La rondalla no s'acaba

'Fuig-me del meu davant, follia enartadora, que més m'estimi la glòria del cel que tot el poder de la terra!'
(Víctor Català, SOLITUD)

'Llarga estada'. El nom, irrisori: allargar per escurçar. La vida funciona així.

Quan Floridalba, l'encantada, vestida de carrer -amb els cabells recollits en una discreta cua de cavall-, va entrar a la cambra 135, el 'vei molt revei' no la va reconèixer. L'ictus cerebral havia estat fort. També li havia paralitzat mig cos, de cintura en avall, deixant-li les cames plegades com una llagosta. Pel que quedés del 'sempre', mot que no existeix per al cos. La pell, colrada, acostumada a anys i panys de contacte amb la natura, sana, ara lluïa, fina, un pèl oliosa, segons com rosada. L'expressió, entre infantil i dement, un somriure sense dents amb saliva presa com caramells del llavi de dalt al de baix. Si hagués dut dentadura postissa, aquell vell, igualment li hauria estat treta. Una nosa menys. Igualment li havien tallat la barba i els cabells quilomètrics. Semblava un pollet entaforat entre llençols immaculats que són desinfectats a temperatura elevada.

L'encantada hauria volgut no tenir ulls per veure els personatges i el decorat. S'estava marejant: les olors, que no acaben de marxar, malgrat els canviïn els bolquers i els netegin. Ho impregnaven tot amb deixos d'alès i s'hi estaven, que les finestres quasi ni s'obrien, que feia fred i se suposa que l'estada és llarga. O potser per oblidar l'existència de l'exterior...amb tot el que hi ha-tot i deixar de banda els records-.

La dona del llit del costat ni mirava la tele. Segurament feia poc que li havien fet la permanent i l'havien crepada en excés. Tenia ben bé l'aspecte d'un tímid anyell i la Floridalba va pensar en els ramats, en la muntanya, en els paisatges que configuraven el seu espai. Va desitjar que la vella pogués admirar-los (li va venir com un amor per ella) en comptes d'estar allà, presonera d'horaris, d' antisèptics, de medicaments i del cos quan diu prou.

-Si portes cap joia, te la prendran, nena.

El fill de la senyora, fins ara una ombra en ús continu de la cadira metàl·lica en un angle, va aturar el gaudi esdevingut tedi de fer mots encreuats.

-Si ja ho sap, que l'anell de casada li guardo jo. Mare, ja ho saps.

Es mirà aquella dona tan bella, que li va despertar alguna cosa, com la màgia sol fer. Però baixà el cap i continuà amb el seu passatemps. L'encantada va imaginar piles i piles de llibrets d'aquell entreteniment, hores i hores, llapis gastats, cadira ocupada, munions de monedes per a la màquina tonta. El petit xai dins un núvol planxat, entre gots de gelatina, pastilles i planys.

Venia a fulminar el vell, però ell no la reconeixia.

Ella li havia posat la mel als llavis en senyal de revenja, enviada per les altres encantades de la Gorga. Ella l'havia temptat. Ella se li havia aparegut i tallat la pregària, tallat la meditació dia rere dia. Ella, sensual. Ella, amb malícia. Ella, disposada a recuperar els nois, que havien aturat l'anar a 'follejar' amb elles.
Culpa, culpa, culpa del vell estrany i solitari, que pelava i menjava 'vergelles de lledoner', que anava abillat estrafolàriament, i descalç, que feia por.
Li havia ofert riquesa, poder, saviesa. I,no obstant, l'havia tombat amb un únic petó. No. El mateix 'mal d'emprendament', insistent i concentrat, havia fet que el sant home s'abraonés damunt Floridalba i li arranqués les roses que la tapaven tan poc...i deixés anar l'anhel acumulat, la passió reprimida, la gran potència adormida.

Les altres encantades la van felicitar. Com se'n reien, del vell boig que cridava la nimfa per 'córrecs i fondalades', veu 'fonda i com fosa, com un ressó d'onada'.

El vell, abans innocent, consagrat a Déu i que no 'havia tingut mai tracte amb dona nada' no sobreviuria. Ni al desig sobreviuria.
Així seria: 'mort follit i sense penediment, va pas poder entrar al cel'.

Desconeixia la seva llavor, la seva sí supervivència al ventre de Floridalba.