La P.B

Un relat de: Mena Guiga
Va descongestionar els òrgans interns fent tota mena de torsions, la dona de cap a sentanta anys que practicava ioga no pas per gust sinó per mantenir-se. Detestava envellir. No hi havia més remei. Almenys, doncs, fer-ho amb el màxim de manteniment físic i elegància. Va dirigir la mirada, en acabada la sessió, al local de la P.B. Aviat obriria.

-Parteixo de la base que m'indigna, però...és barata. I em cal. I em cal.- va repetir-se.

Massatges tirats de preu duts a terme amb prou eficàcia avalaven la Phuta Ballaruca, l'africana de la que el veïnat i més veïnats en parlaven com d'un ser prodigiós, sobretot perquè cobrava poc. Els escassos diners de les butxaques d'aquells temps requerien ser ben administrats tenint en compte que cafeteries, restaurants i agències de viatges no podien pas fer fallida, els costums del benestar formaven part de les existències i calia preservar-les. Per tant, si els honoraris de la Phuta eren minsos, picar de mans i ser-ne clientela. Com a molt, els suposava sacrificar uns dies d'esmorzars fora de casa o una entrada a algun espectacle. S'ho permetien.

La Kurta, després de prendre's un batut de beguda econòmica de magrana transoceànica amb verdures d'horta de proximitat (via avió proper, eren dutes) i afegir-hi pols d'activant nutritiu energètic anti-por-ossos desesqueletizats i pro-cartílags-reforçats, va emetre un apoteòsic rot (un pèl agre) i alhora una ventositat pudent de vegetals tractats amb maltracte climàtic.
Va fer cara de fàstic, ella que es considerava fina i querubina.
Amb una crema anti-segles al rostre tacat i clivellat -la qualitat d'exfumadora passava factura- es va dedicar, després d'una cagarada que va perfumar el pis de residus anti-insectes, a classificar la robeta de la Kènia.

-Per a llençar, per a donar,...per a guardar? No, no pas! Fora, fora, tota!- es va exaltar, l'ànima empetitint-se amb la tibantor. L'havia feta quedar malament, l'animal. Oblidar-lo, calia. Bé que en sabia.

-Igual que perds memòria d'un exmarit, d'un excosí, d'una examiga, etcètera.

Es vestí de beix amb un deix de carmesí.

-Aniré a comprar i a reservar hora- es va organitzar sense necessitat, sabedora que disposava de les hores com volia, cosa que la feia sentir-se naïfment poderosa.

Inicis de tardor, aire que encara no demanava ni jaqueta ni fular. Menys feina a vestir-se, analitzà. Rigué trobant-se immensament llesta.

En obrir la porta, una fulla seca esberlada damunt l'estora del llindar la va indignar. Respirà fondo per relaxar arrugues massa endinsades, no anessin a més.

-Sóc positiva. Tapa la clapa que no es deixa netejar. Queda...estacional, bé. Ara que...una fulla més maca hi farà més goig.

Sí. En recolliria al parc a tocar, per anar-la substituint. Haurien de tenir una mida com ara aquella. I, és clar, no estar tan malmeses. Com la...Kènia.

La fulla seca atrotinada amagava la vergonya que no havia pogut esborrar. La Kurta no en compraria una de nova, el seu capital no ho financiaria. La Kènia li havia fet una mala jugada.

-Substituir-la? No fa tant que la tinc. Tirar els diners, no, no pas.

La imatge de la seva gata bruta, ferida, corsecada i exsangüe i en un no res morta no l'havia d'afectar. 'Exgata' es va dir, excusant-se d'haver-la abandonada, 'si volia sortir, rasca la porta, grata que grataràs, que me la desgraciava, surt, doncs, surt, marxa, pinso i llaunes que m'estalvio'.

La Kènia havia anat a morir a la llar que no l'admetia. A fotre l'hòstia de la dignitat a la irresponsable Kurta, que es va sentir una mica culpable, el just per adormir-se quinze minuts més tard i que un intent de llagrimeta es manifestés.

-Volia humiliar-me, que els de l'escala m'acusessin.

Sortosament, va concloure el record, el cadàver no va ser vist per ningú més. L'entaforà en una bossa de plàstic i de dret a les escombraries. Es rentà les mans, després, no fos cas que algun germen nociu...

La Phuta Ballaruca l'atengué amb un somriure més blanc que un cúmul de núvols en la fase immaculada. Sí, sí, no calia esperar. Podia ser llavors mateix, una mitja horeta assequible que no emprava per esmorzar, 'treballar abans que res i per a tot', lema que la caracteritzava.

"De menjar, menja. No m'ensarronarà.", jutjà la Kurta, observant el cos robust i generós, arrodonit, de la immigrant.

Sonava música festiva que convidava a fer funcionar l'aparell locomotor a tota pastilla. D'aquí el 'Ballaruca', comprengué. La dona negra remenava la seva naturalesa exuberant, vibrava davant la bocabadada i exasperada Kurta, que volia el massatge JA. Carregada d'energia, la Phuta la va fer passar a la cambreta de relax. Que es desvestís, que s'estirés a la taula tova folrada amb tela madras de la Guyana. De seguida mans potents van encetar a amorosir-li la musculatura amb èmfasi i professionalitat admirables. Recorreguts alliberadors, fregant a l'èxtasi, els darrers minuts.

-I ara, vol el...final feliç?

La Kurta quasi no sabia on era, però la proposta li va activar la ment i va voler pensar que implicava un extra, és a dir, potser l'equivalent a dues barres de pa integral de supermercat. Massa. Va bufar lentament per desfer-se del desig desorbitat, per contenir-se.

-No, no. Pago l'estipulat i me'n vaig.

La Phuta Ballaruca intensificà mirar-la als ulls. L'estança s'enfosquí, la figura de la massatgista s'il·luminà. La Kurta s'espantà.

-No cal que paguis res, vella gasiva i fastigosa. T'he fet la feina perquè ella m'ho va pidolar, miolant de dolor. Va venir quan ja finava, uns quants dies seguits. Se'm posava al llindar de la porta, asseguda. Aquell rostre que semblava cremat amb les disposicions capricioses del pèl de tres colors. Vaig intuir que era un ser de llum. Li vaig donar aigua i teca. Intentava acaronar-la, es feia enrera, fitant-me amb la incredulitat que havia après. No entregaria el cor, però havia de viure, per això anava compareixent. Li va caure el collar que deia el seu nom i adreça. L'esperit de la Kènia em demana...no, no, venjança no. És clar que jo sóc més de fer cas del tot al que no trobo just, digue'm anarquista. El massatge que t'he realitzat és un engany. L'efecte sedant i estimulant alhora és, només, momentani. T'he inserit el patiment de la Kènia, multiplicat. La fulla seca és ella, està adossada a la catifeta i no se'n desadherirà fins que...moris.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

815 Relats

856 Comentaris

335069 Lectures

Valoració de l'autor: 9.60

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com