presumides libèl•lules que endebades endraparien; i, sobretot, s'engrescava amb balls alegres en places en dies de mercat i energies de primavera.
Una matinada ventosa la Teia es va despertar.
Havia sentit un espetec.
Al terra, la Xerinola amb el cap esberlat, malgrat la pseudo-flonjor protectora dels cabells postissos. Envoltada d'un puzle de vidre. La mateixa fragilitat que el cervell, puzle de vida, de la quasi adolescent solitària i romàntica, amb el tumor que s'hi estenia.
La joguina herència de la besàvia anava abillada amb un vestit blanc que grisejava, amorosit amb farbalans d'un groc ataronjat com el safrà, l'or vegetal, que deia l'àvia Lola, que n'afegia uns filaments quan feia l'arròs a la cassola dels dijous.
La Xerinola tenia braços i mans i cos fins a la cintura tan fina i femenina que no li calia cap cotilla. La Teia la feia aguantar-se sobre un pot de vidre de cafè soluble qualitat passa-com-puguis que la peça de roba llarga de la nina tapava. I quedaven contentes les dues. Després la col•locava a la tauleta al costat del llit, a tocar del diari personal que la nina tafanejava cada nit, perquè sabia on la Teia amagava la clau.
La Teia, no obstant, ho intuïa. Per això escrivia sobre la Xerinola com si fos ella mateixa amb aquell nom. Es traslladava a espais i llocs guiada per certeses ignotes i un neguit al baix ventre. La Xerinola, en aquelles pàgines, recuperada l'elegància i sent figura sencera, amb aquell recollit de cabells sedosos sensual, amb aquella piga que atzabetjava sobre el llavi superior a la dreta, amb indumentària i joiells preciosistes, passejava per jardins onírics on les orquídees i els lliris protagonitzaven escenes d'amor que causaven somriures d’embriaguesa; conversava amb personatges de la bohèmia que, amb llurs paraules, li mostraven imatges lluminoses d'històries dins d'històries que si no havien estat, serien; cantava amb simpàtics amfibis d'estany argentat regentat per la lluna, esquitxat de peixos submergits sota reflexos de presumides libèl•lules que endebades endraparien; i, sobretot, s'engrescava amb balls alegres en places en dies de mercat i energies de primavera.
Una matinada ventosa la Teia es va despertar.
Havia sentit un espetec.
Al terra, la Xerinola amb el cap esberlat, malgrat la pseudo-flonjor protectora dels cabells postissos. Envoltada d'un puzle de vidre. La mateixa fragilitat que el cervell, puzle de vida, de la quasi adolescent solitària i romàntica, amb el tumor que s'hi estenia.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
436509 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com