La bata butà

-Porto una desintoxicació d'internet força profunda...crec que ja no tinc mono. No moro de mono.

Li ho digué via telefònica, l'home que havia patit un accident de cotxe. Sense més mots, així, telegràmicament. Després tornà a l'estat despervertidor, desaddictiu, despertorbardor que veia que el provava. Si no s'enganxava al vici...era més feliç. Fins i tot era més alt, per més que la gepa insistís en voler ser...no, fora mirar pantalletes, fora delir-s'hi, fora defallar-hi malversant temps. Fora gepa i també havia de treure's la panxa massa inflada un pèl grotesca, que al·legava ser deguda a digestions lentes.

-Cuida't. Patia no tenint notícies teves.T'aniré trucant- s'acomiadà ella, preocupada, però alleujada que pogués valdre's.

Ell va tornar del poble -allà s'havia connectat- a la seva casa petita, amb feixuguesa. La pujada matava. I la calor, rematava. Anava, encara, amb la roba tacada que, en ser fosca, no escandalitzava amb la sang seca, que més que traspuar tuf de ferro, ho feia d'aroma de lliris tropicals. La patacada li havia comportat cinc punts al cap i la clavícula esquerra trencada. Un taxi de l'asseguradora, faria la setmana, l'havia dut al seu domicili. Patia pels ocells, dues parelletes, que treia de la gàbia sovint, finestres tancades, suant la cansalada, però havien de volar en aquella mena de mínima llibertat a diari. Els estimava.

-Piuic, piuic, piuic!- els imitava, content- Sou la meva família.

S'atreví a canviar-se de muda, maldestrament, invertint-hi una bona estona. El jersei li havien tallat per posar-li una mena d'embenat aparatós protector de l'os fracturat. Va baixar al garatge a veure què trobava que no costés de posar i que fos fresc. Totalment nu, va obrir-se pas entre vegetació poc arranjada que se li va fer escabrosa de travessar, que el va esgarrinxar i quasi alguna abella el pica -però no, sabien que les respectava, per a elles ell era l'humà-mel, un tros de pa. Assolí el garatge on la llum de mitja tarda passada de juliol esdevenia màgica i amable. L'espai, el buit del vehicle apart, l'ocupava una amalgama de coses tan variades que per això l'anomenava més aviat traster. Quadres d'unes quantes de les seves èpoques, instruments musicals, material de la fusteria que havia regentat abans d'enriquir-se amb la loteria que...el va empobrir. Tot un seguit d'oportunistes s'hi van apropar per xuclar diner en format restaurants, regals, viatges...Marxaven, quan ell les volia més íntimes, més casolanes, menys sexuals.

Es mirà un bagul d'una fusta que el corc no havia pogut perforar potser amb la pàtina de tanta pols acumulada. Podria obrir-lo, d'aquella manera? S'excusava per no fer-ho, pel que hi trobés? Ell era fort i tossut, no havia de plànyer's. Amb el braç bo va aconseguir-ho, suportant les fiblades de la part del cos que demanava repòs. Remenà entre tot ple de peces de roba a les qual l'arna tampoc havia pogut fer res. Un raig de llum s'intensificà i es centrà en una d'elles.

-De l'àvia Òlia! La bata llarga color butà portada d'Orient! De Bhutan. L'àvia que em parlava de l'Himalaya...àvia, jo en deia Himalàvia o Iaialaya!

Un raig d'energia amorosa li pujà als ulls des del baix ventre.

Sospirà. Somrigué fent cara de gripau avesat a les inclemències de l'existència. Fins i tot saltà...d'alegria. La part del cos afectada pel xoc, responant als sutracs amb punxades, li va provocar una ganyota de dolor que va suavitzar de seguida.

-Me la posaré.

Li quedà pengim-penjam la part del braç afectat, però s'hi sentia gust, amb llibertat de moviments. La ferum de guardat no li era repel·lent...més aviat li revifava la nostàlgia.

-Iaia...et quedava tan bé! La teva figura i aquesta bata: ho tinc gravat al cor. I com et vas enfadar quan te la vaig pispar per fer de rei ros en una cavalcada! Sí, te la vaig foradar fumant, després, col·locadíssim, rient i bevent amb la colla! T'hi vas cusir uns retalls a sobre per dissimular-ho...a veure...Sí: aquí. Aquest retall de roba de vellut taronja pujat, però no pas com l'original. Vas voler brodar el vellut, però no. Jo volia que em parlessis d'aquella serralada, Himalàvia. Hi aniré a buscar una bata nova per a tu i per a mi.

El tacte de la bata butà era com passar la mà per un rierol d'aigües nítides i alegres.
Feia plecs implanxables, guardaven records.

Se la deixà posada dies i dies, fins la visita a l'hospital i la radiografia. Li va caldre abillar-se amb una indumentària que no cridés l'atenció i costós que li va ser, encara, de posar-se-la.

No obstant...per dins...la portava, la bata butà. No se la treuria mai més. Del creure que s`hi floriria, sol amb si mateix al petit habitacle, havia passat a florir.


Sol, acabada de fer la baixada, trontollant, ensumava l'aire empestat de la canícula a la parada del bus que el duria a ciutat i a la clínica...

-Hola.

-Vas...blava, tota tu. I quin blau!

Ella inspirà, commoguda. L'abraçà amb compte. Es van mirar...la bata butà acollia aquell blau que sempre havia anhelat.

A la casa que els esperava més tard les abelles brunzien, aqueferades i agraïdes. Els ocells cantaven...piuic, piuic, piuic!