Insomni

Negre. És l’única cosa que puc veure ara mateix, llevat d’un fil de llum que ha aconseguit fer-se pas a través d’un forat petit de la persiana vella del nostre dormitori. És qüestió de temps que els ulls s’habituïn a la foscor i comenci a veure alguna cosa de l’habitació.

Estic estirada al llit, a la meva dreta el tinc a ell, dormint, que tranquil està. La seva respiració és tan calmada...com pot adormir-se tant ràpid? Si no fa ni dos minuts que ens hem posat dins el llit!

Les hores passen lentament, com m’agradaria poder dormir. Però per algun motiu que desconec, al meu cap li sembla un bon moment per a pegar-li voltes a tot ara mateix, i per ser franca, algunes coses no sabia ni que em preocupaven fins que he tancat el llum.

El silenci es trenca amb els primers roncs d’en Sam. Si li dono algun copet per moure’l dirà que no n’està adormit, que no pot ser que estigui roncant. El deixo fer, no tinc ganes d’empipar-lo sempre pel mateix motiu, ja marxaré jo avui a l’altra habitació, a veure si així puc dormir.