Desig

Anhelava l'impossible frec suau de les seves carns.
Saber-se seva, en fugissers somnis, fràgils com els avatars del vent.

El fitava ufanós a la llunyania. Dies passaven, immersa en l'insubmís realisme de les seves il.lusions. La clara frescor lluminosa li esvaïa el pensament de ser en el juganer món del son. Olorava la plaent carícia de l'enyorat, desconfiant de la veracitat de l'instant.

Ni un mot, i li arrabassava la humitat del bes. Se'n sentia ell també, pres de la timidesa del llarg exili i s'encadenaven ara a les fletxes d'Eros. Desplaçava ara la insistència cap a la turgència altiva d'aquell relleu; preludi de la càlida suavitat d'altituds inferiors.

L'ambient s'emmirallava en la frisança dels amants, encenent-se d'un roig ardent. Impassibles a la tafaneria de les mirades, n'eren ja un únic cos. El líquid amarat de vida culminava la tòrrida unió. I ella s'enlairava en la tendresa del desig acomplert.

N'era un plaer. Humitejar-se. Gitar-se al vespre. Ser còmplice del festeig de la serralada amb els núvols. La saó de la terra després de la llarga, funesta, abdicació de la pluja.