La Comunitat de Nostre Senyor a la terra dels homes(II)

Ebri fins al punt de perdre l'equilibri vaig aconseguir després de tres intents fallits que la clau fos útil per obrir la porta i agafant impuls a base d'estellar el meu cos a banda i banda del passadís vaig arribar al sofà del menjador i m'hi vaig estirar.
El son profund va venir anunciat per un llarg i intens mareig, les hores van anar passant fins que em vaig despertar amb tots els símptomes de la ressaca ben potenciats, no me'n va faltar ni un.
El paracetamol va fer-hi tot el que va poder i després d'una bona dutxa vaig reunir les rampoines de la nevera en un plat de disseny, d'un mal gust terrible, que havia comprat la meva esposa, abans d'adquirir un bon parell de banyes simbòliques.
Encara quedaven objectes antiestètics rondant per la casa que esperaven ansiosament ser traslladats amb la resta de la col·lecció.

Eren les quatre de la tarda d'un dijous, tot just feia quinze dies de la setmana tràgica durant la qual em vaig quedar sense feina , sense la col·leccionista de insults a l'art en forma d'objectes i sense esperances de que la secretaria de moral qüestionable volgués tenir cap tipus de contacte amb mi, aquesta darrera pèrdua no em treia el son però em feia cagar-me encara més amb la espècie humana i les seves accions sempre tan altruistes i desinteressades, alguna cosa em deia que l'atracció de la noieta cap a mi no era pas per les meves gràcies divines, adjudicava aquesta a el possible morbo típic de la relació cap secretaria,estúpida influència de rols, però després de que el pitjor se'm enganxes com una paparra vaig apreciar la clarividència de la meva intuïció respecte a ella i les meves esperances de ser desitjat com a persona i no com a càrrec es van extingir per complet.

Assegut al sofà amb la mirada i les il·lusions perdudes un pensament tipus "sé que haig de fer quelcom però no recordo exactament el què?" va encendre's i apagar-se dins la meva testa durant la seqüència de pensaments derrotistes que estava processant, fins que una imatge vestida de smoking amb un paperet a la mà va fulminar la intermitència , em vaig alçar, sense poder evitar un somriure inapropiat per l'atmosfera tràgica que m'envoltava i vaig iniciar la lectura de "l'evangeli" de LA COMUNIDAD DE DIOS EN LA TIERRA DE LOS HOMBRES.

Em va sorprendre gratament que estigués traduït al català (tenint en compte la nacionalitat de la manada que va emergir del local ) cosa que em va motivar més a analitzar-ne la estructura.
Les fotografies ocupaven un setanta per cent del contingut i eren solsament de dos tipus, imatges bíbliques i membres de la comunitat.
La introducció exposava la missió i el tipus d'activitat que es realitzava, ajuda a les classes més desfavorides i als desgraciats amb problemes d'índole social, emocional, econòmica etc, així com una breu i probablement falsa història sobre la fundació, vigent des de mil nou-cents setanta a Equador amb l'arribada el mil nou-cents noranta a Espanya.
El fundador, un tal Miguel Cerezo evidentment tocat per la llum divina segons els membres de la COMUNITAT va inaugurar l'associació amb el propòsit d'ajudar els més necessitats a través de la paraula de Déu tergiversada a la seva manera.
Va haver-hi una gran afiliació per part de la població dels voltants i s'anà expandint per territoris cada cop menys propers a la seu inicial obrint noves delegacions a mida que augmentaven els "adeptes".
Vaig trobar a faltar entre mig de les línies una frase tipus "associació sense ànim lucratiu" tot i així rés no impedí que continués la lectura, vaig llegir un parell de testimonis de tragèdies que havien trobat la fi gràcies a l'ajuda de Déu a través de la COMUNITAT, i posteriorment vaig ubicar l'atenció a l'apartat de recaptació de nous membres, em convidaven a assistir a una reunió setmanal on podria tenir el gust ( per un moment vaig considera la possibilitat de que un error d'impremta s'hagués menjat les lletres dis) d'escoltar els testimonis dels meus germans (la sola idea de considerar aquella manada mal educada i boteruda dins la categoria de germans em produïa esgarrifances i un terrible desgast emocional).

Seria un bon moment per deixar entra a Déu dins la meva vida ara que l'amor n'havia sortit???
Permetre aquesta intromissió a través de la Comunitat seria la manera més encertada de fer-ho???
Evidenment sortia a un no per pregunta.
Em recargolava de riure jo sol al sofà imaginant-me a mi mateix resant oracions i pronunciant passatges de la Bíblia remenats per Miguel Cerezo y els seus compatriotes, dansant entremig de la manada el "Lloat sigueu oh Senyor Nostre" vestidet de blanc i fent testimoniatge de la meva vida davant dels membres de la comunitat.

Esfereïdor tot plegat!!!
Vaig decidir posar el tema COMUNITAT en mode "PAUSE" i distreure les meves neurones amb la programació televisiva digital.
****FI SEGONA PART*****