“Jo no puc empresonar-les, les paraules del meu cap”

Caminen altives sense mirar al seu costat,
trepitgen caps, si cal sense pensar en el resultat.
Es creuen que hereden essències d’humanitat,
però entre ells i elles només hi queda el seu cor enterrat.
Dedico el poema, a persones sense sensibilitat,
torturadors i escurçós, serpetes i egoistes,
sense cor i sense vistes,
deixant veure totes les pistes,
d’interessos amagats.

Maleïda hipocresia,
doncs jo no en vull saludar,
ni tampoc agenollar,
masses mostres d’egoisme,
i de poca humilitat.
Doncs prefereixo les persones,
que caminen lliurement,
repartint les coses bones,
com el moviment del vent.

Potser calen trompetistes,
també clowns, mims, malabars.
I faquirs o equilibristes,
pianistes o joglars.
Mil rondalles que m’agraden,
criticar la realitat.
Potser ningú diu les coses,
potser és por o ser educat.
Jo no puc empresonar-les,
les paraules del meu cap.

Potser cal il·lusionistes, art i màgia per tancar,
mil poemes que m’agraden, barrejar la realitat...