En Miquel

Esbatanà la porta amb força inusual, asclant-la contra la paret. I doncs, què s'ha cregut?, es demanava. Plovia però no li feia res. La pluja àcida havia marcit la pollancreda i li provocava una alopècia precoç, però tan se li'n fotia. Hi arribà.

Esbatanà la porta amb força inusual, asclant-la contra la paret. I doncs, què foto encara ací?, es demanà. Plovia a bots i barrals, i la pluja àcida esperonava la caiguda del seu cabell, mes no hi parà esment. Havia de fugir.

En Miquel esguardà el seu voltant. Veié la serp que s'esmunyia rere un pollancre. Ja ets meu!, exclamà. I trencà a córrer per empaitar-lo. Ja el veia mort.

N'Efrem esguardà enrere, per damunt l'espatlla. Veié en Miquel que l'encalçava amb una llança a la mà. Merda puta!, esgaripà. I s'esmunyí entre els pollancres perquè ja es veia mort.

A una clariana del bosc, n'Efrem, astorat, s'adonà que un anyell de set ulls el fitava. El cel s'obrí i una mà d'entre els núvols aparegué. Aleshores en Miquel l'enxampà i li clavà la llança al pit. N'Efrem caigué a terra, mes encara es bellugava. En Miquel s'hi col·locà damunt del cos d'aquell dimoni i sense compassió, il·luminat per un raig de llum, travessà amb la llança el cap de l'enemic. I una gegantina esquerda s'obrí a terra, i n'Efrem fou llençat i caigué al buit durant setanta setmanes d'anys.