La marca de la paret

Amb cella arquejada en interrogant vaig fulminar la marca de la paret.

Feia alguns anys que hi era -vint-i-quatre- i encara no havia esbrinat què coi era. Un cargol, potser, que es reclou en la closca? O bé una garota, punxeguda i cuirassada, malmirrosa, negra? De fet, un molusc bavós i llefiscós, amb aquella fortor que tomba a terra i l'ambigüitat de la seva sexualitat. Mascle, femella; un senyal segons l'Institut, una senyal segons l'ús corrent de molta gent, al mur, a la paret. El molusc gairebé immòbil, amb el seu fardell a l'esquena, arrossegant el roc de l'existència, ja veus, un Sísif qualsevol; o la pilota de punxes, silenciosa arredossada sota una roca, a mercè de les onades infatigables del mar etern, immergida, ignorant els horitzonts que es drecen uns centímetres més amunt, incapaç per la vida, un fòssil vivent, un mort en vida. Aixeca l'esguard, alça't damunt les onades, observa el cel, els núvols, els vaixells que s'obren camí enmig de les tempestes i l'aigua sollevada o a través del pèlag amable com el pantà de Sau -ai, església de Sau, en ruïnes, tu sí que treus banya, tu tornes a albirar el sol i els estels però només quan baixa la marea, quan no plou: cargol, no et tanquis en l'ermita, crida, desafia serps i gripaus, corre, no caiguis, crema el que se't posi al davant, o llença't a l'horitzó, sempre sempre mar endins.

Vaig observar novament la marca de la paret, del llit estant. Immòbil, potser una mica més fosca.

Feia temps que hi era, al costat de la llibreria, enfosquint dia rere dia. La família, en passar-hi, ho ponderava com a cas perdut sense saber encara què era. Coneguts la llambregaven i, després d'un moment d'estranyesa, se n'oblidaven per sempre. Vint-i-quatre anys i no ens deia res. Una nosa més en aquest món de merda, esperant el dia de la pintada final, en què a cop de brotxa seria sebollida en llimbs blancs, oblidada per sempre, i que li donguin pel cul.

En fi, vaig observar, primer sorprès, després adonant-me que la taca negra l'havia feta dos dies abans amb la bici tornant d'una borratxera inútil. Al bar em vaig defensar com un eriçó. Amb la cabellera esvalotada, arrossegant-me com un cargol bavós, vaig tornar i em vaig llençar al llit, la meva porcellera, esperant no tornar-me a llevar més, gruant la verema, que d'un cop de brotxa m'esborressin, i que desaparegués aquesta nosa fosca en la blanca, pura, idíl·lica, repintada paret hipòcrita.