La resseguidora d'orles i l'armari purpurínic

En aquells temps en què a cada casa hi havia un entès en constel•lacions més o menys entelades...
... o un instruït en reiki d'aquí o d'allà...
... o un mestre de kulini ioga o de mariakarma ioga...
... o un expert en flors de Bag o de Handybag...
-i de tots ells alguns sortosament veritables excepcions, aquells que s’hi dedicaven vocacionalment i amb formació contínua i no pas sortits de minsos cursets de dues-centes hores i “ja puc treballar i guanyar garrofes”, sovint fent-se una propaganda que, en molts casos, feia dubtar de la qualitat del 'professional', amb, per exemple, una sèrie de faltes d'ortografia ben serioses-, ...
...doncs en aquella època s’insertava l’existència de la Bartomeva, Tomeva per a amics i família.

La Tomeva havia après cosmogonia, venint d'àvia i mare que feien pràctiques endevinatòries i avi i pare que eren mags d'il•lusions tipus 'trec el conill però no te'l menjaràs' - frase recurrent que amagava fina ironia del que a casa seva, tant l’un com l’altre, va arribar un temps en què no tastaven en cap sentit-, havia estat una nena imaginativa i amant dels contes, de les llegendes i de les històries. La Tomeva estava ajuntada amb un mig gurú anomenat Fesio que transgredia qualsevol 'fe' del món, però que no imposava la seva, que ni sabia on parava. Únicament muntava cabanes o similars amb material de defecacions fermes i rebuig boscà interessant per a la construcció, tot plegat envescat amb escorrialles de cola megaimpactaire. Dins aquells espais encolomava al•lucinògens als adeptes, acabaven en pilotes i més tard a comissaria o a una camiseria –esdevinguda pinyó fix comú- a buscar aquella peça de vestir elegant quan grupalment els venia la febre del sastre que te la fa a mida i reien amb allò, volàtils i sense problemes...fins que els efectes s'esvanien i qui paga les camises. I com que en Fesio gastava molta energia en els seus temes, la Tomeva, amb una solitud encoberta amb la ingesta de iogurts amb fruita triturada a mitja tarda, un gaudi prou acceptable, no s'ho mereixia (això li repetia la veu del seu àngel custodi, que hi era i no hi era, en funció de si es tractava de dia feiner –i amb uns horaris d’atenció- o de dropoleria reposaire en un núvol del Paradís, sinònim de pau absoluta tirant a fetal, com qui fa el mort surant a l’aigua). I sí es mereixia els dos amants que tenia. La Tomeva havia arribat a la conclusió que el món era una cosmo-agonia, no obstant. Intentava canviar d'idea gaudint amb en Renovard i en Jadufà, un els dies parells i l'altre els senars.

En Renovard, el dels parells, usava el nom per a anunciar-se freelancement i li anava prou bé. Renovava el que tocava renovar quan qui calia que li fos renovat ho demanava i ell amb art que ho feia. També incloïa reparacions i substitucions de calderes, però de lampisteria res més, únicament fascinat amb el sistema de tubs per a escalfar l’aigua: tocar-los, netejar-los, canviar peces o instal•lar nous aparells. Ignorava que el cos li estava demanant sortir de la calaixera (no tenia armari).L’home de quaranta-quatre anys, barbut i panxacontent, feia unes explicacions tan convincents (ajudava que el seu avi i pare s’havien dit ‘Vicenç’, o sigui, bi-vicentisme neuronal en el cens de només dues generacions) i sinceres que li procuraven feina i feina. Es coneixien amb la Tomeva feia mig lustre. Havien coincidit en la inauguració d’una cafeteria maleïda situada sobre les despulles ignorades d’una bruixa de rierol que mai havia tingut un mascle com cal i supurava mala llet que traspassava a tallats amb gust agre i formatges d’entrepans i bikinis amb tast químic. Els sisens llogaters del local, animats i desconeixedors del mal averany inevitable, convidaven a amics i passants amb un somriure il•lusionat que aniria a pastar fang com ja ho feia els dels seus antecessors. La Tomeva estava provant una pasteta seca farcida i decordada amb sobrassada. En Renovard volia aconseguir un panet de cereals cervellosos, per l’aspecte tou de dins i torradet de fora i aquella rodonesa com de cap de gat ben atipat. La gentada empentava, en Renovard va topar amb la noia. El pebre vermell de l’embotit li va empastifar el nas. Semblava una pallassa. L'home va esclafir a riure i una tirallonga de músculs desacostumats a l’ús es va activar.
Van acabar sota una taula en un recó prenent licor de gerds, a redós del bosc de cames i tràfec, que teca gratuïta va cridar més de mig poble afamat i golafre, fill de la gran recessió. La Tomeva va explicar a en Renovard una cosmogonia de les seves –en tenia un ampli repertori-: aquell cop va ser la dels colors complementaris i l’atracció policroma i com podien haver format l’univers amb imatges plàstiques i àdhuc ser els dadors de déus i deesses a partir dels cossos celests- Els ulls blau turquesa d’ella subjugaven els de marró sorrenc d’ell. Després, mentre prenien unes copetes d’estomacal, ell li va contar que feia uns dies que havia fet un ‘dos en un’: deixar la feina i la seva muller. No podia més: un professor amb alumnes de segon cicle èsic necessitava –i no només en aquell centre- dots de superheroi o bé s’enfonsava en el conformisme i la mediocritat del deixar passar en tots els sentits. Per postres, la seva ex, mestra de primària, sempre li retreia que era massa feble i li deia ‘cotó F’. Amb aquella efa li feia burla, ella que s’autosituava en un pedestal de ‘senyoreta perfecta’ que, com moltes de les seves companyes, la mama (llevat d’una empleada que li feia la neteja) es feia càrrec de molt, des d’anar-li a comprar el pa i el peix pel sopar i pagar-ho, tenir-la a dinar, cuidar-li les plantes d’interior tipus singònia i cocoters de dubtosa durada i, és clar, anar amunt i avall amb la bessonada, en Brauli i la Bruna. En Renovard queia i queia i les baixes sovintejaven. Per no sentir la sogra burxant ‘gendre F’ i ensenyant als menuts a dir-li “papa fuf’, agafava la maleta i viatjava per esbargir aquella boira espessa i ofegaire i no sentir-les de fons, mare i filla... i esperit malparit. Va ser vist a Nova York i a Vella Kory i també pescant amb un veí per vendre lluços d’estranquis a un restaurant del municipi. L’excusa d’una ungla partida i infectada no va servir. Els inspectors de treball a vegades l’encerten i a voltes l’erren i el cas de Renovard, combinat, els complicava. Per tant, ell mateix va voler solventar-ho acomiadant-se . Alguns dels alumnes li van escriure sentides dedicatòries en una pàgina trencada d’una agenda amb els deures sense marcar que no serien fets. D’altres continuaven o pintant-se les ungles o posant-se rimmel o mirant revistes porno o...Si en Renovard hagués actuat com el mestre d’anglès que per mantenir el sou i tenir la classe callada i ‘atenta’ els endinyava la sèrie ‘Friends’! La miressin o no la miressin, els aprovava tots i un curs més liquidat.

Mentre Renovard parlava, la Tomeva emmagatzemava la informació bàsico-subtil. Feia un cert temps que penjava calcetes de cotó de colors, algunes amb vores de blonda, i algun tanga especial per l’estampat o pel gust que tenia si era comestible -encara que no sabés quan se’l posaria i qui se’l menjaria-, en un armariet de fusta envernissada amb purpurines tons sofre i safrà. Cridava l’atenció, per brillant i llampant. Li havia afegit rodetes i una corda per pasturar-lo amunt i avall com una mascota. D’aquesta manera esbrevava dolors i penes alienes resumides i escrites amb retolador punta fina per a roba en aquelles peces íntimes. I ni se sabia com, quan re-obria l’armariet, els mots havien canviat i ‘deien’ alguna cosa capdal i clarament alliberàtoria per a algú en concret. Precisament arran d’una calceta rosa antic on havia anotat l’al•lusiu a en Renovard, es va trobar les paraules ‘foc, aigua, ofici, desfici’, les hi va dir, ell va treure’n l’entrellat i les espurnes de felicitat pel canvi laboral que semblava menys i va ser més. Apart de la relació que van encetar i com la van acotar, que la Tomeva no sabia com desfer-se de Fesio, a qui li devia tant. I, a més, hi havia en Josefà.

En Josefà, l’home dels dies senars, de feina orlador, tenia la seva mateixa edat: trenta. La Tomeva havia estat llogada per a parlar de cosmogonies associades a aquest nombre per l’inici de la Festa de les Tres Dècades, on s’hi aplegava un grup d’ex-alumnes d’una escola pairal mai vista en cap mapa. No podien pagar-li la quantitat total que demanava, res de l’altre món, i potser classificable de pseudo-cosmogonia, i ho van arranjar amb l’intercanvi que sopés amb ells i es quedés les sobralles. Acceptà i s’hi presentà amb un cabàs farcit de carmanyoles, que Fesio, això sí, no era gens escarafallós.

L’orlador, que deien que mai hi havia estat tot, haurien dit que va passar a estar-ho menys. Aquella dona amb els cabells ondulats i un cos primorosament sinuós s’adeia perfectament amb el seu ideal de fembra. El malentranyat destí, d’altra banda, fins aleshores només li havia fet arribar companyes rectes amb cabelleres negres i estirades i rostres blancs inexpressius. La pell bronzejada de la Tomeva li va fer pensar en la Coco Chanel tombant tabús. Una llibertat sana, descarada i necessària. La Tomeva, a més, parlava encargolant paraules amb gràcia i el seu parlar era interessant, estrany, diferent. En va quedar ben engalipat. Per això, abans de començar l’àpat, la va seguir als lavabos i li va barrar el pas amb el cor a cent.

- Ets meva, Tomeva! - es va trobar exclamant i ruboritzant-se.

I acte seguit va intentar besar-la amb llengua, matèria que dominava lleument.

- Jo sé com es fa, Jodefà! - ella va calmar-lo, alhora que l’afalagava que recordés el seu nom -, t’ensenyaré. Però no pas ara ni aquí. Cal aprendre a alleujar les ànsies viscerals. Hahahahaha!

Van acordar trobar-se al domicili d’ell l’endemà, que era dia nou, sobretot per a en Jodefà.

El trentè compartia vivenda amb un encolomador d’assegurances a tercers del que fos que cobrava quatrimestralment i un pre-jubilat que pre-prenia el sol en un banc al qual havia gravat el seu nom i s’hi havia pixat de nit en els extrems, per marcar territori èxitosament: ningú més s’hi asseia. Aquells companys de pis es deien Samuel i Berenguer, respectivament. A vegades jugaven al parxís, a la sobretaula, després d’haver menjat pasta i amanida o amanida i pasta. A l’asseguraire li agradava assegurar cada fitxa i petava boig mirant de situar-les a la que podia i no podia a les caselles amb el cercle protector. El seixantè sempre volia ser el del color blau, com el del banc. I en Jodefà s’avorria, però feia societat, tirant el dau i passant l’estona. Els moviments lineals l’ensopien i aixafaven, àdhuc si treia dos sets seguits i un cinc o aconseguia avançar deu o vint espais. Sort que després orlaria, que orlar havia esdevingut vida plena.

Quan la Tomeva va ser a la porta de l’habitacle, la sisena porta d’un cinquè d’un bloc de pisos minsos sense ascensor i corcats d’aluminosi encara colgada, s’havia hagut de treure la roba d’abrigar i havia acabat amb camiseta de tirants verd poma granny smith amb un collaret de draps trenats taronja clar i taronja fosc. La faldilla, sobre genoll, de texà descolorit negre. Mitges verd poma golden quan encara no goldeja i botes de pell girada com ensutjades. Un cabàs desenfadat penjant d’un braç, amb una carabassa de dos quilos i quart, que venia del mercat. I ella, amb els cabells estufats i un posat que va posar molt a en Jodefà, que l’estava sotjant per l’espiera, impregnat del goig de l’encontre.
Un cop adins, s’anava sorprentent de la mà d’adorns i dibuixos espiraliformes que decoraven aquella llar per camuflar la llordesa amb una mestria indiscutible. Aquelles formes i combinacions cromàtiques la delectaven. Callaven tots dos, plantats davant cada mostra del talent, la Tomeva observant detingudament i en Jodefà...també.

Minuts més tards, davant una tauleta rodona de fusta de pi tintada tacada -i allò eren esquitxos de coloraines diluïdes-, asseguts en cadires salvades de deixalleria i amb la fusta tractada en un decapé escollit gris trist pur, menjaven fruits secs remollits que no cruixirien, so que obligava a ser substituït per conversa.

-Has vist la lluna, que està minvant?

-No, aquest edifici no té ni balcons ni terrats.

-Per la finestra!

-Sí, d’acord, jo ho he entès com per estar-m’hi una estona llarga, em refereixo a un espai enfora des del qual contemplar-la. Naturalment que puc mirar-la per la finestra.

I va fer per tal que la Tomeva, donant-li la mà, el seguís fins la seva cambra, que era més petita que l’enteniment d’alguns caps d’estat, tot i que molt més ben disposada. Solament una obertura esfèrica barreja d’ull de bou nàutic-rosassa medieval, centrat en una de les parets, connectava amb l’exterior.

-Quina meravella!

El sol de tarda hivernal s’esvania ocasionant un virolat tornassolejar al vidram.

La carbassa de dins del cistell es va vinclar massa amb un moviment inclinatori de la Tomeva, va picar contra les rajoles d’un gres mediocre que traçaven unes aigües clonades i es va esberlar amplament.

-Caldrà fer-ne una crema. El temps s’hi adiu.

En Jodefà va collir el fruit, va observar algunes llavors que germinaven com menudes primaveres que va apartar per avivar-les en pots de llauna d’olives farcides buits que podia situar a la cambra de bany prou lluminosa i força temperada després de les dutxes amb aigua calenta de dia sí i quatre no que en Samuel, en Berenguer i ell prenien. Si sobrevivien hauria de pensar on trasplantar-les...Va sacsejar el cap per no encaboriar-se amb expectatives vegetals i retornar al present.

-Tu no et moguis, vaig a preparar-la. Hi afegiré ceba, patata i pastanaga i abans de servir hi espargiré nou moscada, poca, que no mani massa.

La Tomeva va assentir, un berenar-sopar l’abellia. Que no, que no ajudaria gens en la cuina estreta uni-plaça i que s’estaria (ad)mirant la finestra. Amb tot, en baixar ell un moment a comprar vi a un celler del barri, a la dona li van faltar cames per destapar la cassola, flairar i ballaruquejar amb el ritme del xup-xup. I quan en Jodefà la va cridar a taula ho va haver de fer uns quants cops i finalment anar-la a buscar.

-Hi ha una dita: a la taula i al llit al primer crit.

La Tomeva, sense sabates, era dreta al catre resseguint amb l’índex de la mà dreta unes orles que s’afigurava onades. Imaginava una embarcació rumb a un indret on les blavors oceàniques i marítimes enviaven als navegants i volia creure que era la terra de les carbasses i els espantaocells. Les paraules de l’home la van tornar a la realitat, es va girar, va picar l’ullet com a resposta i li va venir una fugaç imatge de l’artista abillat d’hortolà amb barret de palla i una granota, expandint el seu crear: camps amb la terra aixecada estratègicament que, vistos des de l’aire, esdevenien perfectes sanefes efímeres perennes per a l’esperit.

Durant l’àpat, i mig-mercès al bon vi, l’home li va explicar que després d’haver estat uns anys skinhead i uns anys punk mantenia certa protesta i marginació. La música i la indumentària típica de cada moviment les ressucitava esporàdicament i molt de tant en tant retrobava aquelles amistats que, com ell, havien canviat, ni per bé ni per mal, sinó pel destí i com es va perfilant i com manté o aprima o esborra vincles.

La Tomeva va marxar quan els altres habitants del pis van ser-hi i els va haver guanyat al parxís sense cometre cap crim ni que fos per casualitat. Una voràgine d’emocions l’embolcallava, feliç de la coneixença d’en Jodefà, que va considerar diamant en brut. L’endemà va anar al mercat de la roba, setmanal i local. La parada d’un indi carregat de fills que envoltaven una paradeta d’articles atractius i orientals li va cridar l’atenció. Hi va trobar unes calcetes de color lila lluent fetes de seda teixida a mà amb fils de plata incorporats i que, li va xiuxiuejar el venedor, havien estat part d’un sari d’una deessa d’aire que necessitava terra i que li havia donat perquè en fes retalls. Les va comprar per quatre xavos i va voler afegir-hi una bossa curulla de croisanets de xocolata per a les criatures d’ulls com gotes d’aigua presa.

Més tard, quan ja hi havia escrit, va passejar amb l’armari purpurínic i ho va fer per la banda de muntanya. Fesio era a tocar de la cort buida prop d’una masia. Havia arreplegat i aplegat llençols tacats de sang de vaca que ha parit que creia més que òptimes per a un confeccionar un tipus de tipi ben a la seva manera que impressionaria al pròxim grup. I ho feia mastegant regalèssia, arrel que els egipcis trobaven indispensable pel viatge al més enllà, agenollat i en lloc assolellat per vitaminar la pell i espantar pressions de depressions d’avantpassats que algun cop maldaven per inundar-lo i que mantenia taxativament a ratlla. Unes figueres artríticament belles arrodonien melanconiosament l’escenari. El paio de pell pigada i els cabells d’un ros tinyós, en veure apropar-se la seva companya, la va saludar. Aquell gest tan simple l’havia enredada anys enrere, quan s’havien conegut. Ella anava amb indumentària vermella de dalt a baix per tal d’harmonitzar el primer chakra, aquella roda energètica subtil que en estat deficient comportava inestabilitat, desànim i desig de letàrgia. I no pas per poc: la mort dels pares feia uns mesos, ofegats com rates salamenyes en una rierada inesperada de tempesta potent i concentrada. De la caravana de fusta i de la somera que els transportava, la noia conservava uns taulons revinguts amb els claus rovellats i una ferradura escopits pel mar on van anar a parar. El tràgic fet s’havia esdevingut mentre la Tomeva, s’allotjava amb una bastant- amiga, la Tess, aquells dies d’exàmens i biblioteca municipal amb la calefacció gratuïta que s’usava el just i necessari. El nom de l’amiga era Teresa, però Tess la feia més moderna i interessant. Tenia els pares separats per enèsima vegada i la sort de poder disposar d’un àtic que havia pertangut a una tieta soltera actriu amateur i amant de cafès sols, de cinquanta cigarretes al dia i de xingar amb amistats passatgeres que abans d’acomiadar-se d’ella tenien per costum regalar-li un ciclamen, encisadora planta parenta de les prímules que exigia humitat contínua que la dona sabria procurar-li. La Tess els cuidava i d’un any per altre rebrotaven. Quina mena d’amant li hauria portat el de color escarlata, o el salmó o el porpra o el vermell o el cirera o el blanc amb el fi de pètals arrissat havia ocupat una tarda sencera a les dues noies, especulant romànticament i picantment. Més tard, quan la Tess es va posar a cantar i a tocar la guitarra, la Tomeva va tocar el dos. No podia dir-li que trobava insoportable aquell toc d’anglesar les‘t’ que se li estava encomanant a la parla. Li hauria fotut una hòstia, exasperada. Acabada l’estada, només va sobreviure una comunicació via telefonades per aniversaris, fins que la ‘TTTess’ (que aviciadorament i progressiva enganxava rere les dents superiors la punta de la llengua!) va aconseguir èxit en un programa televisiu i va caure en gràcia al presentador del ‘Tasta Talents’ (‘TTTasta TTTalents’) que li queia la bava amb el cos sexy de la noia per més que l’esquitxés amb tanta te, de pitets n’hi sobraven –era persona de caure-li la bava- i a canvi els de la tttalentttosa van formar part d’un ttt’ho ttttoco ttttottt al catttre. I si la Tomeva en va saber res més va ser via revistes del cor a l’apartat pactat igual en tttotttes ‘TTTrendy TTTess’. Amb aquesta seqüència de records al cap va assolir Fesio. Ell va fer la broma de sempre:

-A.D. Fesio.

Es deia Antonio Darío Fesio Cuso Caso.

La Tomeva va mig somriure. Ja no la feia riure. Ho havia aconseguit, i moltíssim, quan li ho va dir abans de fer-li el tractament significatiu intensiu depuratiu guaritatiu (ell diua ‘gurutatiu’ per ofici-personalitzar-lo), tot i que en feia referència dient TSIDG abans no es transformés en lletania. Semblava que haguessin passat segles. La relació es va anar obscurint per massa monotonia dels tambors que no parava de tocar i tocar i l’insistent demanar una prole extensa que no es duria a terme: el sudamericà orgasmava senser regalar esperma, que el tenia hipotecat i a més tenia una vena egoista. En Fesio l’havia saludada amb una frescor lleugera per fer-la passar a la sala en aquell centre de teràpies on s’esperava mentre tafanejava el gènere que s’hi venia: essències, sabons, amulets, llibres per la sort bastant eterna, o de les ànimes bessones o trigèmines, coixins i mats per a meditació, mocadors perfumats...


CONTINUARÀ. HAIG D'ACABAR-LO.