La curta vida de l'Alfred

Com diu la cançó era l'hora dels adéus. La festa estava acabant, acomiadàvem ja, els últims convidats: alumnes, pares i familiars.
Però, per nosaltres els professors del Institut RAFAYA, la festa va continuar. Ens vam agrupar en un racó de la gran sala de juntes explicant les nostres anècdotes de dins i de fora del centre, apurant les últimes gotes de cava i la resta de pastissos que havien quedat.
Molts explicaven on passarien l'Estiu, on anirien, també hi havia els que no tornarien al Institut, perquè havien estat destinats en altres centres.

Aquest era el cas de l'Alfred, un xicot molt reservat però estimat per tothom; segur que la seva absència ens ompliria a tots d'enyorança.

L'Alfred era un xicot prim, alt, amb un nas insuperablement gros, vist de perfil semblava un veritable bec d'ocell, la perfecció per interpretar el personatge de "Cyrano de Bergerac" portava ulleres de vidres gruixuts, tenia unes cames tan llargues que tots els pantalons l'hi eren curts. Segons de quin color anava vestit semblava un artista de circ.
Malgrat el seu aspecte, era un home estimat i respectat per tothom, un excel·lent company, un gran mestre, molt afectuós, amb els pares i els alumnes.
Els seus càstigs eren severs, però mai va infringir cap llei que hagués pogut posar en dubte la seva integritat, era un home just dins la seva feina. Era tutor d'alguns alumnes i els pares estaven encantats.

L'Alfred, marxava de vacances cap a França i per el moment s'hi quedaria doncs era allà on tenia el destí per el proper curs.
Aquest trasllat, molt sacrifici no seria doncs tota la família de l'Alfred vivien a França, ell hi havia nascut, per tant no crec que el canvi li provoques gaire enrenou.

La família de l'Alfred estava ubicada a Saint-Etiènne i el seu destí era a un col·legi a les afores, a uns cinquanta Km. d'on estava la seva família.
Era un centre nou que havien obert destinat especialment per a nens difícils; cosa que l'Alfred, n'era tot un expert en aquest tema.

L'Estiu es va acabar, tots vam començar les feines allà on ens havien ubicat, els dies anaven passant monòtons i plujosos, era un setembre fred i s'ha de dir que tots trobàvem molt a faltar l'hora del cafè amb l'Alfred.

Per fi, a finals d'Octubre vaig rebre la primera carta de l'Alfred.

L'havien acomodat en una petita pensió prop del col·legi, el xicot tampoc tenia molts diners per anar a un hotel o per fer els cinquanta Km. per anar a dormir a casa dels seus pares.
Segons explicava en la seva carta, estava molt bé l'estiu li havia servit per conèixer gent de les rodalies i connectar amb alguns alumnes.

Seguia dient, que tota la gent de per allà era molt agradable i servicial. L'estimaven tant, que poca estona parava per la pensió; tothom el convidava a fer àpats. S'havia engreixat tres quilos. Deia que era un lloc molt sa, hi havia una quantitat de pastures impressionants; encara bevien la llet de les vaques recent munyides.
Deia, que l'estiu també havia servit per acabar d'arreglar els desperfectes del que seria la nova escola, renovar tot una sèrie de coses, i convertir el que havia estat l'antiga fàbrica de teixits, on prèviament hi havia hagut un taller de costura i que ara seria un gran col·legi. Ara sí que el poble podria presumir de tenir un local per fer-hi diverses activitats en perfectes condicions.

L'edifici era fantàstic, havien posat uns lavabos de cine, hi havia una sala per fer cinema i teatre; hi havia sala de música, dos pavellons enormes: un, era per la gimnàstica i el altre pavelló annexa al edifici servia per acollir a cent avis com a centre de dia. Tot era insuperable.

L'Alfred molt sovint seguia escrivint cartes, sempre reflectint un entusiasme, el qual sempre l'havia caracteritzat. Ara ens deia, que havia parlat amb el mossèn de la Parròquia, perquè el deixes cantar i tocar l'òrgan els diumenges doncs el senyor que s'encarregava de tot això, ja era una mica gran.

Seguia dient que potser ara, de ben segur trigaria a tornar escriure, perquè estaria molt ocupat; doncs aprofitant el cant dels diumenges, tenia intenció d'organitzar un cor.
Semblava, que la gent d'allà tenien molta afecció per la música, fins i tot ja tenia candidats esperant amb il·lusió per poder perfeccionar la nova idea.
Llavors, només faltava acabar de perfilar la nova activitat i posar-ho tot a punt per poder cantar desprès del ofici dels diumenges.

Malgrat tota la feinada que tenia l'Alfred, jo anava reben cartes.

L'Alfred com sempre es feia estimar. Els dissabtes de bon matí anava per les Masies ajudant a tots els pagesos, netejava el bestiar, feia alguna collita del moment, plantava, recollia els ous, munyia les vaques en fi, tot el que es pot fer en una granja.
Els pagesos s'estalviaven de llogar alguna persona no coneguda i l'Alfred es guanyava algun caleró, així podia anar més desfogat i pagar-se algun caprici.
- Encara que no sé si devia tenir temps per poder gastar el que li pogués sobrar, perquè no crec que li quedessin gaires hores lliures.
Els dissabtes per la nit, tots els que volien anaven a les reunions que havia organitzat l'Alfred.
Allà s'exposava de tot, els pares explicaven els problemes dels seus nens, el capellà es queixava dels feligresos que mancaven a l'Església, els pagesos renegaven per la desgràcia de la última pedregada que havia caigut i que els hi havia fet perdre la collita .... .................
Quan acabaven les queixes venien els consells i algun que altre plor de malenconia d'alguna recent vídua.
L'Alfred els hi llegia llibres o els hi explicava alguna historia de por les quals eren relats autòctons i antics de la mateixa terra.

La gent l'escoltaven absorts les histories, molts ja les sabien, però explicades amb l'entonació de l'Alfred era diferent sonava a historia real, a conte, a faula. El secret de l'Alfred era la dolça i elegant dicció que tenia, era un veritable orador.

L'Alfred es passava hores a la biblioteca llegint llegendes antigues del poble que després transmetia als seus oients durant les llargues tertúlies dels dissabtes a la nit, a la vora del foc.
Histories que ell transformava en fets reals, el dia que anaven d'excursió al lloc on havia succeït la historia. Segur que ho explicava tot tan bé, que devien semblar veritables novel·les del mateix Edgar Allan Poe.

Amb totes aquestes histories vam passar l'hivern, després la primavera, fins que van arribar les vacances.
Part del mes de juliol i quasi tot l'Agost no vaig rebre cap carta, al principi no vaig fer gaire cas al seu silenci, doncs en una de les cartes em va dir que l'havien tingut que ingressar, a causa d'un accident en una de les Masies on anava a ajudar; es veu que volia ferrar les potes d'un cavall, aquest es va encabritar i li va donar una coça al ventre, amb tanta mala sort que li va malmetre una mica el fetge.
Però, és que d'aquesta fita ja feia temps, no sé el que podia passar amb tant mutisme.

Intrigada per aquell estrany silenci de l'Alfred vaig aprofitar els dies que encara faltaven per acabar l'Agost i vaig viatjar cap a França, m'ho vaig prendre com unes petites vacances.

Quina feinada vaig tenir per poder connectar amb algú. Vaig fer mans i maneges per trobar a la seva família.
Per fi vaig aconseguir parlar amb una tieta. La conversa em va deixar de pedra, em vaig emportar un gran disgust.
L'Alfred havia desaparegut, no sabien on era, fins i tot la Policia francesa el va donar per mort.
Per el que em va explicar la tia de l'Alfred, va desaparèixer en una de les excursions que feia dos cops al mes amb la gent del poble. Anaven a una casa de colònies a passar el cap de setmana.
Quan la gent de la excursió se'n van adonar, l'Alfred ja no era amb el grup.

Va anar a desaparèixer en un lloc on hi ha un llac, que segons diu la historia: la nit que hi ha lluna plena la seva brillantor dibuixa un camí platejat i cap al voltant de la una de la nit, surten unes fades caminant per aquest camí amb els seus vestits de diversos colors i de gassa, enganxats al cos per la humitat de l'aigua, marcant les corbes, rellevant l'esveltesa dels seus bonics cossos, serpentejant el ventre, insinuant un plaer carnal i encenent un foc interior que no s'ha paga sinó sucumbint dins al fons del llac.

Diuen, que hi ha un altre món sota l'aigua d'aquest llac. Diuen que està poblat per persones que no han pogut aguantar tanta sensualitat i tanta emoció.

- Veritablement, quan escoltes històries com aquesta, a vegades pers el sentit de la realitat. I com sempre desprès de un cas com aquest, et toca recolzar-te en el sentiment de la conformitat perquè malgrat tot, si es mira enrere encara hi ha coses pitjors que la desgràcia de l'Alfred.
Hi ha la cuirassa de melangia per sempre, que l'Alfred a deixat en el cor de la seva família i amics.

MARISA
27/11/07