La calaixera

...De fet, tenia temps. Tot el temps i més. Obriria les aixetes de l'aigua calenta i nu lliscaria a la transparència líquida de la banyera. Amb parsimònies lentíssimes, acabaria l'última cigarreta, llençaria a terra el paquet buit, sortiria de l'aigua una vegada tèrbola i xop i envoltat per una gran tovallola vermella, es muntaria dins d'unes sabatilles marronoses , dues talles més grans que els seus peus. Les seves passes, curtíssimes, el varen portar a una de les sales de la casa. Obrí el llum elèctric i es dirigí a una barra de bar feta de marbre rosat, del rosa de les galtes de les nenes excitades i pudoroses, que destacava en un dels racons. Elegí d'entre les ampolles i escollí una de les noves per encetar. Omplí un got que de dos xarrups, tornà a quedar buit. Rebuscà entre els calaixos dels mobles, d'aquells mobles antics i plens d'una olor especial....l'olor de la mort va pensar i obri una capseta farcida de tabac ros. La viva mirada de l,home es plantà davant del rellotge de paret que ompli amb el seu so tota la cambra.... sonoritat repetida.... i forta....quarts....hores... per un moment es pensà que d,alguna manera s,havia traslladat a una altra època o lloc... a les dotze silenci..Es posà als llavis humits una nova cigarreta encesa, mentre es deixava caure relaxadament sobra un sofà de color indeterminat. ... ... Ara de fet, tenia temps.... al cap una pregunta , quantes vegades havia intentat deixar de fumar? , els parxes de nicotina, els mentolats que t,ofegaven la gola... fins i tot aquella regressió en mans d,aquell metge il·luminat.... en fi...
...A les deu, d,aquell vespre, arribarien del viatge a Londres. Tota la família, havien passat el cap de setmana , a la ciutat anglesa del rellotge; la qual cosa el permetia tenir tot el temps i més...
Ompli el got novament i els efluvis de l,olor a fusta se li varen arrapar a la gola. S'encaminà amb el got de vidre tallat, recorrent els llargs passadissos. Obrint llums i portes i mirant fixament els objectes de decoració que sortien al seus pas. Per fi, davant d'una gran porta tancada de colors similars al marró, l'última glopada de guisqui li baixà gola avall...Entrà dins la cambra; obrí també aquesta llum. Suaument , deixà el got damunt de l'escriptori. Als seus voltants una àmplia biblioteca neta i ordenada omplia les parets.. Havia arribat el moment, retiraria el gran quadre ple de gent bevent d'un vi fosc i ballant en silenci. La caixa, quadrada i grisa apareixia com despullada en totes les seves dimensions. Suaument la llengua dels seus dits varen resbalar per damunt , acaronant-la amb sensibilitat, amb amor luxuriós....el plaer li pujava fins la boca de l'estómac...estava tan prop. Per un especialista com ell seria qüestió de pocs minuts obrir-la i deixar-la buida interiorment de tots aquells elements més necessaris per una vida plena de luxes. S'imaginà els rostres de tota la família, quan al tornar i sense adonar-se'n ( al principi, tot seria com un dia més). El senyor s'encaminaria a la seva biblioteca i descobriria la falta, crits, nervis, algun histerisme per part de la senyora... I ELL ja estaria una vegada vestit i dintre del seu cotxe negre, camí de Portugal. A viure.... ho tenia tot controlat, una vegada oberta la caixa fort es prepararia el sopar... i alguns entrepans pel camí llarg , que s'obria als seus fets després de l'acció. De sobte , la foscor omplí la cambra i els seus pensaments. Amb calma, a les palpentes, estirà la mà en busca de l'interruptor. Aquesta ensopegà amb alguna cosa de fusta, un moble pensà ( havia calculat malament la distància). Avança dues passes més i el seu nas colpejà contra quelcom...Es girà cap a l'esquerra, quan el seu cos , perdent l'equilibri ensopegant amb un cadira, es desplomà tot lo llarg que donava sobre una catifa arrugada. Semblava veritablement com si la cambra fos més petita. En aixecar-se el seu cap rebé un cop fort amb algun obstacle dur que l'impedia l'acció. Senti remors que s'arrossegaven amb tot el pes per terra. La foscor, els sorolls, el cap adolorit.. Tot barrejat, li produí angoixa i calfreds. Aquells monocords sorolls eren més pròxims. Palpà a les fosques per arreu, i es trobà envoltat de mobles de totes les mides i gruixos, es llevà de nou, acuradament i en aquesta penombra intentà trobar l'espai suficient per sortir de la cambra. Quelcom , li trepitjà la mà, adolorit se'n adona del que l'envolta.... era ficció? Un malson? ( estava arraconat, empenyent amb totes les seves forces , sense resultats, i maleint el dia que se li acudí el robatori d'aquella casa).... Els remors eren ara més pròxims. A cau d'orella. De sobte , un dolor immens li pujà per les cames, intens, agut...sense fi. Xisclà, com mai havia xisclat, de por, d,angoixa, de dolor. Se sentí volant amb una sacsada, a l'aire, e introduït amb desesperació a un espai encara més reduït. Palpant amb vehemència el que se li tancava, una calaixera grandiosa se li apareixia com el seu botxí. Els calaixos del mobles després d'una acció mastegadora , es varen tancar per sempre ( mal dia per deixar de fumar... vara pensar ) donant tot el temps i més a l'home.