Cercador
La modista soltera pocasolta
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Coneguda com la Susi, la Susanna l'han trobada morta al pati estret del darrere de la casa deixada, com ella mateixa. Algú n'ha sentit l'olor fètida i, quan han pogut entrar, el cos de la dona exànime no era quasi visible, atapeït de formigues i vironeres.
No es va casar mai. Havia anat a les monges i era un cap boig, sempre rient a classe, enfontent-se del mort i del qui el vetlla. Ovella negra, castigada eterna, còpies infinites.
Ovella negra, castigada eterna, còpies infinites.
No es va casar mai. La Susi es va estrenar amb l'Ovidi a la vinya de l'oncle sense cap recança. I ja no va poder parar. Els homes es succeïen i ella, estèril, que ho aprofitava. Treballava en una fàbrica tèxtil on s'hi confeccionaven pijames i roba interior, però va tenir-hi problemes, pel caràcter, per les faldilles. Així que va aprendre de modista i, instal•lada en una cambra just entrant a casa seva, rebia la clientela. Passaves i se sentia la màquina de cosir i ella com cantava les cançons de la ràdio animadament. Es guanyava uns calerons, almenys. I com que disposava de les pensions dels pares xacrosos, també! Es permetia caps de setmana amb 'amigos' i tornava cada vegada més tocada. Sense parella i sense fills i amb tots aquells fils com fins cucs de colors per terra... i amb els pilons de roba aliena per arreglar, esperant tanda... i els vells es van morir molt seguit i la Susi cada vegada es cuidava menys, i, amb el cabells grisejant, amb pèls a la barbeta, semidesdentada i semidesnatada, reia i cosia, semidesdentada i semidesnatada reia i cosia cada cop menys i aviat gats famèlics i deixats de la mà de Déu van fer-hi cap per les teulades i van començar a fer vida en aquella casa polsegosa i llòbrega... i a criar i a criar i gatades i gatades. La Susi els atipava i consentia. I aquest va ser el mal. La gent no volia pèl de felí als 'arreglos'... ni mirades desviades... ni babaies penjant.
La Susi l'han trobada al pati salvatge. Entre l'herbam, la capsa de pastilles que s'ha fotut, àvida de mort, no es veu.
No es va casar mai. Havia anat a les monges i era un cap boig, sempre rient a classe, enfontent-se del mort i del qui el vetlla. Ovella negra, castigada eterna, còpies infinites.
Ovella negra, castigada eterna, còpies infinites.
No es va casar mai. La Susi es va estrenar amb l'Ovidi a la vinya de l'oncle sense cap recança. I ja no va poder parar. Els homes es succeïen i ella, estèril, que ho aprofitava. Treballava en una fàbrica tèxtil on s'hi confeccionaven pijames i roba interior, però va tenir-hi problemes, pel caràcter, per les faldilles. Així que va aprendre de modista i, instal•lada en una cambra just entrant a casa seva, rebia la clientela. Passaves i se sentia la màquina de cosir i ella com cantava les cançons de la ràdio animadament. Es guanyava uns calerons, almenys. I com que disposava de les pensions dels pares xacrosos, també! Es permetia caps de setmana amb 'amigos' i tornava cada vegada més tocada. Sense parella i sense fills i amb tots aquells fils com fins cucs de colors per terra... i amb els pilons de roba aliena per arreglar, esperant tanda... i els vells es van morir molt seguit i la Susi cada vegada es cuidava menys, i, amb el cabells grisejant, amb pèls a la barbeta, semidesdentada i semidesnatada, reia i cosia, semidesdentada i semidesnatada reia i cosia cada cop menys i aviat gats famèlics i deixats de la mà de Déu van fer-hi cap per les teulades i van començar a fer vida en aquella casa polsegosa i llòbrega... i a criar i a criar i gatades i gatades. La Susi els atipava i consentia. I aquest va ser el mal. La gent no volia pèl de felí als 'arreglos'... ni mirades desviades... ni babaies penjant.
La Susi l'han trobada al pati salvatge. Entre l'herbam, la capsa de pastilles que s'ha fotut, àvida de mort, no es veu.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
440468 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com