La mort dels Perfectes (Montsegur 1244) CINQUENA PART

La vida dins aquells murs no deixava d'aflorar en qualsevol racó. Em deleitava observant-ne cada esquerda, cada goteta que lliscava per les parets, pel terra gèlid de les seves sales.
El sol acariciava amb especial delicadesa la Torre Est, esmunyint-se per les seves finestres, creant ombres a les parets, rodejant-me. Vaig tancar els ulls, el vent m'abraçava i de sobte, aquell crit.

Vaig obrir de cop els ulls, tot al meu voltant era gris. Cendra, sí, era cendra, caient-me sobre, omplint el terra de la torre, ofegant-me. Pressió al pit, dolor, tristesa, i aquell crit que no parava de resonar dins el meu cap. Em tapava les orelles, però no servia de res, estava dins meu. Vaig caure de genolls a terra. El vent començà a bufar amb força creant remolins de cendra al meu voltant. De les parets de la torre en sortien mans de fum que intentaven tocar-me, mentre el crit es convertia en plor i el meu pànic en desesperació.

El vent era cada cop més fort, i tot al meu voltant més fosc, més negre, ja no podia veure els murs, les mans es movien desordanadament per les ombres.

Vaig començar a cridar jo, intentant apagar els plors amb el meu propi crit. I llavors, tot va explotar al meu voltant i, finalment, tornà la llum. El vent era ara un simple fil suau de frescor, als murs tornaven a reflexar-s'hi el sol i l'únic so que resonva dins meu, era el dels cants de la missa diraria dels càtars. Em vaig quedar uns instants de genolls al terra, esperant. Esperant que no tornés a passar.

Vaig aixecar-me adolorit. Tot semblava ser normal al meu voltant. Vaig mirar al pati d'armes i tot seguia igual, ningú semblava haver-se alterat per res... Al posar la mà a la repisa de la finestra, un formigueig em va recorrer tot el cos. Vaig retirar-la, i de la pedra en sortir un perfum desconegut per mi. Em tranquil·litzà, l'angustia que m'havia creat l'instant anterior ara mateix semblava esvaïr-se.

Què havia passat? Perquè ningú, a part de mi, semblava no haver-ho vist i... sentit? Què intentaven dir-me aquells murs?

Aquell dia... aquella sensació.... Tot i la pau que havia respirat gràcies a aquell elixir, no podria oblidar-ho mai. Sempre quedaria una espècie de racó obscur dins meu, apunt per aflorar en un moment de debilitat. Apunt per fer-me reviure un futur no tant llunyà...