Et trobo a faltar avi.

Un relat de: La noia dels llavis vermells
Les teves mans pàl·lides m’abracen,
abracen a les meves tristes
que moren d’angoixa.

Ni una llàgrima sé que et despertarà,
no és un llarg somni,
no és la son el que t’atrapa.

Un crit d’amargor
et deixa sense ànima,
sense veu,
sense patiment,
et deixa nu davant la vida
em deixa sense tu
i te’n vas poc a poc
t’allunyes de mi,
de nosaltres
i ens deixes.

Només queda cos,
ja no hi ha ànima
i records que en l’oblit mai moren,
no moriran ni que jo ho faci,
et trobo a faltar avi.

Comentaris

  • magalo | 16-01-2016

    No ho he fet bé.

  • Pur sentiment[Ofensiu]
    magalo | 16-01-2016

    Ens poden dir que els que se'n van no moren si pensem en ells, però la veritat és que és molt dura la seva absència.Felicitats per les paraules que li dediques al avi.

    Provo de posar un enllaç a un meu poema que es diu On vas? Aviam si me'n surto.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: