Basat en arts realsII: Vista des del meu estudi

VISTA des del MEU ESTUDI,
New Mexico (1930) de Georgia O'Keeffe

Ho veig: és una explosió de colors, "ondes" de colors, onades de plecs que es contrauen arrugant-se com el paper que es crema a la llar de foc. Tinc un bon paisatge davant meu. Capes i capes de muntanyes que s'estenen sense pensar que jo les estic observant. Però "observar" és potser dir massa d'aquestes muntanyes. Amb la seva brillantor de colors canviants, l'únic que em poden fer és extasiar-me i dir-me que sóc ben poca cosa. Observar-les no és res de l'altre món. És viure-les, és deixar-les que et dominin, és conèixer-les i poder-les plasmar en pintura.
Estic davant la meva taula i la meva taula està davant d'aquesta finestra allargada que quan me la vaig fer obrir a la paret, em va obrir al món. a tot allò que m‘envoltava.
Damunt la taula s'esparceixen els colors una mica tacats entre ells. el carmí tacat de verd kaki, el blau clapejat amb el blanc i unes gotes d'un to marronós; brillen amb la llum que entra per la finestra allargada. Aquesta llum que allarga els cossos i els tubs de colors semblen tiges de palla sobre la fusta de la meva taula. Si, talment passaria el mateix si sortís fora, ara que ja no fa tanta calor o el sol no vol picar tant. A aquesta altura et ve a picar tot just als ulls i has de posar-los ametllats per distingir les figures i els perfils. Sortint a fora la meva ombra em sobrepassaria, quedaria sota els meus peus però amb la superioritat de que si canvièssim els plans perpendiculars per dues paral·leles en vertical ella em veuria "xicoteta".
Torno a mirar les muntanyes, el paisatge és ben pla a l'altre cantó, a excepció d'algunes dunes que fan de petites muntanyes i, per tant, dóna alguna ombra reposadora pel caminant. Però les altres, just les del davant del meu estudi, et donen la magnitut de tot allò observable, com si mirant des de dalt t'indiquèssin el lloc que ocupes respecte elles i tot el que podia relocalitzar-se des d'allí.
Un graó, una continuació d'aquest darrer, un segon graó muntanyenc, una pujada vertiginosa cap al que seria un tercer esglaó i al fons el quart pis, làtic distant i inabastable, les muntanyes distants d'Alcalde!!
El primer escaló sembla un munt de dunes dures, com de pedra esculpida, marga grisa. El sol els toca d'una manera que els plecs de la seva erosió són molt més accentuats, s'han convertit de cop i volta en unes muntanyes de color lava, com si aquesta lava encara estiguès roenta i s'anèssin desfent i fonent-se amb la terra tot deixant una cresta.
A l'esquerra d'aquesta muntanya rogenca se'n va lluny enllà una serp negra adormida, tot passejant he arribat a anar per sobre la cresta d'on a banda i banda tot sembla erm, llavors comença aquest segon graó en què la seva pendent s'enfonsa en el no-res, profund en la terra, negre i banyat per la foscor, tot en penombra s'endinsa i s'estira per formar la tercera, encara més negra, fora del meu abast de caminant.
En somnis l'he pujada com si el caminar cap a ella fos la meva meta en la vida, però en aquell camí tortuós que no pot atravessar-la recte per la seva inclinació massa abrupte, sempre em defalleixen les forces, sempre m'entrebanco i cada cop que miro al cim no el veig. Des del camí estant no albiro la seva cúspide, el seu final, el final que em desvetllaria el cor... llavors és quan sento que l'únic que veig davant meu són les pedretes del caminoi de cabres que estic fent, cada una de les pedres té una mena de caràcter propi que se't clava a la sola de la sabata, et forada i perfora fins que els mitjons surten despullats i fins que aquests es perforen i es fan tomàquets. En aquest mometn se m'empresona el cor i ja no disfruto del camí, és la única cosa que hi ha davant meu i no puc donar-hi ni un sol pas.

Del somni em desperto suada com si a través de la ment hagués realitzat tot aquell esforçper voler pujar al cim de la muntanya inclinada.
Al fons de tot hi ha la munatnya blava de l'etern repós, un cop pujada l'anterior és com si ja hi fossis a prop, però no hi he pujat mai, ni tan sols en somnis. És abarcable des de tots cantons, des de la finestra del meu estudi, des de la terra plana i des del nord, però sempre és blava i pocs hi han arribat: no era una ruta de comerç massa transitable, uns pocs pobles viuen en una de les vessants, arribant-hi per uns petits senders, atacant des de l'est. És aquella la que banyada de neu o de sol intens queda impertèrrita.
Aquestes muntanyes es combinen en diferents colors, tal i com són els meus pensaments sobre elles.
Les primeres, de colors vius i canviants, són com les meves vanalitats i les meves passions i es van fonen amb el pas del temps o perduren poc en aquell estat. La segona és el gran pas cap als meus traumes i pors per arribar al súmum. D'il·lusions per pujar-les me n'he fet un tip, són fosques i abruptes. Sé que en la meva vellesa hauré confirmat que sempre he estat la mateixa en inquietuts, pors, somnis i passions i llavors m'ho rumiaré des de la muntanya blava estant i comprovaré, altra vegada, tal i com ja m'he pogut adonar des d'aqui, des del meu estudi, què n'era d'insignificant!!
Però tot i així, des d'aquella solitud amb què veuré tots els graons que em porten ami, cap a la muntanya blavosa que sóc jo mateixa, hauré comprovat que el camí l'he fet jo sola i que l'actuació m'ha portat a mí, al cim de mi mateixa.
Sí, veig una explosió de colors, una gradació d'escalons, un saber sense saber i davant de la finestra torno a mirar cap a la meva taula i cap als tubs de colors, destapats i tapats, són els meus instruments que esperen ser utilitzats. Potser que no els fem esperar més i em posi a pintar.