Amaga't Marian

Em dic Marian i acabo de sortir de l'Hospital ferida de mort, i segons diuen potser per una persona que està enamorada de mi.
Però serà la meva estimada i inseparable amiga Marisa qui us ho podrà relatar millor i amb més precisió.

Doncs sí, era un vint- i- vuit de desembre de fa dos anys, la Marian i jo anàvem a fer les últimes compres per preparar una gran festa de fi d'any. Estàvem disposades a llançar la casa per la finestra. Volíem preparar alguna cosa extraordinària.

De sobte, la tarda ens la van estroncar, no sé d'on va sortir aquell test, que li va passar fregant la manega de l'abric de la Marian. Va passar tan de pressa que jo no vaig veure si venia de dalt de la dreta de l'esquerre o vertical. Al final no va passar res, tot va quedar en un ensurt, però va ser el començament de una gran depressió per la Marian.
Naturalment, la festa no es va fer i les dues vam acabar sopant al bar de baix a casa, esperant l'hora dels raïms per marxar cap el llit.

La Marian feia poc que havia quedat vídua i només va faltar aquell ensurt per tornar-se a ensorrar.

Un temps després em va telefonar a la feina, volia que hi anés en seguida perquè havia passat una cosa molt grossa. Jo vaig preguntar: què és el que havia passat i on, però no hi havia manera de treure'n l'aigua clara. La Marian estava histèrica, nerviosa, tartamudejava, només feia que cridar.
Vaig demanar per sortir i vaig córrer a veure el que passava.

Quan vaig arribar, hi havia la policia; ella plora que ploraràs. Es va apropar un Mosso d'esquadra que segons ella, ja li havia fet repetir la història tres vegades.
Al tornar-ho a explicar va ser quan entre gemecs i plors vaig poder saber el que havia passat.

La Marian, havia sortit de casa a les 10 del mati per anar a la perruqueria, en va sortir cap els vols de les 12 del migdia. Després se'n va anar a comprar una mica de fruita.
Quan va entrar a casa la porta estava oberta i li havien fet la palanqueta, el pany estava esbotzat. Tot seguit, plorant i esperitada, va cridar a la veïna.
La Rosa, la veïna, la va tranquil·litzar com va poder i van trucar la policia.

Mentre la Marian anava parlant amb el Mosso, jo vaig voler donar una ullada per la casa; m'ho van prohibir de seguida i em van convidar a sortir.
La Marian em va fer seure al seu costat. Ella seguia explicant, però pel que jo anava sentint, encara no podia apreciar el perquè de tanta presència policíaca, doncs ja havien entrat dues parelles més.
Tot d'una se'ns en va apropar un, era alt, ben plantat i no sé el que li va dir a l'orella del Mosso interrogador que aquest es va aixecar i van seguir parlant ells dos tot xiuxiuejant.

La Marian i jo ens vam quedar allà en el rebedor totes encuriosides. No havien passat ni dos minuts quan van venir a sentenciar-nos la jornada.

- Senyora, - li va dir el xicot ben plantat. Té la casa en perfectes condicions, no hi ha cap armari obert ni crec que li hagin robat res material, però sí emocional. Té una foguera de roba apagada sota la taula del menjador.
Vam marxar esperitades cap el menjador. - Déu meu quin desastre. - Va dir la Marian. - Però què és tot això?

Tot allò era roba interior intima de la Marian. Segons els Mossos d'esquadra en un informe posterior, era alguna persona maníaca i enamorada d'ella; i el que només volia, era cridar l'atenció.
-Ara sí que teníem una bona festa organitzada!!!. - Vaig dir.

La Marian no aixecava cap, es prenia més pastilles per la depressió que menjar. És va traslladar a casa meva, anàvem al cinema i a algun concert; però sempre mirant enrere i per tot arreu. No podíem seguir d'aquella manera, havia de fer alguna cosa, perquè les pastilles de moment podien ajudar però no ens curaven el conflicte.

Vaig proposar-li de marxar i ho va acceptar, em va posar una condició; no anar gaire lluny.
Com que ja feia calor, vam decidir d'anar cap a la platja. Teníem una amiga que era propietària d'un apartament a "Canet Plage" Perpignan. O sia que sense que ens veies ningú vam marxar un dia per la nit, després que jo demanés una excedència.

Ja feia dies que estàvem instal·lades i es pot dir que anava tot força bé. Com que la casa no s'habitava sovint hi havien algunes mancances, per això de moment vam anar a menjar al restaurant.
Uns quan dies després, ens vam assegurar de restablir tot el que calgués.

Vam anar a comprar un pernil amb el seu ganivet especial, la Marian tenia molta traça en tallar el pernil, i amb un ganivet com el que havíem comprat ni el Ferran Adrià ho faria tan bé.
Vam comprar gots, un quants plats, un altre ganivet pel pa, roba, queviures de: formatges, fruites... en fi, no vam buidar els magatzems però déu n'hi do com anàvem de carregades.
A l'anar a pagar, la Marian es va trobar la bossa oberta i hi havia una nota que deia: "Et vigilo i sé on ets en cada instant i en tot moment, no t'amaguis de mi, al final seràs meva".

Jo de moment no sabia el que passava i anava posant les coses a terra dins del cabàs. En un tres i no res, vaig veure la Marian fent un mig giravolt i caient per terra, topant amb el cantó del taulell fent-se un trau al cap. Hi havia tanta sang que no sabia d'on venia mentre el personal del magatzem telefonaven l'ambulància vaig veure d'on provenia tanta sang. Al caure, la Marian s'havia clavat els ganivets del pa i del pernil sota l'aixella.

Després de quasi un més a l'hospital, avui hem sortit per fi amb les ferides guarides. Bé, això de guarides!! Les de fora potser sí, però les de dintre?

- Ja ho veieu com van les coses, segons diuen: els metges, la policia espanyola i la francesa, no tinc de què preocupar-me; les ferides quasi no se'm noten, estic bé de salut, ho puc explicar i tinc una amiga fantàstica.
Ara, ja no prenc pastilles doncs m'he adonat que alguns medicaments alleugeren però no curen.
Com que ja fa mesos que no he tingut cap més ensurt, el que sí que he fet és aprendre a viure amb el sentiment de conformitat, esperant, que si és veritablement un amor platònic; s'adoni de tot el mal que ha fet.

MARISA, 19/2/08