La Violeta i el soldat francès

- Gràcies per pujar-me, ja em veia a la carretera fins qui sap quan. Em dic Pierre.
- I jo Violeta. Cap on vas?
- Vaig a Pas de la Casa, he quedat amb uns amics allà.
- Doncs som-hi. Em ve mig de camí, ent tot cas et portaré un bon troç.
- On vas tu?
- Jo vaig a Aix-les-Thèrmes uns dies, a un balneari. He llogat un petit apartament descansaré, faré excursions…
- I còm és que hi va sola una dona bonica com tu? Deu ser perquè els homes som iguals a tot arreu, oi?
- Bah! segurament… o és que no sé triar. Suposo.

D'aquesta manera vaig conèixer en Pierre Beaujois, uns vint-i-cinc ò vint-i-sis anys, militar instructor de l'exèrcit francès, normalment destinat a missions i serveis especials a l'extranger. Feia autostop quan el vaig veure de lluny en una recta als pocs minuts d'entrar a França per Puigcerdà, però quan vaig decidir de parar el cotxe no me'n havia adonat del seu gran -més que gran- atractiu. Simpatiquissim, amb una sinceritat quasi infantil, divertit, i una mica boig, també.

Durant el trajecte parlàvem, en francès -jo parlo una mica de tot i molt de res-. Em va explicar que tenia una moto però feia un mes i mig havia tingut un greu accident i havia quedat destrossada. Em va mostrar una ferida que es va fer a la cama per la qual va perdre força sang i va haver de practicar-se ell mateix un torniquet amb els cordons de les botes. Ara ja s'havia restablert. En aquells moments no estava en cap missió específica sinó a l'espera d'una nova destinació, així que mentrestant, instruía reclutes en una caserna a Commercy, al sud de França, i s'anava preparant per a noves missions depenents de l'ONU. I com que s'havia quedat sense moto, tenia previst anar a peu o amb el que fos fins a Pas de la Casa tot i el fred que feia aquella primavera de 2003: "Pas de problème. Je suis militaire, je suis instructeur".

Feia un any que havia trencat amb la seva xicota amb qui s'havia de casar aviat. Resulta que la va sorprendre al llit amb el seu millor amic i ella, en veure'l, va còrrer despullada escales avall al seu darrere plorant i demanant-li perdò, però ell es va sentir tan traït i tan ferit que va fugir per no fer una bestiesa. Des de llavors no havia volgut saber res de res amb cap dona. S'havia centrat en la feina i prou.

En arribar a la boca sud del túnel de Puymorens em va fer deturar el cotxe:

- Jo baixo aquí.
- Però, per què? et puc creuar el túnel amb cotxe després continúes a peu fins on vulguis, així el pitjor ja estarà fet.
- No, no, gràcies. Hi aniré a peu. Mira'm, 'je suis militaire, je suis instructeur'.
- Bé, tu mateix, com vulguis.
- Escolta!, per què no vens aquesta nit a Pas de la Casa amb mi i els meus amics? M'agradaria i ens ho passarem bé.
- Ui! no, no, gràcies. És lluny i jo …
- Et dono el meu telèfon per si canvies d'opinió. Em dones el teu?
- Si. És clar. Bona sort i que et diverteixis. (Jo no tenia la més mímina intenció d'anar-hi).

I allà el vaig deixar, tot sòl, al bell mig d'una nevada que feia fresa, al voltant de les quatre de la tarda. D'aquí a no res es faria fosc, però ell s'havia entestat en anar a peu, era 'miltaire i instructeur' de manera que res a dir.

Vaig arribar a Aix-les-Thèrmes encara amb claror però amb un cel de plom que presagiava molta neu i poques excursions. Un temps ben diferent del que feia a Catalunya. De tota manera tan me feia ja que la idea principal era gaudir de les aigües sulfuroses i de les instal.lacions del petit balneari.

Després de deixar les meves coses a l'apartament vaig anar a rondar pel poble, comprar quatre coses per a l'esmorzar i començar a prendre les mesures a l'entorn. Vaig entrar en un cafè a beure quelcom calent per refer-me del fred exterior, quan de sobte… Rriiiinngggg! El meu mòbil sonà. I qui havia de ser sinò en Pierre!: "Violeta?, hola! soc en Pierre, estic a Pas de la Casa però no he trobat els meus amics, puc venir aquí amb tu?"

Si em punxen no trec sang. Era l'última cosa que m'esperava, complicada de debò, ara resulta que el 'tio' volia estar amb mi de veritat! Ves què li havia quedat al cap! En un primer moment vaig dubtar, com és lògic, però em moria de ganes d'abraçar-lo, aquella capsa de bombons esbojarrada. En dos segons vaig pensar, total, jo soc una dona feta i dreta i estarem en llocs públics a la vista de tothom, així que…: "D'acord, vine. Quan et sembla que arribaràs?". "D'aquí una hora més o menys". "Ens trobarem a la plaça. Fes-me un truc així que arribis i sortiré a cercar-te".

Aproximadament a l'hora conviguda va fer la seva aparició. Anava mullat de cap a peus. Gelat, amb els llavis morats i les botes amb neu fins als engonals. Des de Pas de la Casa havia fet un tros a peu i un altre amb tren, però no importava: 'Pas de problème. Je suis militaire, je suis instructeur'. Un home que em desitja tant que travessa els Pirineus en plena nevada per venir a cercar-me, això és amor, si senyor!, o no?

Vàrem anar a l'apartament on es va refer amb una bona dutxa calenta i un tè, i evidentment, amb una primera sessió d'intercanvi de calor mutu. En Pierre, un home de full de calendari, com aquells que les dones ens enviem per Internet per allò de "sucar pa amb la olor" quan no tenim qui ens escalfi el llit, o quan tot i tenint-lo, deixem volar la imaginació i somiem amb l'impossible. Un cos musculat sense ni un punyetero pèl enlloc que donava ganes de menjar-se'l, aquells ulls blaus burletes, i jo que podia ser… la seva 'tieta', si més no. Si n'es extranya la vida! No és que fos un amant tendre ni massa destre, sinó molt sexual, però com que estava com un llum de ganxo i em feia riure tant i estava tan ben dotat en els seus atributs masculins, quedaven compensades les seves mancances fruit de l'inexperiència més que de l'egoisme.

Es va fer l'hora d'anar a sopar. Mentre anàvem pel carrer m'abraçava per l'espatlla i cridava als que estaven a l'empit de la finestra: "Eh, 'monsieur!', mira quina dona que tinc i tu no!". Feia temps que no reia tant amb les bestieses que em deia. En tornar, però, es va posar seriós; em va explicar que havia estat a l'Afganistan i també a la guerra de Bòsnia, qué més d'un cop li havia perillat la vida: "A Bòsnia ara no es maten, però el dia que marxem... ja ho estan esperant". Anàvem pel passadís de l'hotel i feia com qui dóna una puntada de peu a una porta mentre apunta amb un fusell algú tan espantat com ell: "Algun cop has matat algú?". No vaig obtenir resposta, les seves paraules van ser confuses i va desviar la conversa. No vaig insistir.

L'apartament era senzill però s'hi estava bé. Pot ser la companyia feia que s'hi estés més bé del que en realitat li pertocava. Vàrem fer l'amor, o més aviat practicar sexe, per al cas tan és; ens perseguiem pels racons i lliutàvem cossos i coixins i el taulell de la cuina no l'utilizàvem pas per preparar-hi el menjar… Infanticida! em deia a mi mateixa. Tenia un membre de proporcions pantagruèliques que a mi m'encatava besar, llepar i acariciar com si fos un nadó i sentir la seva escalfor pel meu rostre mentre ell gemegava de plaer amb les meves atencions. Vàrem dormir plegats, abraçats, satisfets com si no hi hagués res més fora d'aquelles quatre parets anodines.

En despertar-se l'edemà em va dir: "Puc marxar ara si vols, però no haig de ser a la caserna fins a la tarda. Vols que em quedi?" M'ho deia amb aquells ulls de nen dolent barreja de súplica i provocació. No m'ho esperava, em pensava que es llevaria i marxaria gairebé sense acomiadar-se. I jo, que feia cinc mesos que només feia volar coloms, què li havia de dir?: "M'agradarà molt que et quedis tant com puguis".

Vàrem aprofitar bé el matí amb la sessió amorosa corresponent i un bon esmorzar, i tot seguit: "Et vull ensenyar una reserva de llops que hi ha a la vora. Vols?T'agradarà". M'explicava els costums d'aquelles bèsties i la destresa emprada en les tàctiques de caça, tan adients i tan alliçonadores per a ell. M'ensenyava la forma d'interpretar les petjades dels difstints animals de bosc... tot un expert. Se'l veia tan content de fer-me partícep dels seus coneixements.

Però a primera hora de la tarda ell habia de tornar a la caserna, evidentment, no sense una darrera sessió amatòria mig improvitzada a la cambra de bany de l'apartament. Telèfons, promeses i tot allò que mai -o gairebé mai- s'acompleix. No l'he tornat a veure però el bon regust i l'injecció d'autoestima que em va deixar són prou bons perquè el consideri en els meus pensaments com un dels triomfadors.