Basat en arts reals: Memòria de la quotidianitat perduda

MEMÒRIA de la QUOTIDIANITAT PERDUDA
Films i fotografies en curs de Hannah Collins

El diambular de l'aturat: No tens altra feina que buscar feina. Has perdut les hores del dia, has perdut el sentit de la utilitat. Hi ha molta pèrdua, fins al punt que en la desesperació de no trobar-ne, t'oblides que eres persona i que eres capaç de tot.
Acabes perdent les virtuts de la unicitat, voltes com un vagabund que no té un horari, ni tant sols per dormir. Busques alguna cosa que et tregui el neguit. Cada entrevista és una esperança i una il·lusió. Cada negativa o cap resposta és un fracàs, però t'has de recuperar. Uns quants alts i baixos emocionals. És això la quotidianitat de l'aturat? Veritablement has perdut els costums que et feien qui eres, encara que es limitèssin a cinc minuts per fer el cafè a peu dret abans d'anar a treballar. Si treballaves no tenies temps per fer cafès llargs. Ara tens temps per a fer el cafè i més, però t'han tret les ganes perquè no tens tants diners per adjuntar-t'hi un croissan. No hi ha gaudi en aquest periode.
Enyores els temps dels hàbits calmosos o estressants, tant se val quin dels dos. Però tens moltes hores al dia per deixar-te caure pel CaixaFòrum, perquè és gratis i perquè t'has de treure el neguit, no pensar més en l'angoixa de no tenir un horari i deixar d'"esperar", simplement.
Caus, doncs, per la ex-fàbrica Ramona de Barcelona i entres en una de les exposicions. Fora metàfores dins aquesta exposició. Hannah Collins (Londres, 1956) retrata frec a frec diferents comunitats per mostrar la convivència entre els costums de sempre i els canvis en la societat. Són persones reals, penses. Gent que també s'ha creat uns hàbits. La mostra, Històries en curs, situa tres dels ingredients que fan que els canvis sempre estiguin en voga, sobretot dins el fer humà. La migració, la remodelació urbana o el pas a un nou sistema econòmic són els agents que intervenen en les vides dels personatges de les pel·lícules de Collins, otorgant-los la participació en la conservació de les pròpies constants. A tu t'ha enxampat la crisi econòmica -i mental, diuen- del moment i això també et suposa un canvi i una conseqüent adaptació, paral·lela a la seva.
És un fet vivencial que a la vegada és arxiu de situacions en format multivisionat, el de Collins. Perfecte per posar-se a la pell de l'altre. Dòna la mateixa sensació que deu haver experimentat l'autora en enfrontar-se a la multiplicitat de vides que s'entrecreuen o es simultanegen, d'aquí que la grandària de les pantalles i les fotografies incloguin dins l'escena l'espectador. Et sents en la seva quotidianitat, t'abstreu dels teus problemes com en una novel·la de folletó catalana.
Com si d'un zapping per la vida d'una altra persona es tractés, les llargues hores de grabació es veuen fragmentades i espaiades per flaixos d'imatges estàtiques, de repós en la simultaneïtat de converses i de confluència d'esdeveniments. Tens temps de quedar-te a veure-les totes d'una en una. Un intent de voler entendre la sobreabundància d'informació respecte l'altra persona que, amb una sola mirada, no acaba de definir-se.
Els fragments agafen allò més rellevant, d'allò que seria el resum, un instant idealitzat, un instant tòpic. Com podria ser la preparació davant del mirall del caient de la jaqueta abans de l'entrevista. O el fullejar una revista de classificats sobre la taula del menjador. Si et possèssis a quotidianitzar allò que sembla fora del que és habitual, potser no seria tan lleig l'estar en atur.
Hi ha un moment de poesia en l'exposició: unes petjades de cavall sobre una paret de ceràmica, record de les cavallerisses de Sant Adrià. Hannah Collins té un projecte per materialitzar l'oblit o el que desapareixerà. Rastres de vida. Rastres de la memòria. Si cada cop hi ha més zàpping, sempre tendim a recordar el moments més àlgids, penosos o alegres, això si, no serà amb tota la precisió històrica, potser serà un muntatge de la teva imaginació. Aquest és un projecte de rastres. Quin rastre pots haver deixat tu? Ara que sembla que ja no en deixes? perquè en la societat si no produeixes, no hi ha petjada...! El teu currículum és una memòria de les teves activitats. Si te'l mires bé, tampoc són la veritable memòria. Però no deixa en l'oblit del tot allò que eres capaç de fer. Allà està. "Jo també hi sóc". Recorda-ho, però sobretot que ho recordin els que t'hagin de contractar.

Ja hi tornes a ser? treu-te la obsessió del cap! No et posis melancònic. Reprén els pensaments cap a l'esbargiment de l'exposició. Tothom canvia de casa, de barri, de sistema de vida... i continua sent ell i les seves circumstàncies i d'ell depèn posar-hi remei o no. Però multiplicar-ho per moltes vides fan un consol. Els personatges dels films d'Hannah Collins són personatges interpretats dins el seu entorn. Finestres de vida, memòries per escriure, currículums sense acabar.