La saltimbanqui i la tutora

No fou difícil augurar que la relació entre les dues podria ser complicada ja que d'entrada la diferència d'edat era prou important fins al punt de preveure's que els malentesos sortirien ben aviat. S' afegia el fet de que Nila, -la més gran- havia estat acostumada fins ara a viure sola sense haver de compartir res amb ningú. Ara però la inquietava saber que tindria una companya. No li agradava la idea perquè estava segura que no faria més que portar-li problemes. I si a més es tractava d'algú molt jove, tal com li havien dit, encara pitjor, perquè cabia la possibilitat de que pertanyés a aquella colla de ximples repel·lents, insolents i maleducades , tan abundant avui dia, que podria fer-li la vida impossible .

Però ella no té una altra opció. No pot triar. Sap que no podrà quedar-se mai més sola i que haurà d'acceptar qui vingui i de la manera com vingui. Ho té molt clar això. No obstant, va conjurar-se que vendria molt cara la seva pell. Està avesada en mil batalles i per tant no hauria d'acoquinar-se davant ningú. No hauria , clar que ...

I va arribar el dia en què es conegueren. Fou en una tarda mig avorrida, a causa de la pluja que estava caient incessantment durant tot el dia i que havia impedit a Nila fer el seu regular passeig diari, quan li presentaren la seva nova companya. La trobada va semblar extreta d'una escena esglaiant d'un thriller hitchcocknià: mirades mig ocultes, respiració continguda, pell amarada , nervis temperats i inexpressivitats semblants a les de jugadors de pòquer, foren tota l'amalgama de gestos i símptomes viscerals que posaren en joc totes dues quan es veieren cara a cara. Nila va deixar passar expressament uns llargs segons abans de decidir invitar-la a entrar. Volia marcar les distàncies de bon principi. Així també ho va entendre la Nany que tot i la seva joventut va haver de fer gala de la seva intel·ligència per exigir-se paciència renunciant a deixar-se portar per la seva innata impetuositat. Va pensar que al principi pagava la pena, per si de cas, estar a l'expectativa de tot sense ser protagonista de res. Adoptava en aquest moment la màxima d'escoltar, mirar i callar davant d'aquella espècie de senyoreta Rottenmeier. En una paraula: prudència, rara virtut en una jove, no cal dir-ho.

Nila no sortia del seu astorament al veure aquella jove davant seu aguantant el tipus de manera molt diferent com li havien explicat. El contrast era gran. No esperava aquella freda actitud. Li havien dit que era una desvergonyida, poca-solta, irreverent, inquieta, electritzant i histèrica, que no sabia guardar les formes ni tenia respecte per ningú ni per cap cosa; gairebé acròbata per la seva manera peculiar de deambular i córrer pels carrers salvant els obstacles. O dit més encertadament: com una saltimbanqui, com la definiria més endavant.

I res d'això va veure en aquest primer contacte, al menys en els primers compassos. Clar que tampoc se'n podia refiar gaire. Qui sap si podia fer-se la gata maula.

Passats aquests segons es saludaren breu i respectuosament guardant les distàncies que imposava la recent trobada, tal com volia Nila. De fet es temptejaven mútuament com fan els contrincants abans de mesurar les forces. El primer round s'acabà quan Nila invità Nany a entrar perquè conegués la casa. Amb gestos secs i tallants li va mostrar las diferents estances de la casa: cuina, cambres, menjador, bany, etc. Les hi va mostrar amb un to de resignació que delatava que ho feia a desgrat, com per imposició. I en realitat era així. Ella, que sempre havia volgut viure sola dirigint la pròpia vida al seu gust, ara haver de compartir-ho tot la fastiguejava molt. No hi va estar d'acord per bé que respectava els que decidiren que era millor per la seva soledat que visqués acompanyada amb l'argument que així tindria més seguretat i comoditat, a la vegada que donaven acollida a una menor que no tenia lloc on anar. Raons en la que Nila estava en complert desacord.

Després d'haver-li ensenyat la casa va voler-li deixar les coses ben clares i al seu lloc de bon principi, per si de cas. Li va dir amb ironia i sagacitat que seria millor que es deixés portar per ella i que no li qüestionés res per a millor funcionament de la casa. Però que no es preocupés si al principi era una mica dura perquè estava segura que ella, molt més jove, ràpida i amb més recursos, si seguia les seves instruccions en pocs dies dominaria tota la casa perfectament. Que estava convençuda que ho faria molt bé i que només era qüestió de posar-hi temps i ganes .

Nany acceptà hipòcritament, com un joc, la irònica proposició, encara que en el seu interior li digués a Nila que bé, que podia anar dient tot el que li semblés, però que ella més endavant faria tot el que li vingués en gana, per suposat , sense passar comptes a ningú. Que estava allà a la força i només faltaria que li fessin la llei, tot i que de moment s'hagués d'aguantar.

Les espases no van arribar a desembeinar-se aquell dia, per bé que semblava que tard o d'hora ho farien. No obstant no es pot considerar que els dies immediatament posteriors fossin camps de batalla empolsegats amb intensos combats tal com es podria deduir del primer. Com tampoc es pot dir, de la mateixa manera , que a partir d'aquest dia tot anés com una bassa d'oli. En realitat el fet de tenir problemes entrava en la normalitat dels qui han de compartir les seves vides. I elles no serien una excepció. I més quan aquesta relació havia estat imposada en contra de les seves voluntats. Ningú els va demanar la seva opinió, si els semblava bé o malament, si tenien la necessitat de compartir les seves vides o si simplement preferien viure solitàriament com fins ara, especialment en el cas de Nila. De cap manera fou així. Qui va prendre la decisió ho va fer unilateralment basat en un criteri, sens dubte un criteri amb bona intenció, això sí, però que no deixava de ser dictatorial. Així que tot i que al principi no va anar del tot malament, a mig termini s'albirava el pitjor pronòstic que es podia fer sabent que les seves singulars personalitats podien explotar un dia o altre.

Nila mantingué el seu estendard molt alt durant cert temps. No va deixar creuar a la jove ni un mil·límetre la ratlla que li va marcar el primer dia a base de caràcter, lògica i constància. Volia fer-se respectar. És clar que en el fons li sabia greu ser tant inflexible perquè veia que tot el que tenia aquella jove de mala sang tenia també d'ingènua i babau quan la manipulava amb les seves arts. No oblidava tampoc, en esperit maternal, que Nany era molt jove, inexperta i vulnerable, i que per tant no hauria de tenir més remei que carregar-se amb gran dosi de paciència si volia que anés madurant. També volia que anés aprenent a poc a poc com havia de fer-se respectar a la vida. Entengués que en moltes ocasions o bé et respecten o bé acaben esclafant-te. Res de mitges tintes. I si aquella jove era una mica intel·ligent, deixant de banda la immodèstia, només havia d'emmirallar-se en ella per assolir-ho.

I ho va aprendre molt ràpidament ja que no hem d'oblidar que al cap i a la fi la Nany era la Nany : una jove amb una gran capacitat. I de tal manera ho va fer i tant bé que en poc temps l'alumna va treure nota màxima, restant únicament per obtenir el títol de maduresa en la vida superar les difícils pràctiques, per la qual cosa no va tenir cap mania en abusar de Nila, la seva valedora, ni més ni menys. Qui s'ho podia esperar ...


El combat fou dur durant bastant temps. Al principi Nila va saber encaixar l'embranzida força bé , fins cert punt és clar, i sense perdre les maneres, per suposat, però va arribar un moment en que es va sentir aclaparada, superada freqüentment en múltiples aspectes fins a arribar a termes intolerables. I cada vegada més, entrant en una complicada espiral que semblava no tenir fi si no fos perquè de tant en tant li parava els peus. Nila , que li havia ensenyat a fer-se respectar a la vida veia com menyspreava aquesta virtut envers la seva tutora. Tot això i més es podia atribuir a la Nany però d'aquí a pujar-se contínuament a les barbes de Nila n'hi havia un bon tros, de manera que al cap de cert temps entraren en una fase de difícil resolució. Cap de les dues volia donar el braç a tòrcer, convertint-se la relació en un constant i perillós estira i arronsa que tenia tots els números d'acabar molt malament .

Però justament, aquest estira i arronsa continuat en el temps, aquest temps sempre invocat, com a jutge i testimoni inapel·lable de totes les nostres accions, va propiciar l'exacta mesura de les coses entre les dues. Potser adoptant un caire semblant a l'anomenat síndrome d' Estocolm, en què ambdues parts acaben finalment comprenent-se pel frec a frec continu. O potser a través del llenguatge que existeix més enllà de les paraules en molts cops. O pel desig de voler comprendre per poder ser compresos també. O potser també arribant a la conclusió de que l'important i transcendent és la interacció entre els éssers individuals en si mateixa, acceptar el seus contrastos i diferencies d'opinions, utilitzant l'esforç propi per obtenir el bé comú, i no únicament per satisfer l'individualisme, l'interès propi o lliurar-se a l'hedonisme que, en el fons, no fan més que revelar una indiferència pels altres, per la societat en que vivim.
Probablement quelcom similar d'això fou el que succeí entre les dues.

Nila i Nany no van anar mai a la Universitat per aprendre ètica, moral, sociologia o filosofia, per exemple. No els feia cap falta tenir títols per practicar aquestes disciplines que van haver d'aprendre elles soles per trobar a la fi l'equilibri en el seu microcosmos. No vol dir això que la seva relació fos com un paradís. Però sens du
bte hi estaven més a prop que altres amb moltes més pretensions. Continuaren amb el seu joc de gat i ratolí, ara una, ara l'altra, perquè s'adonaren què es tractava justament d'això: de jugar. De jugar un joc amb només dues participants amb unes regles que, per suposat, acceptaven anticipadament i que es basaven en el descrit anteriorment. Perquè si alguna vegada no hi havia joc, si faltava l'una o l'altra en alguna ocasió allò es convertia en el no res, el buit. La que es quedava semblava que havia perdut el sentit de la seva vida en aquell lloc fet a propòsit per elles dues. A la vegada , la que marxava sentia com si l'arranquessin del seu ecosistema, com un peix fora de l'aigua. L'espai lliure que quedava era irreemplaçable perquè era com si faltés el complement, l'encaix exacte, o com la clau i el pany en què les dues peces per separat no serveixen per a res, i en canvi juntes funcionaven a l'uníson per permetre obrir la porta, una màgica porta batent que permetia tots els fluxos de les seves diferents naturaleses.

Al menys així, amb aquesta especial visió he viscut jo aquesta relació durant aquest últims anys. I que justament ara, a punt d'acabar aquest relat, m'adono que en l'afany per explicar-lo en cap moment he revelat la meva relació amb Nila i Nany. Ho sento. No em va semblar oportú al principi citar-me a mi mateix en la seva redacció tot i que, torno a insistir, potser ho havia d' haver fet durant el seu transcurs pels dubtes que hauran pogut originar en algun lector. Doncs bé, en el seu honor haig d' explicar que Nila i Nany són les meves dues gossetes que ocupen diàriament un tros de la meva vida, pel que ja em perdonareu el lapsus de no haver-ho explicat molt abans per fer-ho més aclaridor; encara que estic segur que haureu estat suficientment intuïtius i intel·ligents per adonar-vos d'aquesta omissió que he comès i que durant el transcurs de la lectura haureu situat perfectament els personatges en el seu context. Així al menys ho crec jo. Suposo que també haurà quedat prou clar que no pretenia fer cap comparació ni paral·lelisme d'un éssers inferiors amb la tan perfecta raça humana. O també m' expressat malament potser?
Utilitzant una frase d'Anthony Mello penso que la meva tasca ha estat només la d'un simple i imperfecte teixidor, doncs no tinc el mèrit del cotó ni del lli. Elles en canvi, sí.


Barcelona , 1 de febrer 2006