LA CAMISOLA VERMELLA

Un relat de: MariaM
Si no ho hagués endevinat en la joventut, la primera, avui podria aprendre que el vespre, cada vespre, conté més que cap altres moments del dia, meravelles i secrets, molt més si el vespre és de diumenge. Aquest matí he esmorzat amb la R., celebràvem el seu aniversari; encara ens fan il•lusió els aniversaris, com si fóssim adolescents, ves tu. Discutíem la data d’un esdeveniment que havíem viscut juntes; no ens hem posat d’acord i he quedat que, possiblement, ho podria esbrinar. Per si no us ho havia dit, fa anys que porto un diari, el meu diari, escric i encaixo.
El cas és que m’he passat una bona estona traginant capses i fullejant papers. En tinc uns quants a la falda.

Del meu diari.
13.03.
“Acabo de fer un petit descobriment. M’he trobat, m’he ensopegat, amb un cargol. Li hauran cantat allò de “cèrcol treu banya...” perquè, ben estirat, s’anava passejant per la vorera del carrer Cardenal Vives i Tutó. M’ha fet gràcia i, l’he agraïda questa gràcia: la de poder contemplar en plena ciutat el lliscar d’un cargol i el cel blau després de la pluja d’anit.”
I, més endavant, sí, he trobat el que buscava.
18.05.
“...no hi havia manera d’agafar el son. Estic trasbalsada, a les portes d’emprendre el que, per a mi, suposa una gran aventura. En X. m’ha convidat a Cadaqués, aquest cap de setmana; estic excitada i sento pessigolles a la panxa. Al llit, tanmateix, no hi feia res i m’he llevat per explicar-t’ho.
Em sentia tan il•lusionada, agosarada i fràgil, alhora, que aquesta tarda he anat de compres. Ja saps com m’agrada la roba interior, és una de les meves debilitats; en tinc un munt, però, m’ha semblat que l’ocasió s’ho valia i m’he comprat una camisola. He dubtat entre una de ras blanca i una de vermella. Endevina quina m’he firat. La vermella, es clar!. Amb aquesta perspectiva és d’allò més normal que no pugui dormir, oi?. Sento un rebombori dintre meu que és massa!. Em sento, també, privilegiada.
. . . . .
Ha estat com un somni. El cap de setmana se m’ha fet curt, extremadament curt; curt o escurçat.
Era matinet quan m’he ficat a l’autopista, volia prendre-m’ho amb calma, però, no ho aconseguia; la imaginació em traïa, em preguntava si arribaria a posar-me la camisola o, si més no, si la conservaria posada durant molta estona. Així d’apassionats eren els meus pensaments. Un cop he deixat l’autopista, la carretera fins el poble, amb abundor de corbes, no sé com l’he feta perquè estava com un flam, curulla a vessar de tantes emocions. M’han vingut al cap les paraules d’en Miquel Martí-Pol: Mare si fos mariner (...) iria a cercar l’amor per ports i cales llunyanes (...) Així de romàntica em sentia jo...
A l’apartament, situat a la porxada blanca, el lloc més emblemàtic de Cadaqués, s’hi accedeix per una porta petita, l’escala és estreta i he arribat al primer pis, just, quan s’obria la porta i en sortia un home amb vestit fosc i un maletí a la mà; no sé perquè m’ha recordat al metge de les pel•lícules en blanc i negre. No m’equivocava.
Certament, ho era, el metge, que s’ha fet a un costat per cedir-me el pas mentre em saludava i s’acomiadava d’en X., amb un : -recorda, repòs i precaució, s’encomana-.Enlloc de l’abraçada esperada he sentit com si una galleda d’aigua freda em caigués al damunt.
Darrere seu en X. amb pijama cordat fins el coll, groguenc i ullerós, iniciava un somriure que no ha prosperat.
De la resta, què te’n puc dir?. Si pogués em faria un tip de riure, però, encara no puc. A penes si he passat del rebedor, ell tenia calfreds i jo llàgrimes contingudes. Hem cordat, quin remei, ajornar la trobada màgica que jo havia somiat.
He refet en sentit contrari, l’itinerari d’anada i, això sí, mentalment he completat el poema: Mare, si fos mariner (...) el camí de retornar serà un petó que s’allarga.


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: