La persuasió fa el traspàs sense funeral pagat

En Flipor treballava de cobrador per a la coneguda companyia d'assegurances (per a la llar, per a la no llar i per a la extra i sots llar i més) "Santa Argúsia". Ni amb uniforme no havia d'anar i era llàstima, que així no has de pensar què et poses i si l'uniforme és d'un color fosc uniforme prou sofert i de material aguanta-ho tot millor, que així la seva mare només li hauria de rentar la roba un cop a la setmana.

Sense uniforme anava amb camisa casta, cinturó i pantalons clàssics amb la ratlla ben planxada ben marcada, mitjons de fil o de llana depenent de l'estació i un model de sabates duradores d'aquelles que els jutges se'n compren i se les canvien -ells sí- freqüentment (hi tenen un pes a les soles, adossat com xiclets, el residu de mirades i opinions, de veritats i mentides, de culpes i d'innocències).

En Flipor tenia l'edat de Crist més un lustre. Havia nascut en un més de març quan comença la primavera i en acabar de ser parit la seva mare, vídua d'un marit cirròtic que va fer un pet, va experimentar un atac de menjar maduixot tirant a maresmenc que no hagués estat ruixat amb cap producte químic i en aquells temps això era molt improbable. Arrel d'aquesta frustració el calostre pel nadó es va tornar ranci i agre i en Fliporet quasi es mor d'inanició. Una estranya tres-quarts-de-veïna, una mena de negra, la Quasijoana, va estar al cas i quan la mare dormia entrava pel pati d'amagatotis i mirava d'atipar al quasi moribund amb biberons que eren troncs d'arbustos foradats i plens d'un líquid fosc i tebi, acollidor, i li feia pessigolles als peuets amb la llengua que prèviament havia untat amb mantega de cacau. 'Amb el cacau ningú no cau, no, ningú!' I li somreia, la Quasijoana, que havia estat a punt de ser anomenada Quasijordina o Quasisofia. No s'explicarà el motiu: és una altra història.

D'aquella bona cuidadora imprevista mai més se'n va saber res. El seu sistema immunològic era tan immund (mala herència) que va passar a millor vida i en tornar a la seva terra ancestral el cosmos va voler que l'esperit s'aturés als somnis del nen de sis anys Flipor que mai havia deixat de retenir l'essència d'ella, encastada remotament i pregona.

-Amb el cacau no es cau, no es cau.

Aquells mots sempre li venien al cap. No en prenia: la mare guanyava el just per a pa amb oli i sardines o truita d'all i julivert. La pensió de vídua li van robar una nit de persiana poc abaixada i lluna guenya. Quan s'escau així no hi ha res a fer.

En marxar la mare a l'altre món va ser a temps d'agafar un mocador de farcell i omplir-lo de records absurds i estereotipats com si fossin tiquets per a assegurar l'entrada vés a saber on. Ni a l'infern la van voler. I es va quedar en un planeta girant calces incongruentment, separant les de saldo coherentment i vinga piles i piles de sacs que omplena i quan els vénen a buscar ni se n'adona. Amb sort, alguna vegada sent un xiulet amical, sap que ha d'obrir la boca i que arreplegarà una maduixa sideral de lloc ombrívol on habiten els arquetips que si n'estan tips es tornen un pèl generosos.

En Flipor havia pogut dur una vida de tant per cent dotze i mig si se'l comparava als altres. Es despertava cada matí i no sabia res del viscut anteriorment. Es va trobar treballant per a aquella empresa i no li preguntis com. Flipor, si ho fas pràcticament de franc, que els has de tornar el cost del sepeli de la mare!

En Flipor ignorava com menjava i com es succeïen les tasques quotidianes. D'una forma inexplicable anava passant i es feia i com que no tenia cap al·licient llegia 'Alícia al país de les uralites' i si plovia sentia el so d'aquell material i li venia una ballaruca que ni a les quimbambes s'ha originat i quasi esclataven els mots 'amb el cacau no es cau, no es cau'.

Al seu poble, Arbústies, els de "Santa Argúsia" eren molt ben vistos i creguts. I si dic ovaciona-idolatrats seria dir poc. Cada veí/na n'era client, cada butxaca fidel al lema 'quan ploris no tindràs cap altra feina, que ja te la farem nosaltres'. En morir el batlle Arbusti Novè se li va fer una novena de misses i l'enterrament va ser de dos mil i un botons i comentat (decorat amb un milió de roses cares egipcio-elcairianes) gairebé fins el d'Arbusti Desè, que patia de filantropia i havia apujat els impostos per tal d'ajudar al sector de la construcció fent-se fer uns quants xalets en diferents indrets paradisíacs que alimenten esperits tan lloables.

En Flipor destacava el mínim. Per inèrcia persuadia i convencia i mantenia. El sector que portava li havien adecuat: incultura i misèria. Molts no tenien ni aigua corrent, però el traspàs era important i calia fer mans i mànigues per estalviar cada quota. Febriment i a vegades àdhuc febrosos que ho duien a terme. Alguna iaia rebregada i de cames com escuradents el feia entrar a prendre aigua d'herbes i allò era amor.

Aquelles infusions es van infiltrar i van topar amb els mots de la Quasijoana.

Aquelles infusions es van infiltrar i van topar amb els mots de la Quasijoana.

Aquelles infusions es van infiltrar i van topar amb els mots de la Quasijoana.

.
.
.
.
.
.

No va poder més. Es va sentir empès per una força incommensurable, inaudita, inefable. Cada fliporicèl·lula ho sentia amb una alteració desorbitant.

En Flipor va córrer al vell pati atrotinat de la casa oblidada on habitava i va esperar amb els ulls tancats i un respirar ara aplacat la pluja de cacau del núvol de to xocolatós.

Quan va haver-se esdevingut, l'home era un déu que tocava de peus a terra, molt.

En un estat eteri va afanyar-se a repartir entre la gent gotes sòlides d'aquell mannà celestial. El dia pesava amb un orgull calorosament fred per tal que no es fonguessin.

I mentre les distribuïa amb un benestar inenarrable entenia i feia entendre, amb les faccions relaxades i l'ànima en expansió, que la vida és seducció contínua i que la mort no es paga, no es paga. I que la persuasió que li havien aplicat, com un robot, l'havia enviada a dida i sense funeral pagat.