La vida pirata

"LA VIDA ÉS PIRATA."

Vaig mirar el mar entre la foscor. La torxa que sostenia alta il·luminava la fosca nit i m'encenia la cara. Però hi havia un foc molt més fort dintre meu. Tot jo brillava davant l'expectativa del meu primer viatge. De les meves primeres aventures. Em trobava damunt la Macarena, el vaixell que m'havia de portar a saquejar les més riques ciutats. Amb una ma posada en la freda i molla fusta mirava el mar ple de barquetes. Tots esperaven a que el vaixell es fes a la mar. Era el nostre comiat.
Em vaig fixar en una figura negra sobre una de les barquetes més properes. Era el corb. No m'inspirava cap mena de confiança. La seva maldat era coneguda per tots, però no havia fet re (o no hi havia proves) a cap pirata. Així que no podia imposar la nostre llei, la llei pirata.
Aquesta paraula em va portar a la ment el Capità. Era estrany que no l'hagués vist, mai no s'hauria perdut un esdeveniment com aquell. El Capità era un home horrible, però que em fascinava. Un vell pirata, un gos de mar. D'aquells que tant pocs en queden. De casaca blava recosida mil cops, barret vell amb una ploma i, sobretot, el sable penjant a un costat. Ferm i sense cap adorn, dels que han estat més fora que dins de la funda. Les histories explicaven coses horribles sobre ell, i la cama de fusta i la cicatriu travessant-li la cara eren marqués de l'odi que li mantenien alguns. Entre d'altres el mateix Corb. Però era un home de gran carisma, no m'estranyava gens que la seva tripulació es deixes matar per ell. Més d'una nit me l'havia passat sense dormir escoltant les seves histories de borratxera. I, fins a cert punt, m'entristia que no hi fos. Seus eren el barret i la casaca que em cobrien. Regals per al meu primer embarcament seriós.
Però ja era l'hora de marxar. I l'entusiasme no em deixava lloc per a penes. El capità del nostre vaixell se'm va acostar. El coneixia des de jove. Als meus tretze anys coneixia gran part dels habitants de la costa dels bucaners. Era la seva primera nau que governava, i jo el seu primer grumet inexpert. Per això em tenia cert afecte. Vaig notar la seva gran mà sobre la meva espatlla. Allò només podia significar que era l'hora.
Les veles blanques van caure desplegant-se amb vertadera majestuositat. A una senyal del capità van llevar l'ancla. I va ser a les hores quan em vaig donar compte que hi havia quelcom que no anava bé del tot. Una expressió d'horror en totes les cares, menys en la del Corb i la dels seus homes que es van il·luminar.
Vaig treure el cap per sobre la barana per veure el que els ulls dels de les barquetes miraven. Vaig trobar el cos del Capità, lligat a l'ancla i totalment mort. Aleshores va esclatar tot de cop. El Corb cridava matem als assassins, i encara que no hi havia proves les tensions i rivalitats van esclatar en una lluita. I, és clar, jo estava a favor del meu nou cap. Per que volia navegar. I ni tant sols el Corb seria capaç de detenir-me.
El capità i jo ens vam girar. No tenia el sable a mà. Per contra, el capità, home més prudent, ja havia tret una pistola i el seu sable brillava a la llum de la torxa.
-Agafa la clau. A la bodega tercera no hi ha massa amics, els haurem de tancar.
No vaig esperar més, em vaig llençar cap a un dels màstils secundaris. Allà hi havia un mànec de claus penjant. Però un home gran ja hi era i les atansava amb les seves mans rugoses. Em va mirar amb uns ulls endiablats. La veritat és que imposava la seva presencia. Portava un mocador lligat al cap i per darrera apareixia una cua llardosa. Camisa blanques i pantalons marrons. Botes fermes als peus i posició de total alerta. Va desembeinar l'espasa i va llençar un gran cop a l'aire. Em vaig incorporar del terra. Ara se m'acostava somrient. Vaig agafar la torxa, única arma de la que disposava, amb feblesa. Allò va ser suficient, se'm va llençar al damunt espasa en mà. Tant sols vaig tenir un instant per llençar-li la torxa a la cara i tallar-li els dits amb que aguantava les claus. Vaig veure com intentava tornar a agafar-les. Vaig llençar la meva bota negra contra la seva mà i la vaig moure fins que el bassal de sang va començar a tacar les claus. Entre els seus crits de dolor les vaig agafar amb fermesa i li vaig somriure. Però aquell home no era un qualsevol. Fent gala de la seva sang freda em va engrapar la bota amb els seus tres dits i empenyent-me em va estampar contra la barana. Vaig notar com la fusta se'm clavava a l'esquena. La camisa se'm va esquinçar. Però l'odi que sentia ja era massa gran. L'ira em va fer pegar-li una patada amb l'altre bota. Vaig notar com els dents se li enfonsaven, però la inèrcia em va llençar per la borda.
Diuen que quan ets a punt de morir el teu cervell i, en general, tot el teu cos entra en un estat de superconsciència. Que no se t'escapa cap detall. Poder és veritat. Però tant sols recordo el moment després. Quan les meves mans s'aferraren als pantalons del Capità mort. Vaig caure un moment més quan se li van baixar. Pot ser va ser al quedar ocult sota l'ancla quan el meu agressor va creure que havia mort. Vaig mirar avall per veure un mar enfurismat i l'espuma llepant la fusta. Ens estàvem movent, i molt ràpid. I per als sons que m'arribaven de coberta no hi havia ningú que controlés el vaixell. Vaig pujar per sobre el cadàver. Però aleshores em vaig topar amb quelcom. El cadàver del Capità sostenia entre les mans una figureta d'or molt ben tallada. Era la figura de Chutulhu, la llegenda de les tribus "salvatges" explicava que aquella figura era el camí per trobar la major de les riqueses. El Capità l'havia trobat? Però aleshores perquè no li havien pres? Qui no podia voler aquella valuosa figura? L'inepte del Corb?
Tots aquests dubtes em van desaparèixer quan em vaig trobar a coberta amb el sable del Capità. Ja li havia pres la figureta, no passava re per quelcom més.
Vaig buscar amb la mirada al capità, estar al seu costat podia ser l'única manera de sortir viu d'allà. Però abans em vaig trobar amb l'home dels tres dits. Vaig encarar-me a ell. Ara el podria matar, n'estava segur. Però quan em va començar a disparar vaig haver de córrer cap a les bodegues. Sabia que m'estava perseguint, no m'havia perdonat. El capità se'm va creuar, pistola en mà, i em va prendre les claus. Així se'm va ocórrer dirigir-me cap el seu camarot. Segur que allà hi tindria alguna altre pistola.
Vaig entrar i em vaig ficar a rebuscar per tot arreu. Però aleshores va aparèixer el tres dits i d'una patada em va llençar contra una paret. No tenia més bales per sort. Però el seu odi va fer que no utilitzes l'espasa. Em va començar a propinar patades i genollasos. Sagnava per tot arreu quan es va fixar en quelcom darrera meu. Chutulhu! Sorprès va restar immòbil uns moments. Temps suficient en el qual em vaig aixecar i, amb la mà en que menys dits trencats tenia vaig intentar aguantar la pesada espasa. Ell es va girar i em va mirar ple d'odi. Però la fortuna va voler que en aquell moment tot es sacsegés i al caure el travesses pel costat del coll. Encara ara recordo el cruixir d'ossos, suposo que en part eren els meus dits. La sort havia volgut que el vaixell trobés un mar massa poc profund. I que ara ens enfonséssim. Vaig buscar amb la mirada la figura. I el meu ull mig obert degut als cops va mesclar la imatge amb la d'un mapa que per terra estava tirat. I en aquell deliri momentani tot va encaixar a la perfecció. La figura era un mapa! Havia trobat el mapa cap el més gran dels tresors!
Sense perdre temps vaig agafar la figura i vaig córrer de nou cap a coberta. L'adrenalina em va despertar i el dolor va desaparèixer momentàniament, com m'adonaria el dia següent. Vaig aparèixer a la fosca nit de la coberta. Un foc cremava no massa lluny meu, però el fred de la nit em cobria i em calmava. Vaig orientar-me cap a la costa i vaig saltar. Només era qüestió de sort i temps aconseguir un vaixell, una tripulació i tot el necessari per anar a buscar el tresor. Podria haver-me venut la figura d'or i haver començat una nova i honorable vida. Però ja ho diu la nostra cançó: "la vida és pirata, i Ron".