Ja no hi és

JA NO HI ÉS
Vell guardià que resguardes la casa des del mig del majestuós jardí. Vell amic que la teva companyia mai no falla en la solitud. Vell tresor d’anys enrere. Vell arbre ara oblidat. Amb el nen que terra et va donar vau créixer junts. Però ara el nen ja no és petit i prefereix seguir creixent lluny del teu costat, que tant l’ha recolzat en els mals moments i que tants altres bons moments heu passat plegats. El teu tronc de color marró fosc, les teves branques, ara despullades, tot desprèn una tristesa que no es pot explicar amb paraules. Havies estat el seu millor amic, sempre s’acomiadava de tu abans de cada viatge i t’observava preocupat a través de la finestra en tota tempesta que et sacsejava amb força i violència. Més, lentament vas anar caient en l’oblit i vas passar a ser tan sols una planta més. Ja no eres important per a ell, ja no el feies feliç.
Des del dia que et va plantar, en la seva infantesa mai no et va abandonar. Cada dia sortia a regar-te tot content, fins el moment en el que vas ser massa gran per a la seva petita regadora. I cada tarda passàveu incomptables hores llegint llibres acompanyats pels bells cants dels ocells que en tu niaven. Si poguessis parlar podries narrar desenes d’històries que el nen t’explicava. Veies com jugava amb tu, sol o amb un amic, però sempre amb tu. Encara recordes quan s’enfilava per les teves branques i com la mare el renyava preocupada que es fes mal. Però ell no tenia por al dolor ni a la caiguda, perquè era dins teu i tu el protegies. Emperò ara el nen ja no hi és i els cants dels ocells, les branques, ja seques i buides, i tu tot sencer l’enyora.
Amb el temps el nen es va fer noi i del teu jardí es va anar allunyant. El seguies veient a través de la finestra de la seva habitació, i podies observar amb dolor com la teva companyia va ser substituïda per la televisió, l’ordinador o inclús les noies que quan era nen tant havia ignorat. Les hores junts es van convertir en minuts, i les històries que ell et llegia en moments amb els seus companys. Tot i així seguies sent una mica important per a ell. Vas ser el lloc on va donar el seu primer petó i també on el va explicar als amics. A poc a poc et vas adonar que la poca importància que en ell quedava de tu va anar desapareixent completament. Ja no éreu tu i el nen, només eres tu.
I amb rapidesa, el noi en home es va convertir. Vas veure amb alegria com s’agenollava davant teu i també davant de la noia amb la qual es va besar per primer cop sota les teves fulles. En aquell instant els ocells van cantar amb goig per celebrar el sí tan especial. L’alegria i la felicitat de l’home et va cegar, no et vas adonar que llavors el que havia estat el teu nen marxaria i ja no el tornaries a veure. Quan vas voler adonar-te’n, el terra de la casa estava cobert d’una sèrie de caixes de cartró, i la seva habitació, enterament buida. Va ser llavors on vas comprendre que tot s’havia acabat, que el nen t’havia abandonat. Les teves fulles van començar a caure, a pesar de ser en l’estació de les flors. Queien com cascades de les branques seques i trencades, i s’acumulaven en el terra formant una muntanya que era escampada amb facilitat pel vent. Des d’aquell moment sí que estaves sol.
I ara observes com la casa del teu nen resta en complet silenci. Desitjaries que les teves fulles fossin llàgrimes, perquè així veiessin que en realitat tens sentiments, que no ets només una planta sense importància. Però el nen ja no hi és i ja no tornarà. El teu costat ha deixat, el teu jardí ha abandonat. T’ha substituït per una família i contra això no es pot lluitar. Ara romans oblidat en un jardí, sol. El teu tronc, que tantes abraçades havia rebut, de mica en mica es va assecant i les teves branques, que havien servit d’amagatall durant tants anys, estan seques, tremoloses i caient com les fulles descuidades.
Vell company d’infantesa, que tanta alegria i felicitat vas aportar al nen que cuidaves. Vell record del passat, et sents com si no haguessis importat mai res per a ningú. Vell arbre, que restés sol enmig d’un jardí sens vida.