La gata del camp de rostoll

Un relat de: Mena Guiga
Una restallera de tiges de blat de moro segades romanen al camp profanat, mig esdevingut rostollar. El sol plora una miqueta i per això ha perdut intensitat. Sol matiner mariner que passava per una llenca de la plana, ahir esplendorosa, ahir ufana, no pas com ara. Si s'hi fixa bé s'adonarà de l'ésser inert estirat i encarcarat: una gata calicó. No ho podrà sofrir. Però, commogut, acaronarà amb un raig amorós aquell animal traspassat. I tot seguit escalfarà la part de conreu encara encarat al cel i a la vida que les arrels empenyen amunt, com l'ànima de la felina.

Una dalla, mentrestant, descansa sense recança. La dalla d'allà sota la noguera, la dalla rovellada, fulla corba i punxeguda, esmolada, que no es rovella, que la mort sadolla. La dalla d'ella, de la mare de la nena. La nena de l'euga i de la gata i la mare i la nena de la casa atrotinada i del camp de blat de moro perquè un cop, i dos, i tres, fa temps, la dona va llegir un relat de Pavese sobre un camp així i li va quedar adossat al cor. El sol, que ara està a punt de marxar, sempre ho ha sabut, un dels confidents incògnits d'inspiracions que van més enllà de la natura.

L'eina ha fet mitja feina. La mare i la filla recolliran els fruits i els menjaran o fregits amb un xic de mantega o fent petar crispetes gens crispaires o bullits i decorant amanides. I alguna panotxa esdevindrà una nina rudimentària per a la nena pèlroja. Li posarà de nom, segurament, Mariola. Quan sigui més gran el trobarà estúpid, però somriurà, deixant el record intocable.

La nena dibuixa amb ceres de colors i s'hi està estona. S'ha refrescat els peus en un rierol que flueix amb rialles que transparentegen pedres fines i arrodonides que un gliptògraf aviat vindrà a buscar, unes quantes només: té un glaucoma en un ull i no podrà gravar com voldria les energies poètiques que l'intensifiquen l'existència. Qui sap si la vida a la plana allisarà neguits i restaurarà paus ancestrals. Un parell de calàpets musiquen el moment i un parell d'espiadimonis amb opulent bellesa desprecien els amfibis granelluts.

-Un plat, blanc pla, ple de pebre negre està.

Va repetint en cantarella la nena, alegre. Ignora que no podrà jugar amb la seva estimada gata mai més. La gata que forma part d'aquell tot, d'aquella esfera de la mare i la nena.

Comentaris

  • Retrobar-te[Ofensiu]
    Antònia Puiggròs Muset | 14-01-2015 | Valoració: 10

    Sentiments que s'intensifiquen i es desdibuixen alhora en una natura mostrada amb cura, amb sensibilitat iamb una impressionant riquesa de llenguatge.
    Sempre és un plaer retrobar-te Mena Guiga!

Valoració mitja: 9.67

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

879 Relats

930 Comentaris

433156 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com