La ruta del mal

Nota: aquesta història l'escriuen dues persones coneixedores de les tradicions i llegendes de Transilvània. Per això, volem deixar constància que la ruta esmentada al conte, així com també certes denominacions són verídiques. L'autenticitat del relat dependrà de la disposició i actitud del lector. De totes maneres no oblideu que la veritable força d'un dimoni és que ningú no creu en la seva existència.


En una petita granja, als afores de la població de Poienari, Alps de Transilvània, l'any 1870, en Dan i la seva germana Ileana s'escalfaven al foc, intentant de protegir-se de la freda i tempestuosa nit, que impedia els joves d'agafar el son.

En Dan, el més jove, juntament amb la Ileana, tirava endavant la granja dels seus pares, ja grans i malalts, els quals transcorrien dia darrere dia prostrats al llit. El noi, de vint-i-tres anys d'edat, somiava a construir-se una caseta prop de la petita hisenda familiar i casar-se amb la seva promesa Viora, de Curtea de Arges.

De sobte, algú va trucar a la porta. No esperaven cap visita, però es van apressar a obrir, ja que era quelcom fora del normal que alguna persona vagués per fora amb aquell temps horrible. En obrir la porta, amb prou feines hom podia veure alguna cosa en una nit tan fosca. Tanmateix, la pluja, en caure, va dibuixar la silueta d'un home molt misteriós davant l'entrada. Després d'uns moments de sorpresa i incertitud, Ileana va reaccionar i el va fer entrar.

Era extremadament alt; portava una elegant i a la vegada gastada túnica negra que li cobria tot el cos i la caputxa li tapava gran part de la cara, la qual cosa donava pocs indicis de com era el seu aspecte. Amb un gest, impedí que la noia, servicialment, li tragués aquella mullada vestimenta. El van apropar al foc i li donaren sopar calent. No semblava tenir ganes de parlar. De sobte, a en Dan li va semblar que anava tacat de sang. Li preguntà si estava ferit, no sabent si entendria el romanès, ja que hi havia la possibilitat que fos estranger. Però no va contestar i, parlant l'idioma local, va proposar en Dan que li pagaria molt bé si li deixava passar la nit a casa seva i accedia a fer-li de guia, per uns dies per unes rutes dels corona montium, els ara anomenats Carpats. Després de parlar d'una suma bastant generosa, van arribar a un acord i van decidir anar a dormir ben d'hora. Sense res més a dir, li van preparar un lloc per passar la nit.

Al dia següent, els joves van matinar per preparar les provisions i ensellaren dos cavalls. El dia es veia assolellat, però pel nord s'apropava un gran núvol que no trigaria a tapar el sol. En Dan va demanar a la noia que tingués cura dels pares i li va recordar les feines a seguir necessàries per al funcionament de la petita hisenda familiar, que ell no podria complir en la seva absència.

Tot i sabent que podia confiar en la Ileana, no marxava gaire tranquil: un negre pressentiment l'abatia, però necessitava els diners. Després del comiat, els dos germans van notar la presència del convidat i allí estava, amb la mateixa túnica negra, immòbil, esperant atent que haguessin acabat. El núvol ja havia tapat el sol i el misteriós personatge caminà amb determinació fins a un dels cavalls i el muntà. No calia ser gaire llest per adonar-se que estava impacient per marxar.

Ja havien partit. El jove volia donar una mica de conversa al misteriós home i, a la vegada, obtenir una mica d'informació del seu company, però pràcticament l'única cosa que en va treure és que procedia de fora i que volia que l'anomenessin de cognom Codreanu. Anaven en direcció nord-oest cercant el pas de Bran, prop de la frontera amb Hongria, on era la ciutat de Brasov, però no hi arribarien ja que caminaven per les muntanyes que se situaven dins la frontera valaca. En Dan va pensar que el seu acompanyant estava boig quan, després d'insistir una mica, aquest va dir que havien d'anar a un lloc que ningú no coneixia, amagat pels puigs, però sense gaire certesa d'on se situava amb exactitud.

El paisatge era verdíssim, amb algun o altre grup d'arbres. Al fons, la majestuosa cadena dels Carpats meridionals, que feien frontera amb el regne d'Hongria, presidia l'escenari. Els llogarrets que travessaven eren poc poblats. Però quan passaven pel costat d'algun pastor, aquest sempre es quedava mirant els dos homes amb semblant força estrany. Tots trobaven quelcom inquietant en aquell foraster.

A la sortida d'un apartat poble van passar per la vora d'una troitsa, és a dir, una de les petites capelles que sovint es trobaven en les entrades i sortides dels vilatges. En Dan va demanar al misteriós home d'apropar-s'hi per entrar, com era costum, abans de fer un viatge, per tal de demanar protecció contra els mals esperits o els stragoi, que era el nom com anomenaven els fantasmes a la zona. Però en Codreanu s'hi va negar rotundament, cosa que no va agradar al jove, de profunda religiositat.

El que sí que feien eren les degudes parades per reposar i menjar i canviaven de camins; ara es dirigien més al nord i finalment s'endinsaren més muntanya amunt tot i seguint el camí a contracorrent del riu.

Després de tot el dia a cavall, es va fer de nit, van acampar en una petita clariana enmig dels alts arbres i es disposaren a fer un foc amb la llenya que no van tenir dificultats a trobar. Les flames de la improvisada llar escalfaren acollidorament els dos homes.

Havent sopat, en Dan, a fi de passar l'estona, va treure la seva vella bíblia ortodoxa romanesa per llegir-ne alguns versicles, però en adonar-se'n Codreanu, va embogir de fúria. Semblava molt enfurismat; odiava profundament el cristianisme!

Una mica més calmat, davant la sorpresa del jove, l'home va explicar-li que ell havia estat un guerrer mercenari d'extraordinari valor a Bulgària, en les lluites a favor de la independència de Valàquia i Moldàvia contra els odiats turcs. A canvi de guiar les tropes a la victòria el rei Carol I, aleshores vassall del soldà, li va prometre que revisaria un polèmic article de la constitució de 1866 que preveia que només els estrangers de religió cristiana podien obtenir la nacionalitat romanesa. El monarca, anys després, consumada la independència, va complir la seva paraula, però va exigir a en Codreanu que marxés de terra valaca, ja que el rei, de religió catòlica, malgrat d'haver acceptat les seves condicions, va pensar que a la nova nació no hi havia lloc per a un guerrer ateu i apassionat en extrem, mestre en batalles nocturnes contra l'enemic, però massa violent i sanguinari, cosa que podria pertorbar una nova i volguda època de pau al naixent estat.

Una vegada acabat el seu ardent discurs, va marxar i va desaparèixer enmig del bosc sense dir una paraula. En Dan, una mica més tranquil, va tornar als seus quefers i poc després es va dedicar a escriure una carta amb versos dedicats a la seva estimada promesa Viora. Quan estava més calmat, en Codreanu tornà a aparèixer, com de costum sense fer cap soroll. S'havia fixat que el noi escrivia un poema per a la seva noia i començà a riure; semblava d'un ànim del tot oposat al que tenia quan havia marxat no feia encara una hora. Es trobava eufòric, d'un òptim humor, però més aviat tenebrós. En Dan no sabia on havia estat el seu company ni què havia fet, però demostrava ara una conducta digna d'un embriagat, va començar a burlar-se del jove recitant un ridícul i espantós poema:


Oh, bonica, innocent Viora,
que no arribi la teva hora.
surten depredadors de nit;
la foscor s'empassa el crit
i la sang s'escorre pels dits.

En Dan no podia continuar escoltant aquella perversa poesia i d'un clam va voler fer callar el sinistre personatge.

El silenci es va produir a l'acte, com si per un moment algú hagués parat el temps. En Codreanu va començar a aixecar el cap fins que la caputxa descobrí la gran part de la cara, que sempre duia coberta. Aleshores, Dan, en veure el seu rostre, va restar sorprès i espantat: es podia endevinar que es tractava d'un home de mitjana edat amb trets força durs, una pal·lidesa en la pell extraordinària i uns ulls negres i penetrants amb una lluïssor inquietant que aterriren el jove. Es produí una tensió en l'ambient com si quelcom espantós hagués de succeir en aquell solitari i perdut indret de la muntanya.

Tot d'una, l'estrany home va tornar a abaixar la testa, com si es penedís per un moment de l'acte que havia fet en descobrir la seva cara, i tot va romandre tranquil, com si res no hagués succeït. Després de breus moments, tots dos anaren a dormir.

L'endemà al matí, ben d'hora, emprengueren la marxa. Encara els acompanyava, un dia més, aquell gran núvol, que feia el dia gris i apagat: semblava que havien de seguir endinsant-se per la majestuosa cadena dels Carpats meridionals. Tanmateix, al cap de poc temps toparen amb uns camperols que anaven amb una carutsa, que és com anomenaven un carro molt senzill d'una sola taula i tirat per un cavall, molt típic dels grangers, i que servia per a carregar la collita. Però en aquell cas el que anaven a recollir els mísers pagesos era el cadàver d'una pobra noia que havia mort a la nit en circumstàncies força estranyes, mentre passejava perquè li vingués la son. L'única pista que tenien eren unes raríssimes marques al coll. En Dan va comentar a Codreanu que segurament podia haver estat una fera, molt probablement un llop, però l'home no tenia ganes d'entaular cap conversa i es van acomiadar dels pagesos, cosa que fou una llàstima, ja que tan amunt era ben difícil trobar ningú.

El dia va ser molt dur; les parades eren molt curtes i els cavalls, de tant tirar amunt, estaven força cansats. En Codreanu seguia al davant, amb molta determinació, canviant constantment de camí sense consultar per res el noi sobre les seves decisions, fins al punt que aquest es va preguntar per què el necessitava. Semblava que en Codreanu, més que saber on havia de dirigir-se, més aviat ho pressentia d'alguna forma. Les rutes van començar a esdevenir del tot desconegudes pe
r en Dan; els arbres, a poc a poc havien anat perdent les fulles fins a restar despullats de verdor, com si l'hivern hagués aparegut de cop, i adquirien formes d'allò més estranyes. La vegetació, fins ara exuberant, també va anar desapareixent, i els rodejà un paisatge tristíssim i tètric. La boira anava apareixent cada vegada amb més intensitat, fins a cobrir gran part de la visió. En Dan, amb prou feines, podia observar en la llunyania la gran muntanya de Moldoveanu, la reina dels Carpats, sempre envoltada de núvols, però que el jove prenia com a punt de referència en la marxa.

Ja havia enfosquit quan en Codreanu va parar i va assenyalar una petita llum enmig del bosc: era allò el que havien de trobar? Van seguir avançant i a poc a poc es va anant dibuixant una caseta a l'extrem d'un barranc, construïda amb fusta dolenta i d'aspecte tosc i sinistre. Se sentien uns càntics o crits esgarrifosos que provenien de l'habitacle.

En Dan, aterrit, com pressentint alguna cosa maligna, aturà el cavall i va dir al seu company que allí no entraria. En Codreanu també es va parar i es va girar on era el jove i, malgrat que aquest no podia veure-li la cara, podia pressentir com li clavava la mirada. L'home va insistir aïrat, però abans que el noi li respongués, li va saltar al damunt i féu caure en Dan del cavall. Va començar una inesperada i ferotge lluita cos a cos, rebolcant-se per terra, en què el noi apressava els canells del seu contrincant sospesant la seva força i apartant del seu cos les afilades ungles del mercenari. El jove tenia l'inquietant rostre d'en Codreanu cara a cara i amb un punt de brillantor diabòlica als seus ulls. Aleshores el misteriós personatge va obrir la boca i, per sorpresa del noi, aquest va poder descobrir que posseïa uns ullals extremadament afilats i que es disposava a mossegar-li el coll; pertanyia a aquella antiga i abominable raça dels vampirs o xucladors de sang, dels no-morts que vagaven des de mil·lenis per les muntanyes dels Carpats. Enmig de la que semblava una interminable brega, el jove va reaccionar a temps i deixà de contenir la força del seu contrincant, a fi de tenir una mà lliure amb la qual va aconseguir apartar la mandíbula del seu agressor. Però això fou una trampa d'aquest, ja que Codreanu, amb el braç que en Dan havia deixat lliure, va colpejar el jove i l'estaborní per uns moments.

Quan en Dan va recobrar el coneixement, es trobava dins del sinistre habitacle. Es va assegurar, per instint, que no tingués cap marca ni ferida. Va descobrir mirant al voltant que era dins un cau terrorífic. Semblava que era l'aixopluc d'una bruixa, ja que, malgrat la poca llum de les espelmes, podia veure una horripilant filera de llangardaixos morts i secs penjats del sostre, així com grans pots als prestatges plens de substàncies intangibles i que cap ment humana no podia ni imaginar què eren. Tot era espantós.

Enmig de l'habitació hi havia a terra dibuixada una estrella de cinc puntes, antiquíssim símbol del diable. El vampir i una abominable bruixa no paraven de conjurar al dimoni perquè vingués a la terra i per això calia un sacrifici. En Dan va comprendre aleshores per què el volien en aquell lloc. Un estrany fum vermellós va començar a sorgir de l'estrella i es va dibuixar a poc a poc una silueta sinistra, però gran i forta, que no acabava de concretar-se. L'habitacle va quedar impregnat d'una presència gairebé indescriptible, però d'una forta sensació maligna i amenaçadora. Els dos malfactors s'animaven i alçaven cada vegada més els braços tot i invocant encara més fort aquella sobrehumana forma.

A causa de la seva por i el seu instint de supervivència, el jove granger va tenir el pensament de marxar corrent, però, fent acte de valor, va optar per avortar la diabòlica cerimònia i provà, amb moviments lents, d'apropar-s'hi i llençà la bíblia, que sempre duia, al mig del fum. Es produí una breu però sonora explosió i la figura va desaparèixer. Semblava que aquell acte de valentia féu trencar el malefici, però Dan va pensar que ho pagaria amb la vida, ja que, tant la bruixa com Codreanu, el vampir, havien embogit de fúria i, amb una mirada de revenja, s'acostaren vers el jove, cadascun per una banda.

Va ser aleshores quan en Dan, tornant a fer ús de la seva fe, va treure una petita creu que portava penjada al coll i l'exposà al davant d'aquelles sobrehumanes i horripilants criatures. Aquestes, en veient el símbol de Crist, van retrocedir espantades. La casa va començar a tremolar com si una poderosa força la sacsegés des de l'exterior i en Dan aprofità, ja que es trobava al costat de la porta, per sortir-ne disparat. Tot seguit, el cau es va esfondrar davant els seus ulls i no va quedar res de les malignes criatures. Havien romàs sepultades o bé havien desaparegut i tornat a les misterioses regions sobrenaturals d'on probablement havien vingut. Tot havia acabat. En Dan, desconcertat pel terror, va buscar el seu cavall i, quan el trobà, aconseguí tornar a casa sa i estalvi, al cap de dies de vagar per les muntanyes i valls de Valàquia.



Sigueu prudents i estigueu desperts, perquè el vostre enemic, el diable, camina com un lleó braolador cercant qui devorar. Resistiu ferms en la fe i sapigueu que els vostres germans, arreu del món, estan patint les mateixes coses.

Carta I de Sant Pere, 5. 8-10


Germans Vilalta i Martínez.