La ginesta que floreix

Aquell matí radiant, desprès d’una llarga nit amarga em vaig despertar al costat de la persona que més estimava en el món. Feia només unes hores havíem discutit sense parar, cap dels dos sabia que volia, cap es decidia. Jo no volia donar el pas final, eren masses records, masses històries amb ella, histories que em deixarien sense dormir, ja no podia descansar per les nits al seu costat. Tot aquell record de tan sols unes hores era amarg. Tot era estrany, però sabia que no la volia perdre, que no la podia perdre, perquè per a mi ella era massa important. Mai havíem discutit tant per quelcom, no se ni perquè vam començar, segur que per qualsevol tonteria, qualsevol preocupació que en aquell instant no es pogués solucionar ràpidament. En els seus ulls es reflectia un adéu final, un ja no seràs més amb mi. Però jo al despertar-me aquell dia ho sabia tot, havíem discutit ferotgement la nit anterior. Al despertar-me el sol radiava, això deuria significar alguna cosa potser era una senyal, un motiu per el qual les coses es solucionarien. Em vaig llevar, em vaig parar i vaig observar per la finestra del patí. Era un matí de primavera, els ocells cantaven, els arbres estaven florits i la gespa era verda. Em va sobtar veure en mig de la gespa, de casa nostra; unes flors grogues. Era una ginesta en mig d’aquell camp verd on mai havia florit res. Vaig observar-la un altre cop detingudament, i em vaig inspirar. Vaig agafar un llapis i un paper per començar a escriure sense parar, escriure un poema. Era per ella per disculpar-me, perquè em perdones. Jo no era poeta, però quan una persona estima es fa poeta del amor. Recolzat a la finestra escrivia una dolça poesia titulada “La ginesta floreix”. Com si d’un canvi es tractes el meu cap va donar una volta, ja no ho veia com abans, jo no la volia perdre. En aquell instant quan ella es despertes es trobaria les flors i una poesia, que l’acompanyaria en el seu despertar. Tenia clar que la baralla ja havia passat, per això havia d’actuar bé i demanar-li disculpes , demostra-li els meus sentiments, demostrar-li el que l’estimava. Quan ella es va despertar jo no era al seu costat, però hagués sigut bonic observar-la mentre llegia la poesia i olorava el ram de ginesta que li vaig collir.