L´astrònom

L´astrònom, ell, sempre absort,
El tub enfoca de tort.
Llunàtic, té la manía
De mirar el cel en ple día.


"Oh quins planetes albiro,
mons nous pels que jo sospiro.
Galàxies!. Quina munió
Dels quals jo no tinc noció.
Escorpi!. Estrelles brunes
A la sorra i a les dunes.
L´Acadèmia de Ciència
M´asseurà a la presidència".

Ell enraona tot sol
Com, de nit, ho fa el mussol.
Però el sent la criada
Que li crida enfurismada:
"Vós esteu tocat de l´ala;
Ës la platja de l´ESCALA,
I confoneu les banyistes
Amb estels a les envistes.
Vós amb la llarga ullera
Els veieu`l´avant'...`l´arrière'.
Viviu, home de ciència,
A la lluna de Valencia"
L´astrònom diu d´arrancada:
-Demà em caso amb tu, criada.

El sacerdot, a l´altar,
A l´astrònom preguntà:
-Vols la LLUNA per esposa?
-No, mossèn, jo vull la Rosa!

Tots els homes maniàtics
Miren el món amb prismàtics.
I tot ho veuen molt lluny,
Tenint-ho a un cop de puny.
Quan un té allò que volía,
S´a acabat l´astronomia

Mn. Pere Campàs i Bonay