La història del meu avi

Ara, asseguda aquí, davant del foc, encara em sembla sentir la veu del meu avi quan em va explicar aquella història.

Era un dia de tardor. A fora plovia a bots i a barrals. Jo, em mirava embadalida el foc. M'encantava, em fascinava veure com les flames poc a poc anaven consumint aquells troncs, encara ara m'hi passo hores i hores, esperant que la llenya es consumeixi. Però aquell foc no ho feia mai, sempre venia la meva avia amb més i més troncs de llenya, i així evitava que s'acabés aquella càlida escalfor tan agradable, sobre tot al mig de l'hivern.
Sempre que podia, em passava la vida a casa dels meus avis. Allà hi passava molt bons moments. Si feia bo, em banyava a la piscina, i si al contrari feia fred, com aquell dia, m'asseia a la vora de la xemeneia de la sala i el meu avi em contava històries.

El meu avi, sempre l'admiraré, tan honrat, tan bondadós, no l'havia vist mai enfadat. Havia patit en la seva vida, havia viscut molt, massa, però encara mantenia aquell somriure tan i tan dolç, i aquelles ganes de viure i sentir-se feliç, i fer feliços els que l'envoltàvem.

Quan l'avi, amb aquell pas feixuc que duia, a causa de l'edat, va entrar a la sala, vaig apartar la vista del foc. El vaig seguir amb la mirada, es va asseure a la butaca del meu costat. No va dir-me res. Parlava amb els ulls, tan sols va dedicar-me un dels seus somriures tan tendres. Aleshores també va posar-se a observar el foc, com feia jo.
-Si aquesta xemeneia parlés! -va sospirar.
Jo vaig observar-lo i vaig abraçar-lo amb la mirada.
- Avi, m'expliques una de les teves històries? -vaig demanar-li, sabent que ho faria, i amb molt de gust. Estic segura que si no li ho hagués preguntat jo, s'hagués ofert a explicar-me'l ell. I, es que era...
- Sí! Només faltaria... Avui t'explicaré una història que guardava per quan fossis gran, i ara ja ets tota una noieta! Avui el protagonista de la nostra història sóc jo... Què et sembla?
- Que en moro de ganes d'escoltar-te!
I així va començar-me a explicar-me aquella història que poc o molt estic segura que va marcar la seva vida:

" Tot va començar un dia qualsevol de novembre de la fa molt i molts anys... Ni tu havies nascut, ni la teva mare... i encara li faltaven anys per fer-ho... perquè ja saps que sóc molt vell. Després de la guerra hi havia persones que no estava d'acord amb el govern que manava, bé, per ser exactes amb el franquisme, i lluitaven contra aquest, i se'ls anomenava maquis. Segurament ara això no et sona de res... però quan siguis més gran ja ho estudiaràs a l'escola i ho acabaràs entenen tot. Bé... doncs els maquis eren perseguits per govern de Franco, i els tancaven a la presó o... - es va empassar saliva costosament, segurament no volia ni pensar en què anava a dir -i, per això s'havien d'amagar. I, s'amagaven a cases de gent que, en principi no eren sospitosos. Ja m'entens oi? -em costava una mica acabar-lo d'entendre. Però havia posat tots els meus cinc sentits per escoltar aquella història. -Doncs, com ja t'he dit, en un dia qualsevol, van trucar a la porta. I la teva àvia va anar a obrir. Era el nostre veí, un home, que pobret no estava gaire bé de la testa... I, aquella tarda per mi, en un començament no va tenir gens de sentit. La vam passar tota junts, aquí, com estem asseguts, com tu i jo, i tot el què em va estar dient, no tenia gaire sentit; segons ell, algú em volia mal, que estigués atent, que si havia fet res a algú intentés solucionar-ho abans que fos massa tard. Jo l'escoltava atent però sense donar-li massa importància. Tot allò era absurd! Jo, que en la vida he fet mal a ningú, ni a una trista formiga...
Aquell vespre, la teva àvia va confessar-me que estava embarassar-me del teu oncle Antoni. -L'oncle Antoni era el germà més gran de la meva mare. -I, això em va il·lusionar molt i va fer que em tragués del cap les cabòries del veí.
L'endemà, però, aquesta felicitat es va esborrar. Quan l'hora de dinar va ser interrompuda. El timbre va sonar, i aquesta vegada vaig ser jo qui va obrir la porta. Darrera de d'aquest van aparèixer dos homes vestits de verd, sens dubte, la Guàrdia Civil. Quasi sense donar-me explicacions i de males maneres van portar-me a comissaria, on no van parar de fer-me preguntes i més preguntes sobre gent que no coneixia, ni tan sols havia sentit a parlar d'ells. Jo els demanava que m'expliquessin el què passava, però no em contestaven, només preguntaven i preguntaven. Al cap de moltes hores vaig saber el què buscaven: algú, els havia dit que jo a casa amagava maquis. Jo no estava a favor del govern en el qual ens tocava viure, però mai m'hauria passat pel cap posar-me en problemes. Ara tenia responsabilitats, una dona i des de feia poques hores, sabia que tindria un fill, una altre boca per alimentar... Vaig intentar fer-los veure que s'equivocaven, però no em feien cas de cap manera. Aquest va ser l'inici, l'inici d'una llarga temporada que vaig passar darrere dels barrots d'una presó. Hi vaig estar un mes i mig. I durant aquest temps, vaig entendre moltes coses... el meu veí, tenia raó: algú, per alguna estranya raó, em volia mal, però jo no sabia qui era ni perquè era. Encara ara no ho sé. Aquesta és una d'aquests assumptes que s'enterren vius i mai ni mai, s'acaba sabent la veritat. La teva àvia, venia a veure'm quan podia. L'embaràs era una mica difícil, i el metge li havia manat molt i molt repòs i sobre tot serenitat. Però ja coneixes a la teva àvia... sempre tan patidora.... jo li deia que no vingués, que no volia veure-la plorar per culpa meva, però no em feia cas.
Allà vaig conèixer gent, gent lluitadora i que feia tots els possibles per canviar el què no els agradava d'aquest país. Gent que més tard vaig saber que eren morts. Van dir que s'havien suïcidat havien tingut un accident, però ens va costar de creure... morts estranyes sense massa sentit.
Dels dies que vaig passar allà, el més trist va ser el dia de Nadal. D'aquell dia, sempre recordaré a una dona ja gran, que va venir a la presó a portar-nos torrons casolans a tots. Aquella dona, sens dubte ha estat el regal més gran que m'ha fet mai per Nadal. Va ser com un àngel baixat del cel. Es movia amb una delicadesa i una dolcesa impressionants. La nit més llarga de l'any, tancat i barrat en una presó, sense haver fet res i trobant a faltar els que més t'estimes... pot arribar a ser una nit molt horrible . Tan de bo no hagis de passar mai per això! Aquesta dona va portar-me un bocí de la seva bondat i la seva felicitat. Això em va ajudar a passar més tranquil la pitjor nit de la meva vida.
Tampoc vaig arribar a saber mai, com un 6 de gener de fa molts anys, van deixar-me sortir. Algú va dir-me: "tens sort, hi ha algú que t'estima i t'aprecia". Sempre he volgut donar les gràcies a aquesta persona, però no sé qui és. Tan de bo ho sabés! "

- I, aquest és la meva història. La pitjor història que tinc., i que he viscut. I no voldria que mai ningú passés pel què vaig passar i pel què vaig veure que la gent passava tancats com gossos, innocents, morint per un país que no van poder canviar.

Vaig mirar-me el meu avi tendrament, i vaig poder observar una cosa que mai havia vist... una llàgrima va lliscar ràpidament dels seus ulls, molt i molt humits, com pantans molt plens, a punt d'obrir les comportes i deixar passar l'aigua. Però, aquestes comportes no es van acabar d'obrir mai del tot. Aquella va ser la primera i última vegada que vaig veure'l a punt de plorar. I vaig entendre que allò l'havia fet patir molt, massa, i que un home com ell, tan i tan bona persona, no mereixia el què li va tocar viure. Però el què més el va honorar, va ser que mai es va queixar pel què li havia passat. Mai.