Cercador
La bruixa que prenia banys de lluna
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Quan plenejava l'astre satèl·lit, aquella dona esdevenia feliç. S'estirava al terra fred del balcó de totes les estacions, amb les baranes pelades de color pelacanyes, i amb cada cèl·lula anhelant el contacte de les rajoles deixava, deixava que el cos nu -cada cop més esquitxat de taques de l'edat i pigues vermelles que no es podia permetre fer extirpar per, total, quedar-ne cicatriuetes- gaudís d'aquella escalfor inusitada en forma de llum de somni guaridor.
La bruixa somreia, aleshores, amb els ulls oberts. Contemplava la lluna directa als cràters que engrandia amb la imaginació i que suposaven tubs d'escapament de fums nocius que ella tenia i que traslladava al cos celest amb qui s'identificava.
Espessos arbres d'origen salvatge i crescuts sense cap impediment perquè perdessin aquesta important qualitat evitaven que fos vista pel veïnam. Patia poc, no eren hores. O bé dormien per l'endemà llevar-se i dutxar-se i vestir-se i esmorzar i agafar el cotxe i anar a complir per tenir uns ingressos i au cada dia cada dia cada dia -qui tenia 'la sort' de poder- i ella això no ho comprenia o bé estaven aferrats a l'atracció televisiva, que entreté i substitueix massa sovint el temps de SER i ella encara ho entenia menys.
Vivia la vida esperant l'arrodoniment lunar. Vivia per aquelles nits màgiques.
Sabia que a còpia de nodrir-se d'aquells rajos, a còpia de banys de lluna, es tornaria un espectre. I ja li tocava. Per edat i per cansament i, sobretot -i ara estic contant un secret-: quan una bruixa d'aquesta mena desapareix dels mapes...en d'altre móns d'altres galàxies, al cel, apareix una lluna nova plenament eufòrica pel canvi d'estat i d'acció. I no se n'està de fer l'ullet al gatam i de permetre que les escombres avorrides de netejar volin i pugin a fer-li pessigolles.
La bruixa somreia, aleshores, amb els ulls oberts. Contemplava la lluna directa als cràters que engrandia amb la imaginació i que suposaven tubs d'escapament de fums nocius que ella tenia i que traslladava al cos celest amb qui s'identificava.
Espessos arbres d'origen salvatge i crescuts sense cap impediment perquè perdessin aquesta important qualitat evitaven que fos vista pel veïnam. Patia poc, no eren hores. O bé dormien per l'endemà llevar-se i dutxar-se i vestir-se i esmorzar i agafar el cotxe i anar a complir per tenir uns ingressos i au cada dia cada dia cada dia -qui tenia 'la sort' de poder- i ella això no ho comprenia o bé estaven aferrats a l'atracció televisiva, que entreté i substitueix massa sovint el temps de SER i ella encara ho entenia menys.
Vivia la vida esperant l'arrodoniment lunar. Vivia per aquelles nits màgiques.
Sabia que a còpia de nodrir-se d'aquells rajos, a còpia de banys de lluna, es tornaria un espectre. I ja li tocava. Per edat i per cansament i, sobretot -i ara estic contant un secret-: quan una bruixa d'aquesta mena desapareix dels mapes...en d'altre móns d'altres galàxies, al cel, apareix una lluna nova plenament eufòrica pel canvi d'estat i d'acció. I no se n'està de fer l'ullet al gatam i de permetre que les escombres avorrides de netejar volin i pugin a fer-li pessigolles.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
436569 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com