Aquest silenci mut

La pluja cau fina, insistent, venjativa, fotesa de la esguerrada omnipresència del Sol.
La terra esguarda l'instant, complaguda amb la seva fertilitat renovada. El bosc resta mut, respectuós. I cap ocell romprà aquesta bellesa silenciosa, no gosarà; el tro li retrauria la possessió d'aquell silenci. Però avui plou i prou, n'és una aigua que no esmerçarà cap esforç en justificar-se; ni llamps ni trons. Té una coherència antiga lligada a la grogor moribunda de la tardor.

La pluja cau fina, insistent, venjativa, fotesa de l'esguerrada omnipresència del Sol.
El meu cos esguarda l'instant, complagut de la humitat alliberadora del gotejar persistent. Restaré mut, respectuós. I cap paraula romprà aquesta bellesa silenciosa, no gosaré; me'n penediria si menyspreés la coherència forjada en la sapiència dels anys

Uns mots, ratlles evasives, maldestres. Les reflexions que la pluja inspira closes en la presó del meu físic; no gosaré... La pluja cau fina, insistent, venjativa, fotesa de la esguerrada omnipresència del Sol.