Justícia divina

Quan no hi havia carbó en quantitat suficient per a la farga, Josep Ros, el ferrer del carrer Sorolla, el barrejava amb llenya seca de taronger. Encenia el primer foc amb el brancam i, quan ja s'havia format una bona estesa de brases, escampava un llit de carbó. Així aguantava les existències fins que tornava a passar Clavell, l'únic carboner de Bonretorn i de la contornada, amb el carro ennegrit arrossegat pel Boc i la Leocadieta, dues enormes haques de tir. De tant en tant, el carboner aprofitava la visita per a ferrar-les. Aleshores, quan cobrava la tramesa de carbó, descomptava vuit pessetes del preu, una per cada pota ferrada. A Barbareta l'encisaven aquells dos animals gegantins, sobretot quan trascamaven cap arrere per tal d'acostar el carro a la carbonera perquè Clavell i el seu iaio la rebliren de bell nou amb l'ajut de sengles pales, i de vegades les obsequiava amb remolatxa o safanòries.

Barbareta s'havia criat amb Josep Ros d'ençà que un trimotor dels nacionals passara un matí per damunt de la casa de la filla i del gendre i destrossara tot el pany de cases de la Vieta. Cap dels dos, ni cap altre veí del carrer que restara a casa en aquell moment, va sobreviure al bombardeig, i si Barbareta es va salvar va ser perquè mitja hora abans se l'havia enduta la mare dida per a alletar-la. D'una revolada havien passat ja dotze anys d'allò. De tant en tant, la xiqueta escoltava el iaio, a qui s'havia avesat a anomenar pare, maleir els feixistes amb veu molt baixa entre cop i cop de mall al ferro roent d'aixades i corbelles, i dir alguna cosa així com que tard o d'hora la justícia divina els passaria els comptes.

El carrer Sorolla era just als afores del poble. La porta de darrere de la ferreria s'acarava al terme, que en aquella part era una foia abancalada i de secà, contràriament a la resta de camp, que era de regadiu, horta i tarongerars. Tres bancals avall s'aixecava el mas on vivien, comunicat amb la ferreria per un camí de terra dividit al bell mig per una franja d'espígol i herba feréstec.

Aquell matí de divendres, Josep Ros havia hagut de marxar d'hora a una masada veïna per tal de reparar unes tanques metàl·liques. Barbareta feinejava al safareig del pati, tot remullant amb blavet la roba blanca. Després va encendre el foguer de serradura i, amb l'olla al foc, es va adreçar a la ferreria amb la intenció d'encendre també la farga amb fusta per quan el iaio tornara. Just quan arrossegava mitja soca cap a la porta de darrere de la ferreria, es va adonar que Clavell el carboner, per una sendera adjacent al mas, s'acostava amb el carro i les haques.

- Bon dia tingues, Barbareta.

- L'avi no hi és.

- Llàstima! Ja que passava per ací, volia que fera un cop d'ull a les ferradures i desar el carbó a la carbonera. Vols que t'ajude? - I en això que ja baixava del pescant del carro per a agafar-li la mitja soca.

Barbareta el va deixar fer, tot mirant embadalida el Boc i la Leocadieta. De sobte, de ventre del Boc va emergir una protuberància obscura que anava allargassant-se fins gairebé tocar terra. El carboner va fer un somriure tort.

- Ja saps el que és això, Barbareta? Que vols que t'ho explique? T'has fet molt fadrina, tu... Qualsevol dia t'eixirà un noviet i voldrà fer com el Boc...

Barbareta no va contestar-li i va apressar el pas cap a la ferreria.

Quan Josep Ros va tornar al mas era ja l'hora de dinar. A taula hi havia uns talls de pernil, una molla d'abadejo, mitja fogassa de pa, dues tomates de penjar amanides amb un raig d'oli i el barral de vi. Feia olor de menjar cremat. Va trobar la Barbareta al safareig, amb les galtes enrojolades, rentant rabiosament amb sabó de sosa una roba menuda, maleint entre dents i dient alguna cosa de la justícia divina. Va deduir que se li havia socarrat el menjar i, sense dir res, va seure a taula i va començar a dinar.

L'endemà a mitjan matí va arribar Clavell el carboner per tal de ferrar les dues haques i desar el carbó a la carbonera Un cop descarregada la mercaderia van deslligar les haques i les van desferrar. Mentre el ferrer escalfava les ferradures a la farga, Clavell rebaixava la peülla de la pota esquerra de darrere del Boc, assegut en un tamboret.

Barbareta va passar pel costat del carboner sense dir ni piu. Clavell va esbossar el somriure tort del dia d'abans mentre fitava de reüll la xiqueta, que obsequiava l'haca amb una garbeta de remolatxa. De sobte, l'animal va esbufegar amb força , i tot reguitnant violentament amb les potes de darrere, va llençar dos cops de guitza el carboner, que va caure llarg estés metre i mig enllà amb l'estèrnum enfonsat.

L'astorat ferrer va llençar les tenalles i el martell i es va precipitar sobre el carboner, que agonitzava a terra entre ofecs i ranera.

- Déu meu! Què li has donat a l'haca, filla meua?

Barbareta va mirar el iaio de fit a fit:

- Una garbeta de remolatxa, pare. I un parell de vitets. De vegades, cal ajudar la justícia divina.