FAMILIES

FAMILIES

El tarannà de la meva vida m'ha portat a conèixer gent de tota mena, entre totes aquestes persones, he tingut coneguts, amistats que hem arribat a tenir certa confiança mútua i que ens ha portat a poder-nos explicar intimitats de la vida. També amics, molts amics i amigues d'aquells que no oblides. Però com la Carme, no hi ha hagut ningú.

Ens havíem criat pràcticament juntes doncs les cases que vivíem estaven pràcticament de costat. La Carme de petita no havia tingut tanta sort com jo, la Carme era òrfena i adoptada. Estava a càrrec d'uns oncles. Malgrat la seva pobresa li donaven tot el que fos necessari i l'estimaven molt.
Ella anava al col·legi de monges del poble. Jo anava en un gran Institut on portàvem un elegant uniforme d'estiu i un d'hivern, muntàvem a cavall, hi havia classes de rítmica i piano, natació, pintura............. Bé, tot un luxe per aquella època, als vols de 1945
Poder entrar en un col·legi similar era difícil, i també era necessari certa influencia.

Però, per nosaltres dues, no hi havia res que ens separes, no teníem cap secret. I com més passava el temps més unides estàvem.

Fins, el dia 22 de Juliol de 1950. Aquell dia sí que es va embolicar la troca. La seva tia es va morir i poc desprès l'oncle Antoni és va casar amb un altre senyora, la Ramona veïna del poble.

No és pot pas dir que la senyora Ramona la tractes malament a la Carme, però és que era una senyora molt eixuta i gens afectuosa.

En aquells temps, per causa d'uns estudis que el meu pare volia que realitzes i per negocis d'ell, tot plegat vam marxar al estranger.
Llavors sí que va ser un desastre la vida, per la meva pobra i estimada Carme.

Desprès de tres anys vam tornar al poble, Jo ja havia acabat tots els estudis i la pobre Carme era quasi la minyona d'aquella casa.

L'oncle de la Carme començava a estar delicat del pulmons doncs era un home que durant la seva vida havia fumat molt. Es va posar tan malalt que la senyora Ramona va enviar una nota a les autoritats Alemanyes, per buscar un germà petit del Sr. Antoni doncs era allà on treballava i vivia.
- Deien que era l'únic familiar que li quedava al Sr., Antoni i que era molt ric.

Pocs dies desprès d'haver arribat en Joan el germà, l'Antoni va morir.
- Van dir que va patir molt i que a la Sra. Ramona no li va caure cap llàgrima.

Des de aleshores aquella casa va convertir-se en un infern. La Sra. Ramona tenia el caràcter, encara més agra, no podia veure al seu cunyat, el tractava com un intrús.
Malgrat tot, la Carme em deia que era un xicot molt dolç i que anava resignant-se amb tot el que li deia la sergent. Així era com en Joan anomenava la Sra. Ramona

Les baralles de la Sra. Ramona unien cada vegada més en Joan i la Carme, fins i tot van arribar pensar en casar-se per sortir d'aquell infern.
Jo ho vaig trobar fabulós, potser d'aquella manera donaríem per acabat tots els mals de cap de la Carme.
A més, per a mi ho tenia tot aquell xicot. Era ben plantat, molt responsable, intel·ligent i ric. I això volia dir que la Carme no tindria problemes monetaris. Perquè encara que diguin que els diners no fan la felicitat jo dic cridant: - "Que ajuden molt!! "

Amb la noticia per fi, del casori de la meva estimada Carme i la seva independència, va entrar en les nostres vides un altre personatge. La Neus.

Com que un cop casats en Joan i la Carme volien viure sols i la Sra. Ramona ja començava a ser gran li van llogar una minyoneta. La Neus, la noia era molt bufona i neta més aviat diríem molt polida. Això estava molt bé, així la Sra. Ramona no és podria queixar de res.

Com en un conte de fades un temps desprès en Joan i la Carme van ser pares. Però, la felicitat de la Carme no va durar.

En Joan va tenir que marxar cap Alemanya. Temps desprès vam saber que hi havia hagut un accident i que en Joan hi era al mig.
Es van remenar papers d'assegurances fins i tot la Carme va arribar cobrar uns centimets, doncs en Joan va donar-se per mor.

Ja teníem un altre vegada la troca embolicada, doncs el cobrament de les indemnitzacions no duren sempre i en Joan no havia arreglat gens bé les coses de la paperassa
Per tant la Carme i jo vam decidir arreglar un altre vegada la nostre vida, ara amb més cura doncs teníem l'Angelina entre nosaltres i volíem el millor per ella.

L'Angelina com podeu suposar era la filleta d'en Joan i la Carme. A la Carme li seria difícil oblidar el seu marit perquè la nena tenia els mateixos ulls de son pare.

Mentre tant, la vida havia anat estovant a la Sra. Ramona. Per tant vam decidir, que la Carme i la nena anessin a viure amb la senyora i com que hi havia la Neus, ella podria tenir cura de les dues i la Carme podria anar a treballar.
A la Sra. Ramona també se li va ocórrer un altre cosa, llogar les habitacions buides de la casa. Amb una mica d'aquí i una mica d'allà, la cosa pintava força bé.
I així ho van fer.

En la nostra historia va aparèixer un altre personatge. Era en Ramiro un Sr. Industrial solter i ben plantat, que ja feia 5 anys que estava allotjat a casa la Sra. Ramona i que li notàvem un cert delit quan faltava poc per arribar la Carme de la feina, fins i tot patia si la Carme trigava perquè s'entretenia a parlar amb la mestre de la nena.

Fins un dia, que la Carme li va pujar com sempre el sopar a l'habitació, el Ramiro li va demanar si volia casar-se amb ell.

- Francament quan la Carme m'ho va dir, no em va venir de nou, jo ja feia temps que notava quelcom. Malgrat l'edat en Ramiro estava força bé, i n'estava molt de la Carme.

En fi, la boda es va celebrar, molt intima i emotiva. La Sra. Ramona es va morir, l'Angelina va acabar la carrera de metgessa i jo em vaig quedar amb la Neus doncs encara que repapieges no havia perdut gens el sentit de ser servicial i sobre tot conservava aquella polidesa innata.

Dos anys desprès, seguint els passos del meu pare amb la feina, vaig marxar cap a França i em vaig emportar la Neus.

Una nit passejant amb la Neus per Paris seguérem en una terrassa d'un bar "Un bistrot" Com va aprendre a dir la Neus.- Quan vam arribar el poble quasi parlava Francès la mossa.
Al cap d'una estona, a la taula del costat va seure un home era alt, moreno, amb barba i bigoti al sentir-nos parlar Català, és va posar en la nostre conversació, no per xafardejar, és que també parlava Català.

Vam començar a parlar i a intimar. Com més anava més semblava que el conegués.
-Aquells ulls!. - Em recordaven algú i no sabia a qui.
Ens va explicar que estava malalt i que acabava de sortir de l'hospital doncs havia estat segrestat i..........................
Al dir-me com és deia, vaig lligar caps, era en Joan el marit de la Carme.
-Déu meu, que era tot allò, estava somiant?
Durant el temps que vam romandre a Paris, el Joan va empitjorar amb la malaltia. No va voler que la Carme sabes res.
Jo ja havia acabat la feina ja podíem marxar, però és que en Joan cada dia que passava estava pitjor.
La Neus i jo vam decidir quedar-nos, per encarregar-nos del trist desenllaç.
En Joan va morir 6 mesos desprès.
Vam assistir al enterrament que per cert, no hi havia ningú. Ens vam fer càrrec de tot, vam tenir una mica de feina amb l'extradició de les cendres doncs vaig voler portar-les cap el poble sense dir res, tal com ell va dir que ho volia.

D'amagat vam arribar al poble i junt amb un contacte que tenia al ajuntament vam enterrar al pobre Joan.
La Neus, les autoritats i jo em guardat el secret un munt de temps, de que en Joan era enterrat en aquella tomba, on hi resava " El meu estimat J.B" i la data. Suposo que així ho hauria volgut la Carme.

Avui som davant la tomba amb l'Angelina, l'hem acompanyat a posar flors a la seva mare i al seu pare. Desprès de tantes penúries tornan a estar junts per sempre.

Per fi, l'Angelina va poder canviar l'epitafi del sepulcre dels seus pares.




MARISA 10 de juliol / 07