La gent estranya

L'ermità eixí de sa closa i emprengué un gens fressat viarany ruixat per un diví raig de llum que guiava ses passes. Cop en sec, trobà's amb un bonhom que esgaripava rars mots.

-Ssnysssynysssnysts! -deixà anar vehementment.

-Oh, bonhom, què vos esdevé que vos defalleix la parla, vos llangueix los mots, vos menyscaba la llenga i vos marfon lo senderi? -inquirí l'ermità amb ingènua fam cognoscitiva. Mes lo bonhom respongué amb aitals paraules:

-Ssnyssuphsuthnysts shrsnys!

Desconhortat, l'ermità cogità de lleixar estar aquell bonhom, mes quan ja vinclava sa fam cognoscitiva, adonà's que d'entre els pollancres més homs d'estranya parla en sorgien a raig fet, en babèlica escena.

-Per Santa Llúcia, valga'm Déu nostre Senyor, capdetrons a balquena! A què deu ésser degut tants homs de llenga exòtica? Com lo dimoni els llambrots d'aquests infeliços a voluntat belluga?

I seguí clamant-se de l'infortuni d'aquell proïsme, mes del seu propi infortuny hagués hagut de clamar-se, puix tots alhora s'aproparen vers l'ermità, xisclant en aquell inoït llengatge.

-Shrechshrechshrechshrech! -corejaven tots a l'encop, inapel·lablement apropant-se a l'ermità, encerclant-lo de mica en mica, xino-xano, braços alçats en angle recte i mans obertes amb el palmell apuntant-li a la cara.

-Aaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaah! -esclafí l'ermità secament. Tot d'una, en veient el que li queia al damunt, agenollà's, aplegà ses mans i, esguardant al cel, pregà la més bella i humil oració que sabia.

-Shrechshrechshrechshrech! -raucaven eixordadorament, cada volta més aprop de l'ermità, els malhoms. Fins que hi arribaren. El garfiren pels braços, pel cos, per les cames, pel coll, pel nas i pels cabells, repetint amb constància el seu rauc. Sacsejaren l'ermità violentament, fortes batzegades desllorigadores. L'ermità, de cop i volta, exclamà:

-Shrech!

Tot seguit els zombies donaren per acabada l'operació. Seguidament, respongueren:

-Shrech shnysnhsh ka?

L'ermità, inspirat divinament, infòs d'una il·luminació atorgada per Déu, encara esmaperdut pel fatídic malastre, mes amb energies renovellades, aconseguí contestar amb semblants mots:

-Hochshch, shrshctttthscshtsashch clscrsach shnysssnyessnytch ny!

La conversa fou, després de tot, prou cordial. Esdevingué el cas que lo bon ermità, tots temps que volgué circular per aquell racó de boscatge, havia de parlar en aquell inconegut idioma. Aquells éssers, provinents d'una terra estranya, més enllà de les antípodes, bandejats de sa nació per l'opressió de la gana, havien anat a parar feia quaranta anys allí, a Montserrat. En vista de llur incapacitat per integrar-se de qualsevol manera, cada volta que trobaven un passavolant l'obligaven a adaptar-se a ells. D'aquesta manera, tot i ésser per desventura eixorcs, havien anat guanyant en nombre paulatinament els darrers anys.

Amb tot, lo bon ermità es mantenia allunyat d'aquell indret sempre que possible li era, i a Déu pregava que un jorn volgués que aquella colla d'estrangers s'adaptés a la cultura catalana.