Insomni d'una nit d'estiu

El teló estrellat rodejava la cala furtant-li protagonisme al negre obstinat de les aigües salines. Els pins i altres ombres de la nit mantenien la calma, guaitant amb gelosia aquell espectacle. Tan sols la remor del vent gosava desfer el silenci dels grills; l'espetegar del mar als penya-segats li seguia el compàs.

Un son plàcid venia a la ment quan deixaves que el reflex de la lluna en el mar esvaís les preocupacions d'un dia esgotant. Fluïa, tot fluïa, i els ulls s'esmerçaven inútilment en suportar el pes de la nit. Era difícil deixar aquella evasió i retrobar-se amb la mirada que l'horitzó tenia captiva.

No fou aquell núvol que anunciava un matí plujós i es disposava a festejar amb la lluna, ni aquella glopada de vent que va posar a prova la tenacitat dels guardians de la cala. Aquella que ara s'acostava lentament a terra ferma, només guiada pel vals de les ones, em captivà. Blanca com l'havia deixat la remor del temps, desproveïda de qualsevol senya que la identifiqués. Venia de lluny, on un últim bes ardent l'havia buidat del seu jo interior, tot encoratjant-la cap a un rumb incert. Se li notaven els aires càlids del desert i la seva silueta recordava les distintes llengües que havia après; àrab natal, català de l'interior del mar. Una última onada es va compadir de la franja de sorra encara seca, i en un últim vaivé ella restà immòbil, impassible a la bellesa d'aquella nit d'estiu.

Filla de la refinada viscositat de les terres aràbigues, la botella reposava en el seu persistent son. En altres platges, en altres nits en aquella mateixa potser, els cors encara de sang calenta denunciaven l'opulència del Nord.