Jo sóc l'ínfim, l'home

Un relat de: deòmises

Jo sóc l'ínfim, l'home,
I beso la terra
Mentre desconec la vida;
Neix, i en ella s'hi amaga.

Canto les hores i el pol·len,
La natura mineral del món
En la farga del seu ventre.
Canto la llum, els núvols, el plàncton,
Les despulles de l'escuma,
I perdo l'orgull lligat a l'home.

Desperto amb la voracitat del nounat
I els seus ulls encuriosits m'atrapen
Per conèixer de nou el conegut
En la meva ceguesa.
Ple d'ignorància, desperto
Enamorat del que m'envolta
(Qui sap l'edat de l'aigua,
Els ímits inabastables de l'horitzó?).

Cap a on em porten les passes
De la nit infinita, la seva bellesa antiga?
Fins quan seré pelegrí
Dels somnis en la llunyania del temps?
Res no m'encisa tant com la Natura
I la Mar omnipresent.

Són alts els cossos de les estrelles
I moro per arribar-hi.
Corre l'argent de la lluna
Pels meus ulls i em servirà
Per pagar les restes del silenci,
La humitat del salobre, l'enyorança, la lletania.

Ningú no ha de trobar-me en el repòs
De la sorra, en les fulles dels arbres
O en el cant dels ocells,
Perquè sóc efímer, ínfim, desconegut, fútil.
Ningú, perquè l'ombra m'ha dut en el seu
Ventre i he nascut de les cendres
De món, refusat per la vida, repudiat per la mort.

Tones d'aire, romeu de les altures,
Ploren i pesen en el meu pit,
M'afeixuguen el viure, s'entortolliguen
Als meus peus i alenteixen les meves cames
Fent més dur el camí de l'existència.
Però sóc el llim i l'argila, el llot i el fang,
L'agonia, la desesperança i una inerme
Gota de l'ànima marina
Per salvar els obstacles i els contratemps.

Jo sóc l'efímer, l'home,
I del meu bes terrenal
En sorgeixen el record i la memòria:
En les roques, l'essència de les hores,
Dels cossos absents dels qui les han trepitjades

(El món és fèrtil com el cos de la mare
Que cadascú duu en la carn, com la llet
Que resta en els llavis, sorgida
Dels seus pits tendres i materns).

El cor bombeja la sang cap a les artèries,
Cap a les venes i s'omplen d'escalfor,
D'escates, de sal, de terra, de llum,
De rius, de boscos, d'oxigen:
Bec la joia de sentir-me viu
Dels llavis del pas dels dies.

Les estrelles parpallegen dins l'entusiasme
De les arrels, de la saba, de l'escorça.
Les branques dels meus braços
Estimen el vent i la boira,
Les llàgrimes verdes dels camins,
L'herba, les roques,
Els marges aixecats per la força dels camps.

Creix la pinassa i l'obscuritat
Plena de bellesa, la remor de l'espectacle
Vital:
El cicle de l'aigua mai no es tanca;
El ferro s'alça en el silenci cap al cel.
Torna la rosada prenyada d'humitat,
Del plor alegre de la ginesta.

Em sento viu
I ho celebro amb el brindis de la descendència:
Són eterns els metalls, els minerals
Nascuts de les entranyes de la Terra.
Dins seu bateguen,
Com l'encanteri del misteri,
Amb l'etèria veu de les onades.

Tot s'acosta als ulls del ventre original,
I em sento petit, vulnerable, ínfim.

Sento sorgir al màxim les ganes de descobrir
Els enigmes de l'inconegut;
De mi s'apodera el demà de les ales
(Canto al món la cançó de les estones,
La llibertat de les illes).

Els pous frescos de l'aigua de l'alba
Flueixen en el meu interior
Apagant la set curiosa
Que encén la flama més intensa.

Tot m'envolta, ple de claror,
I em desperta del somni.
En la desvetlla, trobo la pura bellesa,
El miracle del germen del blat.

Moc l'ànima al ritme de la brisa,
L'allibero en la dansa del seu encís.
Es construeixen els murs de les muntanyes
Entre camins angostos, de resina,
Carregats de moviment, d'èxtasi.
La magnificència nocturna s'obre davant dels ulls,
Infinitud de l'apoteosi de la sorra,
I, al seu costat, la meva vida
Breu, imprecisa, acabable.

La pols mil·lenària de la maragda
Emplena l'enclusa de la pedra i del coure,
On s'hi forja l'inici del món,
De l'escuma, de la mar.

Reconec que jo sóc l'ínfim, l'home,
I en el pa de la terra
Retrobo la joia i el fruit de la lluita diària.
M'inunda la mar; inunda cada racó
Del meu cos mortal, l'impregna i el pigmenta
Amb les algues i el corall,
Amb la sal i l'onada per lligar-lo
Més a l'oneig i a la marea,
Al seu esperit nascut en l'horitzó.

Canto la magnitud, i bracejo
Per empresonar-me entre els seus braços,
Sentint-me lliure esclau, cantant els meus
Versos d'argila humana, quotidians.
Amasso la farina, li dono forma i la fornejo
Per treure'n aquest pa terrestre
Que mastego amb avidesa perquè és la vida
I els sofriments, el senyal d'existir.

Canto la carn de l'home i de la dona,
Amb humilitat, amb versos de fusta
Nascuts dels arbres dels boscos dels meus voltants.
Som similars, som germans i germanes,
Fills del mateix úter, alletats pels mateixos
Pits abundants.

Canto, malgrat l'afonia,
La bellesa del món antiga, sense edat,
I enyoro la vellesa del xiprer, de l'olivera,
De la vinya,
La pau dels esculls, de la gavina, de la brisa
-Retalls escampats per la meva infantesa-.

Sona l'aigua, plora la sorra
I sagna l'horitzó emmetzinat per la posta:
Deixaré el meu batec al seu bressol
Per a que el meu cor vagi
A reposar-hi per sempre
(Batega el meu pit perquè oneja l'aigua).

De nou recupero les paraules ancestrals dels rius,
La rialla blanca de la cascada
I en faig versos atemporals,
Carregats de melodia, carregats de Natura.
Els modelo i em retornen la veu dels segles,
Niada en la meva boca.

Sóc l'ínfim, l'home,
I duc escrites en l'ànima les paraules
De la desgràcia de l'exisència de la humanitat,
L'epidemia capaç d'acabar amb tota
La bellesa que m'envolta,
Amb tot el que ha costat tants anys, tants
Segles en construir-se. Sóc l'infim, l'home.

Comentaris

  • Déu meu, Lluís[Ofensiu]
    gypsy | 12-07-2010

    això sobrepassa els límits de la bellesa, allà on es confon amb el plor.

  • et prometo[Ofensiu]
    Galzeran (homefosc) | 12-07-2010

    que m'ha costat un xic llegir-lo sencer, però s'ha deixat fer, el poema, i l'he acabat amb el mateix ritme que l'he començat, i t'he redescobert, Lluís.
    Segurament ja l'havia llegit, però avui, que l'he vist als destacats, m'ha arribat dins. Crec que jo puc entendre aquesta etapa teva de creació, i et diria que m'agrada més que no altres, a les que em costa assolir el nivell demandat. Aquest poema és llarg, i demana concentració, no sempre la pots tenir, i sembla que avui ho tenia tot a punt, concentració i desig de llegir, i el fil que m'ha fet entrar en els seus versos, els seus missatges.
    Serà el 49 dels meus relats preferits.

    Bona sera Luigi!

    Ferran

  • No tan ínfim[Ofensiu]
    Dolça Parvati | 08-11-2009

    Hola, Lluís. He vist el títol del teu poema a la secció "L'editora destaca" i m'han vingut ganes de rellegir-lo i de rellegir altres poemes teus. Estic passant poc per RC i enyore tenir més temps de visitar la teua pàgina, la de franz, les de tants companys i companyes de RC amb qui estic en deute per haver compartit amb mi la passió per la poesia, per haver-me encomanat noves passions amb les vostres ments inquietes i despertes.

    Aquest poema teu on et fons amb la mateixa terra el recorde bé, o millor dit, recorde les sensacions que vaig percebre en resseguir els versos.

    Et deixe uns altres versos que et sonaran de quan érem dos supervivents agafats a un taula bastida de poemes.

    "Hem hagut de treure'ns la pell, la disfressa i el somriure
    i acarar-nos lliures de pols i d'entrebancs al silenci i la paraula.
    Hem hagut d'estavellar-nos per volar més alt encara,
    Estratosfèriques voliaines, ales d'acer... No tan ínfims, si més no".

    Una abraçada, amic meu.




  • Walt Whitman[Ofensiu]
    Salgado | 02-12-2007 | Valoració: 10

    com diu gypsy. Havia llegit el deomises de la passió, però el del pensament de la humanitat encara no l'havia descobert.

    Hi ha passatges que podrien tenir un lloc en l'èpica whitmaniana. M'has sorprès

    Xavier

  • gypsy | 28-10-2007 | Valoració: 10

    ets la reencarnació d'en Walt Whitman? tan èpic i elèctric?
    Ell no en tenia res d'ínfim, era enorme, inabastable.
    Com aquests versos!

    chapeauuu!OH!!

  • Poema total[Ofensiu]
    Jordi Droguet Xirau | 23-10-2007

    Ha descrit d'una forma magistral el paper de l'home en la Natura i en l'Univers, la seva grandesa i la seva insignifiça.
    Gran poema.
    Felicitats!

  • Als favorits, per mèrits propis.[Ofensiu]
    Sergi Yagüe Garcia | 11-10-2007 | Valoració: 9

    Acabes de guanyar-te un lloc als meus preferits.

    Sergi

Valoració mitja: 9.67

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de deòmises

deòmises

325 Relats

857 Comentaris

203170 Lectures

Valoració de l'autor: 9.79

Biografia:

Pèrgoles (o Escandinàvia)


Perquè el comiat no esborra els solcs deixats
A la teva pell, digues-me adéu totes les vegades
Que desitgis, que només sóc teu, en cos i ànima,
I en el teu record, perenne com els paisatges ignots.

Perquè passejar no és una almoina abandonada
A la intempèrie de voler i no poder, entre llençols
Perfumats d'una passió que remou les entranyes,
Desitja aquest meu cor mortal un cop més demà.

Perquè retornaré on vaig besar-te tantes vegades,
Sense cercar altres llavis que els teus, necessitat
Meva, ànima bessona, mare, esguard serè, letícia;

Perquè guarir les ferides sempre ajuda a avançar
Cap a la mà disposada a entortolligar l'esperança,
Seré teu, tan intens, profund com l'enyor que em guia.



***

Tot s'acaba, inclús el somni més bell, per manca de resiliència...


***



deomises@hotmail.com

EL MEU BLOG:

Es desclou la tenebra...

Lluís
13.05.1978