Cercador
La disfressa que va fer fressa
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Li havien fet el vestit com el d'aquella emperadriu tan estimada (diuen) fa dos segles a mitja Europa amb molta cura i temps, mans de fades les d'aquell grup de dones que pacientment s'hi havien dedicat. Havien hagut de menester molt de paper i de molts tipus i textures. Però finalment l'Anjali tenia a punt aquella obra d'art que fins i tot millorava l'original: el vestit del dia que Isabel de Baviera, més coneguda com a Sissi, es va casar amb Francesc Josep d'Àustria.
I les joies d'imitació acabaven amb un toc com cal el guarniment reial. Destacarien a la pell de l'Anjali, la noia de l'Índia que feia pocs mesos era al poble i treballava al centre cultural, al bar, servint begudes i entrepans ajudant el seu marit -que havia conegut via xarxa virtual-, el vell Isidor-Rochester, mig de Rupit mig de Bath.
La diferència de quaranta-vuit anys no significava res. I l'Anjali ja estava prenys. No es notava gaire encara, el corsé que calia dur amb aquell vestidàs no l'apretava i els pits li havien crescut. Encara feia més goig, estava esplendorosa i radiant com un raig de sol del nou dia. Així li ho deia en Nigne.
En Nigne -el cunyat Benigne- desitjava l'Anjali i per això va aprofitar el Carnaval per disfressar-se de boig i enverinar el seu germà fent-li beure lleixiu i cremant-lo per dins. Aleshores va amagar el cadàver sota la teulada -sempre hi ha espai- .
Ja havia previst unes operacionetes de no res per semblar l'Isidor-Rochester a mans d'un cirurjà de cuyo nombre no quiero acordarme.
En poques hores estava canós, més gras, arrugat, envellit. Però exultant.
El ball de Carnaval estava en el seu moment més àlgid. Va anar directe a ballar amb l'Anjali.
Però sobtadament el vestit va començar a queixar-se, a fer fressa com si mil vents el bufessin. I a estripar-se i esmicolar-se en trossets i trossets que van esdevenir confetti de cendra.
L'Anjali es va posar a plorar mentre l'acusava, entenent-ho tot. Il·luminada per algun déu de nombrosos braços, acollidor, serè i sentenciador.
-Aquest vestit només el fa malbé un assassí.
Quan va tenir el fill va fer un vaixell de paper i hi va escriure tot el que hagués volgut dir al vertader Isidor-Rochester i el va fer baixar per un rierol un dia nítid de primavera mentre Nigne ho visualtizava des d'una presó i els òrgans interns el castigaven tornant-se dolorós confetti.
I les joies d'imitació acabaven amb un toc com cal el guarniment reial. Destacarien a la pell de l'Anjali, la noia de l'Índia que feia pocs mesos era al poble i treballava al centre cultural, al bar, servint begudes i entrepans ajudant el seu marit -que havia conegut via xarxa virtual-, el vell Isidor-Rochester, mig de Rupit mig de Bath.
La diferència de quaranta-vuit anys no significava res. I l'Anjali ja estava prenys. No es notava gaire encara, el corsé que calia dur amb aquell vestidàs no l'apretava i els pits li havien crescut. Encara feia més goig, estava esplendorosa i radiant com un raig de sol del nou dia. Així li ho deia en Nigne.
En Nigne -el cunyat Benigne- desitjava l'Anjali i per això va aprofitar el Carnaval per disfressar-se de boig i enverinar el seu germà fent-li beure lleixiu i cremant-lo per dins. Aleshores va amagar el cadàver sota la teulada -sempre hi ha espai- .
Ja havia previst unes operacionetes de no res per semblar l'Isidor-Rochester a mans d'un cirurjà de cuyo nombre no quiero acordarme.
En poques hores estava canós, més gras, arrugat, envellit. Però exultant.
El ball de Carnaval estava en el seu moment més àlgid. Va anar directe a ballar amb l'Anjali.
Però sobtadament el vestit va començar a queixar-se, a fer fressa com si mil vents el bufessin. I a estripar-se i esmicolar-se en trossets i trossets que van esdevenir confetti de cendra.
L'Anjali es va posar a plorar mentre l'acusava, entenent-ho tot. Il·luminada per algun déu de nombrosos braços, acollidor, serè i sentenciador.
-Aquest vestit només el fa malbé un assassí.
Quan va tenir el fill va fer un vaixell de paper i hi va escriure tot el que hagués volgut dir al vertader Isidor-Rochester i el va fer baixar per un rierol un dia nítid de primavera mentre Nigne ho visualtizava des d'una presó i els òrgans interns el castigaven tornant-se dolorós confetti.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
436500 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com