La Paula

Un relat de: Mena Guiga
La Paula regenta una perruqueria en un poble de mida mitjana entre mar i muntanya. Poble amb fums de cotxes i fàbriques, amb el grau de pol·lució que toca i que li dóna una categoria. Poble format per carrers habitats, a banda i banda, per blocs de pisos de molts tipus i tots, tots, caracteritzats per l'ús d'un material 'quiero y no puedo'.
La perruqueria 'cuyo nombre no puedo acordarme' és un local als baixos d'un d'aquests blocs tan lineals, dels balcons dels quals en pengen flors o de plàstic que no cal regar i que el sol s'entreté en descolorir, o plantes de debò -pitjor-, que fan pena de polsegoses i gens regades.
La Paula, prima i fina, atén la clientela. Abundant, per cert. Mentre renta caps, posa el tint, esbandeix, talla puntes i crea serrells, posa rulos, depila bigotis, aconsella colors de llapis d'ulls...la Paula ha d'escoltar i escoltar, assentint i alguna vegada, àdhuc, eixamplant el comentari, que ningú és perfecte. La perruquera té el cap farcit de si aquella porta una doble vida, que si aquella ha tingut bessonada i no sap com mantenir-la i que és tan pesat, que si aquella és víctima de mooving a l'empresa, que si aquella al seu home no se li aixeca, que si aquella els nòvios no li duren, que si aquella no troba feina i fa cursets aquí i allà per tenir més currículum,... Pobre Paula! Escolta i escolta i el somriure que va aprendre per a la satisfacció dels altres se li està gastant. Però el negoci és el negoci. Corren mals temps, cal aguantar, cal somriure i escoltar, cal estar-se dreta aquella munió d'hores, cal fer anar els assecadors i la laca, escombrar cabells, pintar ungles, fer manicures,...

Un cop a l'any, a mitjans estiu, la Paula tanca la perruqueria i marxa quinze dies. No diu a ningú on va. Fins que el seu marit i les dues nenes reben una postal i per a ells tot torna a la normalitat: la Paula, com ja els té habituats, és en un llogarret, aquesta vegada el de Sant...., desconnectant i seguint uns exercicis proposats per uns terapeutes.

La Paula està enmig de la natura, asseguda a terra amb les cames creuades i l'esquena recta, amb els ulls tancats i abillada amb una túnica vermella, que es veu que és el color de l'espiritualitat. Practica la concentració i el no fer cas a cap pensament, deixant-lo passar, només això, deixant-lo passar. Li arriba el cant dels ocells i la fressa que l'aire crea amb el món vegetal. Està tranquil·la i quasi somriu.
De cop, percep una presència. Nota, tot seguit, una mà a l'espatlla dreta. No s'inquieta. Respira concentrant-se en la inspiració, retenció i expiració. Només això.
Llavors una veu masculina:
- Sóc l'habitant de la cova més fonda. Tan fonda que ni ella mateixa ho sap.
Ella ara riuria. No. No fa res.
-A la cova més fonda hi ha tot el que cal per a ser feliç.
S'està espantant. De veres que hi ha algú!
-Vols venir amb mi a la cova més fonda per a sempre més?
Passen uns minuts allargassats. Els ocells tornen a tenir força. La Paula gosa obrir els ulls. Mira al voltant. Està sola. S'aixeca i córre cames ajudeu-me cap a la casa rural. S'havia allunyat massa. No ho repetirà.
Troba el grup que comença a sopar. Crema d'espàrrrecs, amanida del bosc, torrades amb formatges artesans, vi ecològic...tot plegat vaticina unes postres suculentes, ja ho saben. Estan animats conversant. Aquelles sales de parets de pedra, decorades amb elements naturals on la senzillesa impera els ajuden a fer salut i oblidar cabòries i cansaments. Són bona gent. Se la miren estranyats quan diu que no menjarà i puja cap a la cambra. No s'hi està. És compartida amb cinc més i té necessitat de pensar. Mala cosa. No era aquí per no pensar?
Surt al balcó. El vent de la nit juga amb les puntes de la camisola blanca que la Paula s'ha posat. Algun mosquit agosarat fa la seva feina. Se senten els ratpenats i algun mussol savi. La lluna és quasi rodona. Tanca els ulls.
-Sóc l'habitant de la cova més fonda. Tan fonda que ni ella mateixa ho sap.
La dona arronsa les celles. El seu cervell obre calaix?
-A la cova més fonda hi ha tot el que cal per a ser feliç.
Les mateixes paraules!
-Vols venir amb mi a la cova més fonda per a sempre més?
Obre els ulls de cop i els esbatana. Allà sota, al costat d'una morera centenària, palplantat, hi ha un home. Únicament li arriba la intensitat de la mirada.

A vegades les persones desapareixen. Deixen de ser aquelles persones. Són plorades, enyorades, no s'entén què ha passat: si han estat del cert, si han estat una mera il·lusió d'uns anys d'existència real, si han estat un somni compacte que va perdent...

La Paula és una d'aquestes persones.
L'habitant de la cova, també.
El que passa...és que no hi ha cap cova!


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

879 Relats

930 Comentaris

436646 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com