Cercador
La gata Carmeta o salvada i no per una campana
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
En uns camps de conreu cada cop més reduïts i mal portats, entre blocs de pisos de baixa estofa i la Nacional II, per allà on Malgrat de Mar sembla que acaba -però mai se sap, que avui en dia tot són extensions- hi ha una munió de gats de...de què? De semi-jungla? De terra mitjana? (massa senyoranellat!) De destí dubtós? De força puta vida? No cal sempre definir, tampoc. Etiquetar. No calen codis de barres. Fora!
En aquest camp -prou ben portat per un pagès barretinaire- els gats hi proliferen com bolets de soca. Descontrol. Es veu que els recursos dels qui s'encarreguen d'esterilitzar les gates arriben a tres gates al mes (si malament no vaig entendre) i això és molt més que insuficient.
Pitjor fa pocs anys. M'informava una de les responsables que la 'pastilla' antikittens era molt cancerígena.
Me'n faig creus!
No es pot ser gata a cap preu!
La Carmeta formava part d'una gatinada de juliol, se suposa.
Se suposa que va poder alletar-se de la mare.
Se suposa que sa mare no donava l'abast.
Se suposa que espavila't com puguis.
La vida i el que toca a cadascú, sigui bèstia o persona.
Una veÏna de bon cor, gran cor, acostumava a fer-hi cap -quatre passes- fins els terrenys sense construcció (sembla mentida!). Hi anava amb pinso per als felins, que ja la coneixien i li anaven al darrere, anhelants, famèlics.
Aquesta bona dona, diguem-li Raquel, va adonar-se d'una bestiola moribunda que els altres apartaven. Quasi ni miolava i era un sac d'óssos i paràsits.
Va passar per davant de casa amb la gateta en una mà. Buscava algú que tingués una xeringa per poder-la nodrir amb llet.
El cas és que ara és de la família. Per unanimitat -votacions- el seu nom és Carmeta. Una amiga em diu: 'No m'agrada que es posi als animals noms de persona!' No li faig cap cas. De Carmes n'hi ha moltes. I si una és tricolor no tortuga (tipus de gata que la Carmeta és) és excepcional, no dic digne d'estudi (com que no?).
No sé com va anar que li vam canviar la llet. Esgarrapava bestialment per aferrar-se a la mugronera del biberó, ansiosa! La lactosa no li probava. I va tocar veterinari en diumenge, que un bebè escagarrinat no pinta bé.
Antibiòtic i dieta diferent. Llaunetes i pinso.
Aviat va començar a veure-s'hi. I a seguir cordills i a perseguir taps de suro.
I a saltar als mobles i tombar-ho quasi tot.
I a dormir als llits, que vol companyia, mentre ronxa i quan en té prou llepa qui sigui amb la llengua rasposa, senyal que té gana i vol ser portada a la cuina i tenir el platet ple.
Ara està genial.
Té el pèl fi i querubí.
I és intocable. O mossego!
En aquest camp -prou ben portat per un pagès barretinaire- els gats hi proliferen com bolets de soca. Descontrol. Es veu que els recursos dels qui s'encarreguen d'esterilitzar les gates arriben a tres gates al mes (si malament no vaig entendre) i això és molt més que insuficient.
Pitjor fa pocs anys. M'informava una de les responsables que la 'pastilla' antikittens era molt cancerígena.
Me'n faig creus!
No es pot ser gata a cap preu!
La Carmeta formava part d'una gatinada de juliol, se suposa.
Se suposa que va poder alletar-se de la mare.
Se suposa que sa mare no donava l'abast.
Se suposa que espavila't com puguis.
La vida i el que toca a cadascú, sigui bèstia o persona.
Una veÏna de bon cor, gran cor, acostumava a fer-hi cap -quatre passes- fins els terrenys sense construcció (sembla mentida!). Hi anava amb pinso per als felins, que ja la coneixien i li anaven al darrere, anhelants, famèlics.
Aquesta bona dona, diguem-li Raquel, va adonar-se d'una bestiola moribunda que els altres apartaven. Quasi ni miolava i era un sac d'óssos i paràsits.
Va passar per davant de casa amb la gateta en una mà. Buscava algú que tingués una xeringa per poder-la nodrir amb llet.
El cas és que ara és de la família. Per unanimitat -votacions- el seu nom és Carmeta. Una amiga em diu: 'No m'agrada que es posi als animals noms de persona!' No li faig cap cas. De Carmes n'hi ha moltes. I si una és tricolor no tortuga (tipus de gata que la Carmeta és) és excepcional, no dic digne d'estudi (com que no?).
No sé com va anar que li vam canviar la llet. Esgarrapava bestialment per aferrar-se a la mugronera del biberó, ansiosa! La lactosa no li probava. I va tocar veterinari en diumenge, que un bebè escagarrinat no pinta bé.
Antibiòtic i dieta diferent. Llaunetes i pinso.
Aviat va començar a veure-s'hi. I a seguir cordills i a perseguir taps de suro.
I a saltar als mobles i tombar-ho quasi tot.
I a dormir als llits, que vol companyia, mentre ronxa i quan en té prou llepa qui sigui amb la llengua rasposa, senyal que té gana i vol ser portada a la cuina i tenir el platet ple.
Ara està genial.
Té el pèl fi i querubí.
I és intocable. O mossego!
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
436666 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com