La Lara té el seu propi ritme!

A la Lara sempre li havia costat molt escriure sota pressió. Sabia des de quan i per què li passava això. O si més no, tenia la intuïció de l’origen d’aquell bloqueig, d’aquell aclaparament davant del full en blanc en determinades circumstàncies curtes de temps. Just ara tornava a sentir la por de reviure novament la frustrant sensació “del buit”, de no sentir-se capaç de llançar-se cap endavant. Tan bé que anàvem els darrers tres anys!

Es deia a si mateixa que no, que ara no seria igual que llavors, que ara era més madura, que havia estat molt de temps controlant el timó de la seva vida i de les seves emocions davant les dificultats imprevisibles que van sorgint...No, ara no seria igual, perquè ara no s’havia embarcat en aquella aventura creativa per obligació, sinó voluntàriament. Es tornava a repetir una i una altre vegada que ara ho feia per fruir, per gaudir d’una activitat agradable i no per imposar-se una obligació o deure en què hagués de demostrar res a ningú.

Així, es repetia: “No em cal demostrar res a ningú. Ara simplement vull aprendre a expressar-me millor. Ara només pretenc adquirir nous coneixements practicant amb gent que en sap més que jo. No vaig a la recerca de cap titulació, ni pretenc enfortir la meva vanitat...Però, ai la vanitat ! La veritat és que el meu ego ha sofert moltes lliçons d’humilitat i ja està curat d’espants...i al mateix temps té tantes ferides que tampoc li aniria malament un bàlsam guaridor! “

Els darrers cinc anys havia utilitzat l’escriptura com a forma d’expressió de les seves emocions i pensaments recurrents i això li representava una teràpia. Exercia un poder alliberador i guaridor. Representava una eina que l’ajudava a entendre, a acceptar i a que tot fluís en el devenir de la quotidianitat plena, sovint, de sotracs i entrebancs emocionals. La realitat es presentava feixuga quan els esdeveniments es presentaven per sorpresa en forma de malaltia del seus éssers estimats: la parella, ella, el fill rebel, el sogre, la mare, la germana,... Després d’una època dolça, d’uns temps de superació i renaixement de l’entusiasme i les il•lusions, apareixia per sorpresa un altre succés concret que com un terratrèmol o tsunami desbaratador i veloç ho capgirava tot i feia trontollar l’equilibri aconseguit, llençant per la finestra els projectes i somnis a curt termini que la Lara s’havia marcat. Portava massa temps aparcant il•lusions/reptes personals per prioritzar sempre els dels altres i sufocant incendis que la vida li anava presentant...Per això, quan apareixia tot el reguitzell d’esdeveniments encadenats que l’apartaven de tastar els seus somnis, la Lara utilitzava l’escriptura com a teràpia...com a forma d’arribar a la distensió, relaxació, desbloqueig, fluïdesa, expressió de sentiments, i finalment a la satisfacció. Perquè encara que ningú l’escoltés, podia sentir-se alliberada!

Aquests pensaments voltaven per la ment de la Lara mentre conduïa el cotxe des de Vic fins a Manlleu. Aquella tarda de dimecres 15 d’octubre començava un nou curs. Un taller d’escriptura que la il•lusionava moltíssim, per la part lúdica que podia representar, per l’expectativa d’adquirir nous coneixements essent ella, la Lara “mestressa” del seu temps...Així era quan es va matricular a finals de setembre. La descoberta del curs va suposar una troballa a l’estil de la frase màgica de Paulo Coelho que sovint s’havia repetit a si mateixa...
”Quan desitges realment una cosa, tot l’Univers conspira per ajudar-te a aconseguir-ho”
Així ho creia ella, quan es va matricular i es sentia poderosa del seu temps, i es dirigia amb entusiasme carretera cap a Manlleu, en el que seria el primer dia. Va sortir una hora abans de casa per tal d’anar amb calma per la carretera i, un cop a Manlleu, i havent aparcat el cotxe, va trucar la seva germana per veure què havien dit els metges sobre el pare. Aquell matí els germans l’havien dut d’urgència a l’hospital de Barcelona.

Quan va tancar el mòbil i va sintetitzar la informació, el nus ja estava a l’estómac: el pare, operat en dos ocasions del cor i amb tractament de Sintrom, ara havia sofert un ictus, el van operar d’urgència i estava molt greu a la UCI d’un hospital de Barcelona. Quasi en coma. Calia veure com evolucionaria en els propers dies. Dijous la Lara el dedicaria a l’hospital...i segurament altres dies també, ho combinarien amb el germans, el seus plans es trastocaven de nou.

En fi ! , la Lara va agafar aire, però un xic encongida, com tantes altres vegades li havia passat, tornava a produir-se allò de...:”quan tinc totes les respostes, arriba l’Univers i em canvia les preguntes”...
I també, una vegada més la veu interior li deia: Respira, refés-te, torna a respirar, la tensió es diluirà i fluiràs una vegada més. Faràs el possible per tirar endavant! Ets una supervivent, com el pare...i tants d’altres que t’envolten, tranquil•la...Tornaràs a ser senyora i mestressa del teu temps!

Respirant profundament, la Lara es va encaminar cap a el centre on s’impartien les classes.

20 d’octubre de 2014
Romy Ros,