La camisa de baptista

I.
El Nen Jesús...encara no l'havien trobat.

Aquella devota de tota la vida -i d'unes quantes més- li havia regalat. Feia dècades. A una altra devota de tota la vida. La primera, soltera eterna. La segona, casada.

La devota Miracle que feia dècades que criava malves.
El record d'aquella dona menuda i robusta, com un cigró guarnit, vestida ben negra, amb mantellina al cap. L'anar i tornar de missa cada dia, anys i panys.

La Polifema també era morta. Si una va ser als seixanta, l'altra va ser als setanta, acomiadant un amant anomenat Alzheimer. L'Apolònia en tenia vuitanta i mantenia el cervell despert, gens erm.

II.

Els descendents fills d'un fill el contacte amb el qual havia finat com un contracte feia qui-sap-lo anaven per feina traguent objectes de la casa que vendrien al millor preu possible dins una crisi inacabable. Si alguna cosa la veien inaprofitable, se'n desempallegaven sense miraments.No es quedarien res, vivien un minimalisme superflu. Anaven amuntegant caixes amb pertinences per a futurs nous oblits.
L'embalarien amb protecció, delicat com era?

III.
La pressa per desfer-se de la vivenda, buidar-la i arranjar-la. La fertilitat en la buidor d'emocions prosperant perquè sí. L'afectació sota zero.

L'Apolònia tafanejava la profanació legal. Plorava per dins i per fora. On eren, respecte i amor?
L'Apolònia desprenent fortor d'un excés de colònia per a criatures per esvair la flaire de suada amb la xafogor que, si calia parlar, li feia arrossegar la veu. Ho féu per exclamar:
-Males bèsties!
Els va arribar? La vibració sí, no pas el so. Es giraren, uns segons, inquiets. I prosseguir.
L'Apolònia amb el bastó i una tremolor cíclica, sota el balcó corcat amb testos de terrissa desfent-se i geranis amb la mosca blanca. A l'entradeta del petit bloc de pisos fets a la babalà, inspirant pols que l'escombra no havia volgut fer seguir.Va agafar el ventall d'una butxaca de la bata amb estampat de roses badades i bocabadades. Fer córrer l'aire, fer fugir la pena.
El vehicle del centre de dia va aturar-se a recollir-la. Com ho odiava!
"Deixeu-me amb mi!"
Cap a dins. Al vespre podria estar sola novament, amb la condició de tenir el mòbil alerta i els veïns dels dos pisos avisats per avisar a família tercera o quarta amb responsabilitat pràctica i amb somriure teatralitzat.

L'immoble seria enderrocat aviat. La casa del davant tindria vistes a una línia blava enllà, el mar. Un polsim de serenor per a qui el comprés.

L'Apolònia remugà sent traslladada mentre el conductor i l'assistent xiulaven una cançó rapero-popular.

IV.
No s'havia atrevit a tocar el timbre i demanar-los la figura sagrada. Aquella gent voldria diners. Diners.
Es marejà en el curt trajecte. La realitat es distorsionà agradablement: el Nen Jesús, gatejant, se li apropava i escalava fins a instal·lar-se-li a la falda. La mirada inefable l'elevava.

-Els ho has de contar perquè et permetin tenir-me, ens hem de retrobar.

Aquell cop no tossia, l'infant.

V.
L'endemà gosà creuar el carrer i picar a la porta entreoberta amb el bastó, que era de melis tímid. Un toc-toc-toc inapreciable.
-Ah, Maria! -va afegir l'Apolònia.
Una dona en la trentena, amb el rostre mig tibat i vestida a l'anglesa seriosa manera va atendre-la i, sí, va escoltar-se-la, si era poca estona. Per aquell motiu no la va fer seure. Els dos homes vindrien més tard. La dona es posà a fumar amb un estil inelegant.

-El germà mort se'ls estimava i en va tenir cura. El teu pare era el germà que va marxar i no va tornar i, mira, ara us trobeu amb aquesta fortuna patrimonial. El teu avi Amadeu va ser qui va morir primer i a la casa.

La dona rossa mal tenyida i prima sense ser forta mig sabia qui eren aquells parents que mai havia conegut.

-La Miracles, la teva àvia, va durar poc més.
L'oncle solter solitari va ser el darrer ocupant i no va resistir massa. La casa li va acabar de devorar la vida reiterada, com de monjo castigat i acceptatiu. L'herència va ser íntegra pel seu germà, el teu pare. I en ser mort, per a vosaltres. No m'erro, oi? Sou uns estranys, com ell, que es desentengué del vincle.

La fumadora va pensar que l'anciana havia llegit psicologia. Amb tot, va fer cara de descontenta. Jutjava el seu pare?

L'Apolònia ho captà.

-Jo tan sols vull que em doneu el Nen Jesús. Mira, et puc oferir, a canvi, aquest rosari i les arracades de marquesina, què et sembla?

Les bosses sota els ulls de l'Apolònia, com un pòsit de tristor estancada, van fer decidir l'altra. No va caldre res més. Li va entregar, brut i sense el jaç, en una bossa de supermercat de baix standing.

VI.
El va netejar amb un drap de cotó humitejat amb sabó i llàgrimes. S'hi està molt.
Li faltaven uns quants dits dels peus i de les mans.
Tenia osques als rínxols i en una galta.
Venia de la guerra de l'oblit.
La panxolina no l'havia perduda, però, tot i un menjar estèril d'oracions de ningú.
El col·locà sobre el llit que cobria una vànova feta de ganxet del temps en què no li feien mal les articulacions. Amb moviments dificultosos s'hi estirà al costat i l'abraçà. Estaven cara a cara.
-La Miracles et va escollir per a la Polifema, saps? Sí, vaig sentir gelos. Per què a mi no? Perquè en Gregori m'havia preferit a mi i ella havia quedat per a vestir sants.
Un silenci no respongué a res més que a la calma del silenci del silenci.
-Amigues de petites i després aquell tracte. No et ve tos aquí? Et sentia, sempre. Sempre, et sentia. L'Amadeu te la va causar.
La figura hagués volgut fer-li comprendre que 'culpa' era un concepte inútil i esborrable.
-Va ser un regal d'amiga a amiga.
La Polifema havia contat a l'Apolònia que la Miracles havia fet que li ensenyessis tots els infants divins de la botiga d'icones religioses de la capitat de comarca.
Cap la trobava prou adorable, expressiva, creïble.
-Fins que et varen treure a tu. Se n'enamorà. Vas ser el present de casament de la Polifema i l'Amadeu. La Miracles et va fer batejar abans d'entregar-te. L'Amadeu va arrufar el nas:
-Els Nens Jesús han d'anar despullats!
-Et tragué la fina camisa de baptista brodadeta amb fil daurat als punys i al coll. Et va posar ell -la Miracles no opinava- dalt la calaixera del rebedor que rebia corrent d'aire encara que no en fes. T'hi va posar sent gèlid hivern, a més.
No, no tossia.
-Tants anys sentint-te! Ells també, és clar. T'havies refredat de forma perenne. No podien pas creure una certesa que pogués semblar bajanada si es comentava. No se'ls va ocórrer, tampoc, com solventar-ho.La parella i després els dos nois que tingueren et van sentir nit rere nit. El fill que va tocar el dos va haver de desatrofiar l'oïda del teu continu estossec, l'excusa. Perquè t'havia sentit tant tant tant que no podia ser res que el destorbés. A més, el roncar sovintejaire del progenitor colgava força el teu no parar. Amb mi no tossiràs més. Fi de la gola irritada, pobret.
Passà una mà per sota el coixí alt coronat amb un drap per a les babaies. La tenia allà guardada.
-La camisa de baptista. La vaig recuperar de les escombraries. La vaig deixar impol·luta, com tu, ninet.
Li va posar amb incongruent destresa.
Enganxà, tot seguit, el front d'ella amb el d'ell. Un somrís.

VII.
L'Apolònia morí d'un atac de tos ni de gos ni de pessigolles. Una tos conciliadora.