La nevera i nosaltres

Cada dia li deixava una nota escrita a la nevera:

"Amor meu, avui el sol tocarà la teva cara i després hi veuré la lluna aquesta nit. Que tinguis un bon dia!"

La Natàlia es despertava més aviat que el Daniel. En aixecar-se del llit, ell es quedava roncant i ella es vestia amb pressa, es preparava el café -que després ell acabaria per escurar de la cafetera- i li escrivia la nota en un paperet qualsevol i la penjava amb un imant. A vegades, el paper que utilitzava era un estrip del paper de la llista de la compra, a vegades era un retall del diari on hi escrivia amb bolígraf, a vegades era un tros d'alguna carta amb una oferta bancària... la Natàlia no s'hi fixava i al Daniel tant se li en donava. Només volia desitjar el bon dia al company estimat.

"Amor meu, pren-te el café i assaboreix-lo com un dels meus petons, així et quedarà el regust del meu amor. Bon dia!"

L'endemà al matí la Natàlia es prenia el café i pensava què li escriuria a la nota, havien de ser per força quatre frases senzilles, però amb un to amorós, d'alguna manera li volia dir com se l'estimava i de com hi confiava, si s'estimaven cada dia com quan es van conèixer, per força havien de seguir sempre junts:

"Amor meu, sé que tindràs un bon dia, perquè estaré pensant en tu i de com celebrarem aquesta nit el retrobament. Hi pensaràs tu també?"

Cada matí el Daniel les llegia i els treia l'imant de la Torre Eiffel que les aguantava, record del seu viatge a París que tant els havia encaramelat. Les notes acabaven a la butxaca de la jaqueta, se n'anaven de passeig a la oficina i quan tornava a casa, al vespre, les deixava sobre la taula de la cuina i abans d'anar al llit les rellegia i les tirava a la galleda del cartró pel reciclatge.

"Amor meu, aquesta nit ja tindré les calcetes molles quan arribis. Bon dia tinguis!"

Quan li semblava bé, la Natàlia deixava anar la imaginació amb missatges més picants i explícits i el Daniel, a part de somriure davant d'aquells estímuls, pensava durant tot el dia en aquelles paraules, ja no tan tendres, i es deixava endur per la proposició de la seva companya: només en rellegir la frase que es treia de la butxaca dins el despatx, es posava a suar i, a voltes, els seus companys de feina li preguntaven si es trobava bé, llavors es tornava a ficar la nota a la butxaca de l'americana i esperava un altre moment en què estigués sol per rellegir-la i donar-se plaer. Què fantàstica és la Natàlia! No puc deixar de pensar en ella! Està en els meus somnis cada matí!

"Amor meu, espero veure el teu fal·lo erecte per penjar-hi la meva brusa quan avui arribi tard a casa. Bon dia!"

La Natàlia sabia que el Daniel l'esperava amb candaletes aquells dies en què ella sortia més tard de treballar, per això les paraules l'havien d'incitar a esperar-la despert, per poder estar junts, ja que ella normalment tornava a casa de la feina després d'una hora de cotxe. Se'l trobava preparant alguna cosa descongelada al microones i ella deixava les claus sobre la taula i l'ajudava a posar-la: dos gots, dos forquilles i dos plats. Menjaven i anaven a dormir pel cansament, generalment.
Es veien poc entre setmana i el Daniel a mesura que passava el temps només sabia de la seva xicota a través dels paperets de la nevera, perquè quan ella arribava, o anaven per feina o bé ell ja dormia.

"Amor meu, ...serà un gran dia avui! Bon dia tinguis!"

Ben cert era que cada dia no li podien sortir frases rodones a la Natàlia i la inventiva anava fluixa depenent de com havia passat la nit: si dormia cinc hores per excés de feina, les frases no tenien el romanticisme suficient i si anava de bòlit, l'endemà sempre aprofitava el missatge per fer moure en Daniel, així que li deixava els encàrrecs que no podia fer ella. I per convèncer-lo, els feia lleugerament suggerents:

"Amor meu, recorda que has d'anar a recollir el rap a la peixateria i que aquesta nit t'hi faré una salsa afrodisíaca per acompanyar. Bon dia!"

Per a en Daniel, com més excitants fòssin les notes, millor, encara que algunes altres simplement eren paraules d'ànim per aquell dia que no passaven junts:

"Amor meu, sé que t'ho passaràs molt bé avui, perquè ets com una estrella que il·lumina les ments grises de la teva oficina. No t'apaguis! Bon dia!"

Ja pot ser que en Daniel a aquelles altures no li agradèssin tant aquests missatges, però agraïa la bona fe de la seva xicota.
Per altra banda, la Natàlia estava un xic decepcionada amb el fet que els missatges anèssin en una sola direcció, en Daniel no li escrivia mai cap resposta, ni tan sols cap nota preparada la nit abans per quan ella es llevés l'endemà al matí i obrís la nevera! Ell, o bé complia alguns dels encàrrecs que li demanava a través dels missatges, o bé es quedava bocabadat amb ella quan arribava i no devia pensar en res més que en allò que li havia promés la nota de la nevera! Quina passivitat! Llavors la Natàlia va pensar en una altra tàctica perquè en Daniel l'amanyagués com fos o li digués alguna cosa, ni que fos escrita!

"Amor meu, avui ens obrirem tots dos per crear una nova vida. Bon dia tinguis!"

En Daniel es va llegir el tros de paper dues vegades: "ens obrirem", podia ser de cames? de ment?... s'ha fet d'una secta!!? però... "crear una nova vida".... què volia dir amb això la Natàlia? .......
Aquella nit no la va voler molestar, havia arribat tard, com molts dijous que se li acumulava la feina, i semblava cansada. Ella es va quedar mirant la paret com sempre que menjava un iogurt com a únic sopar i ell, la nevera amb expressió sentida i pensarosa. Aquella nit no es van dir res sobre el missatge.

"Amor meu, a la botiga "Mon bebé" hi ha un color de paper de paret que EM POSA MOLT. Compra'l! Bon dia tinguis!"

En Daniel a aquelles hores del matí estava incrèdul o no atinava per on anaven els trets que li llençava la seva xicota, però feia tant de temps que no parlaven més que de feina que les seves relacions es limitaven als paperets penjats de la Torre Eiffel! i li feia certa por iniciar una conversa. Aquell dia es va distreure en altres coses: la nova fusió de l'empresa, algunes inversions que encara havia d'executar la propera setmana.... fins que va tornar a casa i va veure la Natàlia, que havia tornat més aviat, fent el sopar amb el robot: era pastís de carn. Llavors es va quedar sense parla, no li sortien les frases, no li sortia la paraula nosaltres i va decidir no obrir la boca, va deixar la bossa amb el paper de paret al rebedor i va posar taula. La Natàlia feia com si res, però cavilava mentre controlava el robot, doncs semblava que les notes de la nevera fòssin una altra vida a part de la que portaven! però...és que la nevera era part de la seva vida de parella! I aquella nit van dormir un al cantó de l'altre, en Daniel gairebé sense roncar, gairebé sense aclucar l'ull; la Natàlia a l'espera de l'endemà:

"Amor meu, t'he preparat unes farinetes plenes d'amor perquè t'alimentis, estan dins la nevera, endu-te-les per dinar! Ja ens veurem aquesta nit. Bon dia!"

I en Daniel així ho va fer, es va emportar aquell puré sense dir res, sense mussitar, pensant que des de quan comprava farinetes Puleva la seva dona!
La Natàlia, mentrestant, no se'n sabia avenir que en Daniel no li comentés res, tot es feia com ella deia: "emporta't les farinetes" i se les emportava, "compra'm el paper rosa d'empaperar una possible habitació de nen" i li comprava.... Les notes penjades al centre de la cuina eren com les lleis dels deu manaments: es complien sense posar peròs en contra i ni tan sols demanava explicacions! Era hora de provocar-lo d'una manera directa, sense embuts, perquè reaccionés:

"Amor meu, aquesta nit em posaré les lligacames i el conjunt de setí i engendrarem un fill. Bon dia tinguis!"

En Daniel no donava crèdit als seus ulls, just quan l'entrecuix li rogia, li llança aquesta galleda d'aigua freda.
La seva xicota s'havia tornat una passionària dels fills! No n'havien parlat mai de tenir-ne, bé... només a través dels paperets sabia que la Natàlia volia provar de tenir-ne un, però ell no volia! i llavors es va espantar: calia parlar-ho aquella nit. Li havia donat ales a tot a la Natàlia, potser era massa tard i no podia dir-li que no...

I aquella nit es van complir les expectatives: La Natàlia amb un conjunt roig de setí l'esperava sobre la taula de la cuina al costat d'un pastís de nata i no precisament per menjar-se'l i després anar a dormir. El Daniel no se'n va poder estar, s'hi va tirar a sobre com un porquet fica el mussell per buscar la tòfona. No van arribar a parlar-ho.
I l'endemà:

"Amor meu, allò d'ahir ho hauriem de repetir i repetir. Ara sé que tu vols el mateix! Bon dia tinguis!"

En Daniel no va poder ni tan sols balbucejar, va mirar la nota clavada al pit de la nevera i va mirar els seus peus: una bassa d'aigua ho cobria tot fins a xopar-li les vores dels pantalons.
La Natàlia va arribar al vespre a casa, va deixar les claus sobre la taula i va voler veure què en quedava del dinar. Però la mirada es va reflexar en el buit, enlloc de l'esmaltat blanc i lluent, hi va trobar la silueta grisa i rectangular de la nevera calcada a la paret. En Daniel va obrir la porta de casa i va anar fins a la cuina, la Natàlia estava inmòbil al costat de la taula mirant el racó de la paret.

-Està morta -digué en Daniel.

I es miraren als ulls. Era el moment de parlar de la garantia o de comprar-ne una altra, era el moment de pensar en qui aniria a fer L'Encàrrec, era el moment de parlar de quins horaris tenien cadascú, Què faràs demà al matí? T'aixecaràs d'hora?, parlar de qui esperaria el tècnic, quins aliments s'havien de menjar primer, Ens mengem la beixamel amb uns ous durs?, era el moment de parlar dels pocs moments que tenien per parlar, moment de parlar del què volia cadascú, del què farien junts els pròxims mesos, Jo no vull tenir un fill, I jo tampoc, moment de parlar de que havien de parlar més sovint, dels desitjos, dels projectes,
del sexe, d'ells...de nosaltres!
Aquella nit no tenien nevera i els congelats s'anaven desfent a la pica, però van dormir plàcidament, amb el somrís als llavis i la consciència tranquil·la.

La Natàlia va arribar primera a casa aquell vespre, estava contenta perquè en Daniel s'havia fet càrrec d'anar a la botiga dels electrodomèstics i en pocs dies tindrien la nevera reparada. Però el més important era que avui havien acordat fer un sopar amb espelmes i música suau de fons per poder estar junts i parlar i riure amb una mica de vi. Va deixar les claus a la taula de la cuina i li va cridar l'atenció un paper quadrat i groc que penjava del microones. El post-it deia així:

"Amor meu, t'he deixat la lasanya per calentar dins, ens la menjarem amb els dits! Tampoc caldran copes! Arribo a les 21h!. Fins ara!"