Cercador
La nina de la por a la pluja
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Si t'hi fixes bé, observaràs que hi ha una nina sota aquell arbre que l'ombreig amaga, a tocar del senderol que mena al riu, que baixa desbordat perquè ha plogut a bots i barrals i se sent l'aigua amb força. La nina té por?
Si volteges el tronc de l'alzina, que té més de dos segles, veuràs que surt un follet negre barbut d'una porta dissimulada amb bolets que semblen petits fetges enganxats entre ells, com una família inseparable.
I si continues mirant amb ànim de detectiu, t'adonaràs que la nina s'inquieta...però és molt subtil i cal fixar-s'hi molt i molt bé.
Jo sé que la nina no pot plorar i que si pogués el rosat de princesa de les galtes s'hauria esvaït faria temps.
I si sovinteges aquest indret -o aquesta és la teva intenció- sabràs que en dies així ella està així.
Se sent una veu cavernosa que prodeceix d'aquell ésser nap-buf:
-Perruca de fulles, perruca de fulles molles, perruca de noies!
I esclafint a riure -riallades de monstre- es planta davant la nina.
-Bonica damisel·la, no voleu pas ballar amb mi? Oi que sí?
I l'estira sense elegància i amb atreviment. Dansaran a la glorieta, que fa romàntic i decadent alhora i goig pel follet Malparit (és el seu nom).
La nina no pot dir res i qui ho veu tampoc. El petitó la fa girar i la mareja, li aixeca les faldilles (d'un vestit de lluentons de seda turquesa, un xic descolorit per l'exposició contínua a la intempèrie) i la grapeja. El pitjor s'esdevé quan Malparit fa una reverència burleta i es treu el barret amb les fulles podrides que li fan de falsa cabellera i queda al descobert el seu cervell, sense pell que el cobreixi, un cervell protegit de la bondat, com ell ha volgut que sigui. I tot seguit arrenca manyocs de cabells a la nina que cada vegada que ha plogut va quedant més calba. Malparit li estirà pèls de les pestanyes amb crueltat i segueix, segueix ballant i la melodia, si es pogués sentir, és la de la desesperació de la pobra joguina.
Ara la fa girar agafant-la per les mans, l'enlaira i la sacseja.
M'ajudes a fer-hi alguna cosa? D'acord!
Ve un cop de vent i se'ls enduu amb potència cap el riu ample i ple.
El follet...el veus?...com crida! No sap nedar!
La nina...ha rebut...ha picat contra el codolar! L'aigua vol llepar-la per fer-la seguir...però no hi arriba.
Demà, quan surti el sol...farem que una fada la trobi?
Si volteges el tronc de l'alzina, que té més de dos segles, veuràs que surt un follet negre barbut d'una porta dissimulada amb bolets que semblen petits fetges enganxats entre ells, com una família inseparable.
I si continues mirant amb ànim de detectiu, t'adonaràs que la nina s'inquieta...però és molt subtil i cal fixar-s'hi molt i molt bé.
Jo sé que la nina no pot plorar i que si pogués el rosat de princesa de les galtes s'hauria esvaït faria temps.
I si sovinteges aquest indret -o aquesta és la teva intenció- sabràs que en dies així ella està així.
Se sent una veu cavernosa que prodeceix d'aquell ésser nap-buf:
-Perruca de fulles, perruca de fulles molles, perruca de noies!
I esclafint a riure -riallades de monstre- es planta davant la nina.
-Bonica damisel·la, no voleu pas ballar amb mi? Oi que sí?
I l'estira sense elegància i amb atreviment. Dansaran a la glorieta, que fa romàntic i decadent alhora i goig pel follet Malparit (és el seu nom).
La nina no pot dir res i qui ho veu tampoc. El petitó la fa girar i la mareja, li aixeca les faldilles (d'un vestit de lluentons de seda turquesa, un xic descolorit per l'exposició contínua a la intempèrie) i la grapeja. El pitjor s'esdevé quan Malparit fa una reverència burleta i es treu el barret amb les fulles podrides que li fan de falsa cabellera i queda al descobert el seu cervell, sense pell que el cobreixi, un cervell protegit de la bondat, com ell ha volgut que sigui. I tot seguit arrenca manyocs de cabells a la nina que cada vegada que ha plogut va quedant més calba. Malparit li estirà pèls de les pestanyes amb crueltat i segueix, segueix ballant i la melodia, si es pogués sentir, és la de la desesperació de la pobra joguina.
Ara la fa girar agafant-la per les mans, l'enlaira i la sacseja.
M'ajudes a fer-hi alguna cosa? D'acord!
Ve un cop de vent i se'ls enduu amb potència cap el riu ample i ple.
El follet...el veus?...com crida! No sap nedar!
La nina...ha rebut...ha picat contra el codolar! L'aigua vol llepar-la per fer-la seguir...però no hi arriba.
Demà, quan surti el sol...farem que una fada la trobi?
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
436646 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com