Cercador
Jo podria ser un d'aquells nens
Un relat de: Henry WindurumTot l’odi i el dolor pel que he passat en la meva vida encara és emmagatzemat a dins meu, formant una gran esfera fosca que m’absorbeix dia rere dia. Aquí em trobo, escrivint una declaració, compadint-me de mi mateix i exclamant als vents: “mireu-me, sóc penós”. No, no ho sóc, simplement soc especial, o al menys això m’agrada imaginar.
Els meus nadals van finalitzar quan tenia quinze anys, jo ja venia d’una família inestable amb els pares separats però aquell any va ser culminant. La meva cosina de cinc anys, després de lluitar durant la meitat de la seva vida contra un càncer, ens va deixar. Des de llavors, aquestes dates no han estat mai felices per a ningú del meu entorn. No hi ha res que dolgui més que la pèrdua d’un ésser estimat i encara fa més mal si tenia tota la vida per davant. No sé com sentir-me mentre penso en això, l’instint humà m’incita a plorar i l’instint animal em diu que no ho faci. Aquest és el resum de la meva vida i dels meus errors, el resultat de la batalla entre els dos dimonis de dins meu. Sóc un home amb els ulls plorosos i un ànima retorçada, trista i destrossada pels múltiples cops que la vida li ha donat.
Miro per la finestra de la meva humil casa i penso en la meva infància. Però sempre m’acabo adonant que, en realitat, mai vaig tenir infància. Vaig néixer rebent punyalades i vaig haver de madurar abans d’hora per saber escapçar-les, saber aguantar el dolor i no permetre’m el luxe de plorar ni d’expressar els meus sentiments de cap manera. Per la meva finestra veig nens jugant, cosa que em treu un somriure forçat. Jo podria ser un d’aquells nens que despreocupadament es diverteixen, jo podria ser un d’aquells nens... Però no ho sóc, sóc un ésser torturat i moribund, marcat pels fets que m’han destrossat mica en mica, marcat pels actes que m’han transformat en el monstre que sóc ara, sense sentiments de dolor ni de feblesa, quan en realitat sóc la persona més sensible que conec.
Assentat aquí, en una cadira lamentant-me de la pèssima vida que he viscut, sempre he sigut una persona egoista i egocèntrica, i continuo sent-ho. Sinó no estaria parlant de mi, potser parlaria d’un paratge meravellós i d’un príncep i una princesa. Però el que necessito de veritat és confessar al món la trista realitat de la meva persona.
El meu passat és una vida dura i inflexible sota el règim absolut i incessant del temps que m’aixafa contra els meus pecats i les meves penes. Cada dia que passa em consumeixo per dins, fins que arribi el moment en que no seré res més que cendres. Dins de la meva ment hi ha un fris d’esperança que em diu que aquell dia descobriré la pau i la serenitat d’un esperit blanc i pur.
Comentaris
-
No esperis i fes el canvi ara![Ofensiu]Mena Guiga | 28-12-2012
Tu ets un d'aquells nens que juguen.
Sempre podem ser el nen que portem adins. Està adins esperant sortir i jugar, ser acollit iestimat. I la persona adulta que és cadascú es retroba amb aquell nen (que acostuma a ser un nen ferit que ha hagut de desenvolupar una cuirassa, digues-li timidesa, violència, passotisme, etc...) i es fan una abraçada. Cal cuidar aquell nen. Cal donar-li aliment. Mostrar-li que la vida és bella (com el títol d'un film molt dur que, no obstant, ho corrobroa), donar-li il·lusions, buscar persones, espais, activitats...no deixar que el negativisme guanyi, almenys sabent-ho.
I plego. T'he fotut un sant rotllo blablaba i no sóc ni de bon tros terapeuta!!!!
Mena -
Ens ho envies a tribuna@guimera.info ?[Ofensiu]Antonio Mora Vergés | 27-12-2012 | Valoració: 10
PEN NADAL DE CONTE
el text en format word en un arxiu annex a l'email adreçat a tribuna@guimera.info
si tens una imatge en UN ARXIU SEPARAT en el mateix email
Gràcies
-
Caram! -m'has fet exclamar-[Ofensiu]Grocdefoc | 27-12-2012
Caram! -m'has fet exclamar després d'haver llegit el teu relat-. Veig que és el primer relat que envies a RC, i crec que és un bon exercici de com fer descendir al lector pel pou de la desesperança; però, tot i que defineixes al protagonista com un ésser egoista i egocèntric, al final et traeix la teva pròpia humanitat... i amb la seguretat que tens de la visió de l'esperit blanc i pur que un dia descobriràs, retornes al lector a l'esperança. Es bo no quedar-se ni fer quedar al lector dins del pou.
Em pregunto com seria un relat a l'inrevés i expressat amb les teves paraules... en comptes de baixar i baixar... , com ho faries per anar amunt, amunt, amunt...
Esperant el teu proper relat, et desitjo un Bon Any... d'escriptura. M. Pilar Martínez
-
Caram! -m'has fet exclamar-[Ofensiu]Grocdefoc | 27-12-2012
Caram! -m'has fet exclamar després d'haver llegit el teu relat-. Veig que és el primer relat que envies a RC, i crec que és un bon exercici de com fer descendir al lector pel pou de la desesperança; però, tot i que defineixes al protagonista com un ésser egoista i egocèntric, al final et traeix la teva pròpia humanitat... i amb la seguretat que tens de la visió de l'esperit blanc i pur que un dia descobriràs, retornes al lector a l'esperança. Es bo no quedar-se ni fer quedar al lector dins del pou.
Em pregunto com seria un relat a l'inrevés i expressat amb les teves paraules... en comptes de baixar i baixar... , com ho faries per anar amunt, amunt, amunt...
Esperant el teu proper relat, et desitjo un Bon Any... d'escriptura. M. Pilar Martínez