La petita història de ningú (capítol 2 o final)

La gent em mirava de forma estranya, com si fos un bitxo d'un altre món.
I de prompte els llums del bus em van il·luminar, vaig pujar i el conductor em va saludar, com cada tarda.

-Com va maca?
-Bé, a fer una mica de feina, com sempre.
-Ja veig ja.
-Fins després.
-Després te truco, avui la meva dona no es a casa, a més, a mi me faràs una tarifa especial veritat?
-No, les tarifes son intocables! Vaig riure jo.

Em vaig seure al darrer seient a prop de la porta, i després d'unes aturades vaig baixar a aquell descampat on em vaig trobar a les meves amigues.
Hi havia ja cotxes que se'n anaven i alguns que venien.
Un es va aturar al meu costat.

-Tu, per quant m'ho fas?
-50 euros la tarifa mínima.
-Crec que ets la més barata de per aquí, puja i en parlem.

Era un noi jove, devia tenir uns 25 o 30 anys, era maco, tenia els ulls blaus i una rialla blanca.
No vam xerrar dins el cotxe.
Vam arribar a casa seva, que per cert era bastant gran i molt ben moblada, hi havia mà de una dona allà dintre.

-On vols que ho facem?-Vaig demanar jo.
-Al llit, que es més còmode.

Allà vaig veure una fotografia, era aquell jove, que dic jove, però jo no passava els 25 anys, en tenia que complir 21.
Estava amb una al·lota, els dos rient.

-Qui es? -Vaig demanar mentre em llevava la roba.
-No vull parlar-ne.-Va contestar.

Ell encara vestit es va posar a sobre el llit tombat, i jo reptant per les seves cames, ja completament nua, vaig anar a besar-lo la boca.
Poc a poc vaig llevar la seva roba, la camisa, botó per botó, i vaig anar baixant amb la meva boca per el seu coll, acariciant-li els braços amb les meves ungles llargues pintades de vermell.
Vaig arribar fins els seus pantalons, i vaig llevar els botons i la cremallera...
Vaig notar com moltes vegades abans, el meu cos calent a sobre ell.

Després de 35 minuts ja era fora, amb 150 euros dins la meva bossa.
No havia estat com els altres cops, segur que me'n recordaria d'aquell jove durant varis dies, fins que n'arribés un altre.

Passejant a les 5 de la matinada tornant cap a casa, després de 4 serveis a cases diferents, cansada i arrossegant els peus, em vaig trobar amb el meu amic el camell, qui me venia la cocaïna i l'heroïna que podia comprar a cops.
Aquell dia no estava disposta a comprar-li res, però em va convèncer, em va donar una petita dosis, només per a col·locar-me.

Vaig arribar a casa, vaig repetir el que havia fet ja abans de anar-me'n, amb la targeta, el tubet...
I així com vaig poder vaig arribar a la banyera, ja plena d'aigua.
M'hi vaig ficar, com si res el meu cos pareixia que surés dins aquella calenta aigua, que feia fum amb el meu cos fred a dintre.
Em vaig mirar les mans, se'm notaven molt els ossos i quasi ja no tenia diners per comprar-me menjar.
Vaig agafar el gel, col·locat a una vorera de la banyera, i vaig posar-me a plorar com sempre.
Recordava a la meva mare, la meva infància, que no havia estat del tot dolenta, i aquell noi que m'agradava tant quant vaig començar a estudiar el batxiller.
On seria ara si no hagués escollit aquest camí?
Pot ser hagués pogut fer net escales, o qualsevol altre cosa que fer feina amb el meu cos.

Vaig agafar aquella fulleta d'afaitar, li vaig llevar una de les tallants fulles, i sense pensar-ho, vaig travessar la fina pell que cobria les meves venes, fent-li un tall profund d'on va començar a brotar la sang.
Vaig sentir una sensació de tranquil·litat, quant vaig repetir la mateixa acció a l'altre mà.
Em sentia molt bé, encara que notava com l'aigua calenta de la banyera anava tapant la meva boca i jo no aconseguia sortir.
Els meus pulmons es van començar a ofegar, i ja no hi havia res a fer, a ningú l'importaria si tornava o no, ningú sabria que havia estat de mi.

I abans de morir, em vaig dir a mi mateixa...Tanca els ulls petita...tot ha acabat per a tu.