LA NINA

Avui netejant l’habitació que fa temps va dormir la meva filla ique ara fem servir pels convidats, dins l’armari emportat he descobert la nina de porcellana. Es una nina molt bonica de principis, crec jo dels anys setanta. Va vestida de color de rosa, porta un barret de palla lligat amb una cinta al cap i es de proporcions mitjanes. Seria una nina mes o menys igual que moltes altres, mes aquesta en particular va ser un regal a la meva filla i el que la fa singular es com va arribar a les seves mans.

En un viatge que varem fer de vacances a Àustria en una petita fonda enmig dels Alps, ens allotjarem en una casa particular, el que ara en diem turisme rural. La senyora que era molt amable ens va ensenyar l’habitació que dormiríem i va comentar que ja que estava sola si volíem podríem sopar amb ella.

Tant al meu marit com als meus fills que eren molt petits varen estar encantats de l´ oferiment i desprès de dutxar-nos i acomodar les nostres pertinences, com que en Europa se sol menjar mes aviat que aquí, dons ja estàvem llestos .

La senyora que devia tenir uns cinquanta anys ,havia parat amb cura la taula, amb tovalles bellament brodades amb randes ,tot molt escaient al que havíem vist en el nostre viatge pels Alps. El menjar era molt bo i tots gaudirem molt del sopar.

Entre plat i plat la senyora que ens va dir es deia Gudrum mirava molt la meva filla, quasi al final del mateix ens va confessar que la nostre filla era molt semblant a una filla, que s’havia mort de leucèmia feia deu anys i per confirmar-ho ens va ensenyar unes fotografies.

Tots varem quedar impressionats per la semblança, incluida la meva filla ,que va tenir un retrat molt temps a les seves mans . Si tenien un aire semblant , uns trets de la cara semblants i portaven un pentinat quasi igual. Va comentar que era filla única molt estimada per ella i el seu marit, ara també difunt. La seva mort els havia ocasionat una gran tristesa , encara ara no podia parlar de la
Alisa sense plorar. A nosaltres també els ulls s´ humitejaren amb la
trista historia i tots varem anar a dormir amb el cor encongit.

L´ endemà tal com teníem previst ens varem llevar i esmorzar amb la senyora Gudrum que ens havia preparat tot un festí. Desprès de recollir les nostres pertinences pagar l’allotjament en varem acomiadar de la senyora . Teníem de seguir les nostres vacances, més de tornada ens hi quedaríem un parell de dies, volíem visitar un llac proper.

Gudrum va estar molt contenta i al acomiadar-se de la meva filla li va posar a les mans la nina de porcellana. Té li va dir, la conservava de la meva filla, però crec es millor la tinguis tu. Així algú la recordarà a part de la seva mare. Segur que ella te l’hauria donat . La meva filla emocionada, devia tenir uns deu anys, li va fer una gran abraçada. Va donar les gràcies i va conservar tot el viatge la nina amb molta cura.

La Gudrum va esdevenir amiga nostre i l’any següent va venir de vacances a Catalunya a la nostre llar. La nostre amistat l’hem conservat al llarg dels anys fins la seva mort, deu fer ara cosa d’un any. Avui he trucat a la meva filla i li he dit que havia trobat la nina. Ja ho se mare, li vaig posar perquè no es trenques , no he oblidat la nina no, ni a la Gudrum. I Despres ha dit¡

Mare, érem molt semblants oi ?. En les fotos ens veiem quasi idèntiques? Com un calc oi?
Si no fos, que no crec en reencarnacions........ i ha sospirat, en fi em queia molt be la Gudrum.