La "Campana"

ESTIU DE 2014

Endreço l'amari i trobo el top que em vaig posar per l'examen de conduir, el 11 de juny de 1979.

1979
A la visita de Setmana Santa acordem amb els de França que el següent estiu, aniré a passar-lo amb ells, aquest de moment a treballar a l'hotel de la tieta a la costa brava.
A finals d'estiu rebo el permís definitiu, però l'hem de retornar, s'han equivocat en el segon cognom.

Tot això em fa recordar les meves visites a la família francesa i el procés llarg i complex fins que vaig rebre el permís de conduir definitiu.
Quan hi soc, no parlo, com si fos muda, fins als 15 anys, moment en que començo a fer-ho com si fos, gairebé, un d'ells.
Els parents convencen la mare perquè em permeti relacionar-me amb normalitat amb els de la meva edat, a fer la vida que correspon. És un altre mon, un alliberament.

A finals de l'any 79 rebo per segona vegada el permís definitiu, aquesta vegada s'han equivocat amb el nom del poble, tornem a enviar-lo i a esperar.
A casa quan la situació sembla que comença a canviar, però és un miratge. Però com a mínim els dies de festa puc sortir amb les amigues tot i que els horaris dels àpats, europeus, marca'n el meu esbarjo.

1980
Poc després del meu aniversari, a finals de març rebo el permís, penso “un regal”, aquesta vegada s'han equivocat amb la lletra del DNI, tornem ‘hi.
Em fa por que no m'arribi el proper abans de l'estiu i que a mes estigui be, vull estar a França abans del 14 de juliol, l'argument de pes a casa es perfeccionar l'idioma i tot i que ja m'està be, per a mi l'important és passar-m'ho be, si cal “des-pendolar-me”, trobo que ja em toca.

Quan vaig començar a estudiar francès tenia 10 anys, era tancada en mi mateixa, a remolc de l'entorn i les circumstancies.
La família decideix per mi que he d'estudiar francès, perquè quan anem a visitar els cosins de la mare, a traves meu s'hi podran comunicar.

L'onze de juny, quan fa just un any que vaig aprovar, torno a rebre el permís, aquesta vegada s'han equivocat amb la data d'obtenció.
L'estiu a fer punyetes, no puc fer el previst, llavors la meva amiga em convida a anar al poble dels seus pares amb ella.
Allà coneixo un noi que m'agrada, i es d'un poble a prop del meu.
Comencem a sortir, com a vacances, i en acabar-se ell em diu que vindrà a veure´m al poble.
Li responc que no cal que han estat unes bones vacances i ja esta, no ha de quedar be amb mi.
Ell diu que no és això, que vol continuar, i passat l'estiu ve.

1981
Al gener següent parlem de casar-se, és una fugida endavant per tots dos, tot i així continuem.

El pare ens fa veure que si ens casem una data determinada podrem ajuntar la setmana santa amb els dies que li corresponen a la feina.

Encara tinc el permís provisional.
A partir d'aquí recordo que com a mínim va tornar a arribar un cop malament i no va ser el bo fins el juny, quan gaire-be feia dos anys.

Si no s'haguessin equivocat tantes vegades no m'hauria trobat amb ell, i no podria continuar un altre historia.