Cercador
Indesitjables
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Tocava la gran reunió familiar anual: la mare feia anys.
Com que mai havien tingut tele, els pares, havien tingut molts fills. Vuit: tres noies i cinc nois.
El pare, que feia de mariner, havia mort feia dos lustres en alta mar, víctima d'un atac de cor per un fals avís de tsunami.
I la mare, vídua en una casa de poble humida i deixada, estava sola. Sola amb una munió de gats, animals que venerava.
Ens trobàvem i érem trenta de colla. Cada parella duia una menja diferent prèviament pactada. La mare posava l'espai -el menjador- i encara calia demanar taules i cadires a dos veins. Quin ridícul! Apart de l'estretor que t'enganxava massa al comensal del costat, cosa gens plaent per a mi.
Jo, el gran, tot un senyor ben abillat i seriós, feia goig i lluïa la meva dona, directora d'hotel d'alt standing. Només teníem una filla i estava estudiant a la millor escola del país.
Evitàvem gaire contacte amb els cunyats i cunyades que no em feien el pes. Cal entendre-ho: jo, un home culte i amb carrera (l'únic de casa al que se li va poder costejar) al costat d'aquells quatre arreplegats que no sabien ni expressar-se i que menjaven la carn amb les mans i els quedaven els dits oliosos i que enforquillaven l'amanida central amb el cobert brut de les seves boques!).
Veure els germans i germanes, mira, és el que hi ha. Una relació cordial unes horetes - per allò dels gens i d'uns anys en comú- i adéu.
La mare em donava la raó: omplia els plats dels gats generosament i posava
una minsa part de teca als del fillam polític.
Quan la van ingressar al manicomi jo estava massa ocupat amb uns negocis per anar-la a veure, cosa ben raonable.
El que no m'explico és que la resta de la família fes tot el possible per quedar-se-la per torns. Proposta d'un dels cunyats havia de ser!
Com que mai havien tingut tele, els pares, havien tingut molts fills. Vuit: tres noies i cinc nois.
El pare, que feia de mariner, havia mort feia dos lustres en alta mar, víctima d'un atac de cor per un fals avís de tsunami.
I la mare, vídua en una casa de poble humida i deixada, estava sola. Sola amb una munió de gats, animals que venerava.
Ens trobàvem i érem trenta de colla. Cada parella duia una menja diferent prèviament pactada. La mare posava l'espai -el menjador- i encara calia demanar taules i cadires a dos veins. Quin ridícul! Apart de l'estretor que t'enganxava massa al comensal del costat, cosa gens plaent per a mi.
Jo, el gran, tot un senyor ben abillat i seriós, feia goig i lluïa la meva dona, directora d'hotel d'alt standing. Només teníem una filla i estava estudiant a la millor escola del país.
Evitàvem gaire contacte amb els cunyats i cunyades que no em feien el pes. Cal entendre-ho: jo, un home culte i amb carrera (l'únic de casa al que se li va poder costejar) al costat d'aquells quatre arreplegats que no sabien ni expressar-se i que menjaven la carn amb les mans i els quedaven els dits oliosos i que enforquillaven l'amanida central amb el cobert brut de les seves boques!).
Veure els germans i germanes, mira, és el que hi ha. Una relació cordial unes horetes - per allò dels gens i d'uns anys en comú- i adéu.
La mare em donava la raó: omplia els plats dels gats generosament i posava
una minsa part de teca als del fillam polític.
Quan la van ingressar al manicomi jo estava massa ocupat amb uns negocis per anar-la a veure, cosa ben raonable.
El que no m'explico és que la resta de la família fes tot el possible per quedar-se-la per torns. Proposta d'un dels cunyats havia de ser!
Comentaris
-
Els gats primer ?[Ofensiu]Joan G. Pons | 13-01-2013 | Valoració: 10
Un dibuix familiar frapant. Provoca molt.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
436534 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com